El Nobel
El otro día uno de los comentaristas de este blog, y gran amigo, me decía que merecería un Nobel al chascarrillo o algo así, alagándome por ello en desmesura y queriendo decir que nada tiene más valor que un Nobel. Pues querido amigo, agradezco tus elogios, pero debes saber que hay muchas cosas que valen más que un Nobel. Un Winston o un Marlboro, por ejemplo.
Una cervecita, por favor.
A veces bebo en casa, lo confieso. No siempre, pero sí de
vez en cuando. Venía del trabajo en mi coche, derrotado, cansado, y lo único
que me motivaba en esos minutos era la cervecita que me tomaría al llegar a
casa. No se trata de alcoholizarse, si no de que a veces, hoy por ejemplo, tras
un día de mierda, es necesaria una cuota o como diría algún químico, una
alícuota de alcohol en sangre para que el descanso sea pleno. Y realmente se
siente uno bien, mejor que tomársela en un pub, o en algún antro de mala
muerte, pues estás en tu casa. No tienes que conducir de vuelta a casa, pues
estás en ella. Y puede coronarse el final del día antes de ir a la cama con
algunas generosas y agradables ventosidades orales sin perjudicar a nadie, pues
estamos en lo más íntimo de nuestro hogar dulce hogar.
El accidente de aviación
En su último y desesperado intento de aterrizaje, el avión
con los estudiantes del máster de la paz en su viaje fin de curso fue lanzado
fuera de la pista por los fuertes vientos transversales, se dirigió hacia el
acantilado y cayó sin control. Los pasajeros gritaron horrorizados al ver sus
vidas pasar en un segundo, un segundo en el que pareció que el tiempo se
detenía. Y así fue. El tiempo cesó su inexorable marcha por alguna extraña
razón. La puerta del avión se abrió lentamente. La luz que se proyectaba
desde fuera era tan radiante como el sol. Los pasajeros del vuelo vieron como
entraban sonrientes personas de trajes plateados que los tomaban de la mano y
los invitaban a salir del avión. Fueron llevados a un gran salón donde los
estaba esperando una multitud que les aplaudía y vitoreaba como a unos
verdaderos héroes. Y lo eran, pues habían sido salvados de la muerte para poder
cumplir una misión, ser partes de la reconstrucción de la raza humana en un
mundo más allá de todo lo conocido, libres de todos los vicios y la
maldad del nuestro. Serían parte, junto con otros cientos de hombres justos y
buenos, de la formación y desarrollo de una nueva y mejorada sociedad humana,
más allá de los tiempos. En el avión, los hombres de los trajes plateados
completaban la labor colocando cuerpos inertes en los asientos, cuerpos sin
vida, sólo las cáscaras vacías para que nadie preguntara nada, para
que nuestro mundo siguiera su camino sintiéndose solamente un poco
mas sólo.
Quiero una amante
Si estás casado tener una amante tiene que molar. Yo soy un firme defensor del matrimonio, no hay mejor manera de organizarse la vida, tener hijos y pagar una hipoteca. Pero con la amante la vida sería divertida, sin problemas y llena de sexo. Por eso defiendo la institucionalización de la figura del /la amante, una vida paralela donde no sería necesario que se desvelaran miserias ni problemas. Y digo institucionalización porque creo que la situación ideal es que cuando un matrimonio lleva ya unos años y se considera consolidado, tendría que ser obligatorio que ambos cónyuges se buscaran un amante y liberaran así tensiones. De hecho creo que los amantes deberían ser personas casadas a su vez, para no perjudicar el mercado de solteros y matar así dos pájaros de un tiro. No os podéis imaginar lo que aprende uno de filosofía escuchando a Pimpinela.
Trobar a faltar
Et vaig trobar a faltar res més despedir-me.
També a l'alçar-me eixe matí i conduir cap al treball. Cada aparador em portava
el teu record, identificava a la llunyania la teua silueta en la de qualsevol
xica que s'encreuara pel carrer. Creia veure't en els bars, somrient un altre
home, parlant amb algú, demanant-li un café al cambrer. Se m'havia quedat
apegat l'aroma del teu cabell acabat de llavar, i la imatge d'unes gotes de
suor dibuixada en el teu front mentres féiem l'amor. Però el que més vaig
lamentar va ser que durant aquella nit junts ni tan sols haguera preguntat el
teu nom.
Teorema de san Juan
Cuando un cuerpo se sumerge en agua... suena el teléfono.
Corolario al teorema de San Juan: Un cuerpo sumergido en agua desaloja un volumen de líquido directamente proporcional al volumen al que suena el teléfono en ese preciso momento.
Corolario al teorema de San Juan: Un cuerpo sumergido en agua desaloja un volumen de líquido directamente proporcional al volumen al que suena el teléfono en ese preciso momento.
Ascensor
Quan coincidisc amb tu en l'ascensor, mentres
baixem o pugem, m'imagine el què et faria si tu volgueres. Llavors em done
compte que tu t'has d'estar imaginant el que jo m'imagine i que per això em
mires. Jo veig en els teus ulls que efectivament estàs endevinant el que jo
m'estava imaginant i m'avergonyisc. A l'obrir-se les portes potser tu també
lamentes la nostra eterna indecisió.
Camaleons
T'imagines un món en què tots fórem camaleons?
M'agradaria un món de camaleonisme psicològic i involuntari, és a dir, un món
en què la gent passaria d'un color a un altre segons el seu estat d'ànim. Així
sabríem si el teu company està avorrit, la teua amiga enamorada, el teu veí
indignat i el teu cap escèptic. A més, com seria involuntari fingir seria
impossible. La feina és que seria molt complicat l'ofici d'actor.
Personatges verds
Els personatgets verds feien volantins. Això va
ser el que més em va sorprendre d'aquells sers d'aspecte estrany. Eren
verdaders experts circenses, i aconseguien empilar-se un damunt d'un altre d'un
només bot. A l'afonar-se la torre humana, els seus cossos es van unir creant un
molt més gran amb forma de voluptuosa dona de grans pits verds. Un soroll de
fons va desviar la meua atenció uns segons. El termòmetre xiulava avisant-me
que ja havia acabat de calcular la temperatura. Per a quan vaig tornar a mirar,
els sers havien desaparegut i, paralitzat enmig del meu saló, em doní compte
que encara sostenia el prospecte doblegat just on es podia llegir “produeix
al·lucinacions”.
Besar baix l'efecte dels ansiolítics
La bella i jove xicona a la què vaig besar en els
llavis amb infinita dolçor en aquella parada d'autobús va ser la que va fer que
em donara compte que la meua recent separació i els ansiolítics receptats per a
superar-la em tenien desconcertat. No és que no m'agradara el bes... és que no
coneixia la xica de res. Ni tan sols era la meua parada d'autobús.
Internet
Escolta, és Vivaldi. Vivaldi va ser un compositor
i músic del Barroc. Deixa'm besar-te. Un bes és l'acte de tocar quelcom amb els
llavis, generalment a una altra persona. T'estime. Amor és un sentiment
relacionat amb l'afecte i l'afecció. Et faré feliç. Feliç és un municipi
brasiler de l'estat de Rio Gran do Sul que ocupa una superfície de 256,9 km2.
Xica, deixa ja la Wikipedia, puto Internet en el mòbil, fotre!
Cuñada
La mejor manera de evitar tener hijos es acostándote con tu cuñada. Como mucho tendrás sobrinos.
No huyas de ti mismo
Alguien dijo: no huyas de ti mismo, tarde o temprano te alcanzarás.
Y yo añado: te alcanzarás y además tope cansado, tío.
Y yo añado: te alcanzarás y además tope cansado, tío.
Contradiccions
Moltes vegades se'm recrimina que canvie d'opinió
ben sovint. Supose que l'edat comporta una laxitud de carns i de principis. En
tot cas no crec que siga bo viure sense caure constantment en la contradicció.
Contradir-me contínuament em serveix per a tindre l'engranatge del pensament
ben engreixat. I és l'essència del romanç amorós que mantinc amb la constant
incertesa que sempre em rodeja.
Favades
Al llarg del dia se m'ocorren moltes coses. La
majoria, sinó totes, favades, però les vaig anotant per si em serveixen de
quelcom. Evidentment descarte moltes, sinó necessitaria moltes llibretes. El
que faig és el següent, descarte en primer lloc totes aquelles idees que no es
pogueren narrar com si foren un conte. Després descarte tots els contes que no
puguen inspirar-me una idea. I així en van sortint aquests telegrames.
Són ells
Alguna vegada has sentit com una mirada es
clavava en el teu bescoll? Alguna vegada t'ha paregut escoltar un murmuri en el
vent? Alguna vegada t'has parat a pensar que són eixes llampades en el sostre
de la teua habitació quan s'han apagat totes les llums? Alguna vegada t'has
preguntat que són eixos sobtats colpets en la teua porta? T'has despertat a meitat
de la nit de sobte, banyat per una suor freda? O per què un costat del teu
espill no s'entela quan et dutxes? Escoltes eixe murmuri quan tot queda en
silenci?
Has sentit com un eriçó et recorre tota l'espina dorsal? Sí, són ells que estan ací.
Has sentit com un eriçó et recorre tota l'espina dorsal? Sí, són ells que estan ací.
Últim menjar
Al condemnat a mort li van preguntar què volia
per al seu darrer menjar. - Vull menjar-se'l a la dona del governador! -va dir el
reu. Era la primera vegada que un condemnat sol·licitava fer un cunilingus en
compte de demanar-se la típica llagosta amb "crêpe suzette" de
postres. Ningú s’ho esperava això, però la veritat era que la llei no permetia
executar a ningú sense concedir-li l'últim menjar que ell desitjara. Dos hores
després de l'estranya petició, i a pesar de les desconsolades llàgrimes de la
seua dona, el governador va decidir indultar al condemnat.
Barra de bar
Em vaig comprar una barra de bar i la vaig ficar
al menjador de casa perquè volia deixar d'eixir a beure pels carrers. No més
muntar-la, em vaig posar a un costat de la barra i em vaig demanar una cervesa.
Vaig creuar a l'altre costat i em vaig preguntar: "Amb alcohol o sense
alcohol?". Em vaig canviar una altra vegada de lloc i em vaig contestar:
"Amb alcohol, imbècil!". "Imbècil serà vosté!", em vaig
respondre. "A mi ningú em tracta així", vaig contestar, "me'n
vaig a un altre bar." I a l'eixir vaig pegar un portada. I allí es va
quedar l'altre amb la seua merda de negoci.
Inteligencia o gilipollez
Algunos me preguntan qué criterio sigo para escribir los telegramas. Confieso mi norma, siempre intento que:
Si mi inteligencia no deslumbra, al menos que mi gilipollez encandile.
Si mi inteligencia no deslumbra, al menos que mi gilipollez encandile.
La importancia del tamaño. Dedicado a Jinquer el día se su aniversario.
Dedicado al maestro de la filosofía de AMART, el gran JINQUER, en el día de su aniversario.
¿El tamaño importa? No sé quien dijo alguna vez que peor que encontrarse una roca en el sendero era caminar con una piedra en el zapato. Yo aún diría más (y este es mi aforismo):
Peor que una piedra en el zapato es un grano de arena en el preservativo.
¿El tamaño importa? No sé quien dijo alguna vez que peor que encontrarse una roca en el sendero era caminar con una piedra en el zapato. Yo aún diría más (y este es mi aforismo):
Peor que una piedra en el zapato es un grano de arena en el preservativo.
Gran reserva
La
vaig conéixer en un xat per a fadrins. La casualitat va voler que una passió
comuna acostara les nostres distàncies: l'afició pels bons vins. Al despedir-se
em va insinuar la seua edat: “Sóc el que es diu un gran reserva”. Li vaig
contestar que també jo he fermentat lo meu. “Llavors potser junts fem bon celler”, va vaticinar.
Felicitat
El rellotge swatch de plàstic insisteix amb el
seu tictac de fons. Només interromput cada nou minuts exactes per l'Angie dels
Rolling. Aaaaangie, Aaaaaaaaaaaangie. Jo pulse el botó de retardar alarma en el
mòbil i a esperar altres nou minuts. Això es per a mi la felicitat. Felicitat,
gràcies per abraçar-me prenent la forma del meu coixí.
Fum
Quan ella fuma les volutes de fum formen figures
extraordinàries. No es tracta de les típiques imatges que realitza un fumadora
mitjana, sinó d'unes siluetes que, a banda d'aconseguir una altíssima perfecció
estètica, prediuen el futur. El seu fum ha profetitzat viatges, matrimonis i
oportunitats laborals. I tot, sense excepció, amb una precisió absoluta. Dies
arrere, no obstant això, el fum va dibuixar a un home que sostenia una daga
disposat a assassinar-la, a ella. Abans de veure com seguia, va escampar el fum
i va esvair el dibuix. Des d'eixe moment, ha deixat de fumar. No per una
advertència mèdica, sinó perquè -te'm conèixer el desenllaç del vaticini.
Bons moments
M’agradaria que algú inventara la “màquina dels
bons moments”, que seria un artefacte per a fer-te viure de nou aquells moments
que més t'agradaren del teu passat, com si tornaren a ser reals. T'ho posaries
en el cap com una màscara, seleccionaries amb els ulls l'instant inoblidable, i
llest, a viure de nou el més memorable!.
Però crec que molts es tornarien addictes a eixa màquina i no voldrien tornar del seu passat. No perquè tot passat fóra millor, sinó perquè el present no els ofereix massa esperances. Vaja vostè a saber.
Però crec que molts es tornarien addictes a eixa màquina i no voldrien tornar del seu passat. No perquè tot passat fóra millor, sinó perquè el present no els ofereix massa esperances. Vaja vostè a saber.
Dau
Mentre mirava el dau ella em va repetir les
instruccions: "si ix u, dos o tres, et gites amb mi; si ix quatre, cinc o
sis, jo em gite amb tu".
Vaig llançar el dau i va eixir un set.
Hores més tard, ja en ma casa, vaig tornar a
examinar el dau... Per vintena vegada. Un simple dau de sis cares, normal i
corrent... dels de tota la vida.
Acostarme con ella, otra vez.
-Tengo ganas de acostarme con ella otra vez.
-¿Otra vez?
-Sí, ayer también tenía ganas.
-¿Otra vez?
-Sí, ayer también tenía ganas.
Sexy
- Fa dies que no escric res - li vaig confessar.
- Per què? - em va preguntar ella -. En què estàs
pensant?
- En tu - Li vaig respondre.
Ella va somriure.
- Llavors escriu quelcom sobre mi - em va dir,
egocèntrica o pragmàtica.
- Bona idea. Et faré aparèixer en un relat.
- D'acord, però fes-me sexy - va afegir
ella picant-me l’ullet.
Jo li vaig mirar l’escot i li vaig respondre
- Clar. Això està fet.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)