Estava pensant en que en aquests telegrames he parlat a voltes de que estic més a prop de aquells homes amb pinta de no tindre cura del seu aspecte que dels metrosexuals, dels amants de la cervesa i les pel•lícules de sang i fetge, dels xics durs, a la fi, però això no vol dir que no defense la igualtat de les dones i els homes, ni condem-ne absolutament tot tipus de violència. El que passa es que confonem el feminisme i el mullerisme. I o dic en castellà per a que se m’entenga, que u pot ser feminista i “mujeriego” que no és incompatible.
Estava pensant en que es converteixen els somnis que tenim de menuts. I no ho dic amb pesar, que conste, no més constate que ens pensem que serem una cosa, que ens dedicarem a una cosa i que viurem d’una determinada manera i desprès resulta que la vida ens porta per camins impensables, potser millors, però impensables segurament. Recorde que un dia una senyora va parar a Jorge Luis Borges al carrer i sense pensar-ho, li va preguntar, vostè és Borges veritat?. Momentaneament, li va contestar, momentaneament. Que gran Borges. Que gran Eràclit.
Estava pensant que fa molts anys la gent es moria de vella, no d’una enfermetat. Avuí en dia et mors d’una cosa o un altra, i els metges t’ho diuen, no et mors de vell i ja està. Uns dies abans de morir el meu “abuelo”, el gran Pepe Fulla, estava present el meu cosí que havia estudiat infermeria, i estava visitant-lo amb un grup d’amics que eren tots metges. Per la seua avançada malaltia, i a petició de m’”abuela”, tots els joves metges van determinar que deuríem anar fem-nos a la idea de que no tardaria en faltar. Quan finalment va morir i les amigues de m’”abuela” li van preguntar de què havia mort, m’”abuela” en lloc de contestar que de vell, lis respongué, perquè li ho havia sentit dir al portaveu dels metges: Pepe a mort per unanimitat.
Estava pensant un amic valencianet que tinc, mig ouet que diriem els d’ací. A ell li senta fatal que li diga mig ouet. Per aixó li ho dic. El cas es que el mig ouet, del que no diré el nom per a que no es rebote més, creu en els extraterrestres, i no no més no s’avergonyeix si no que intenta convèncer-te. Que si amb lo gran que és l’univers es normal que hi existisquen estrelles paregudes al sol amb els seus sistemes planetaris, que per tant potser hi existisca vida intel•ligent i que puguen trobar-nos a nosaltres abans que a l’inrevés. Si es així, com es que no han arribat mai a presentar-se? Li vaig dir, eh? Mig ouet. I em contesta: ja estan entre nosaltres, s’anomenen forelluts.
Estava pensant en lo important que és parlar bé. Del lexicògraf i gran pensador francès Emile Littre, mort al 1881, es conta que va ser pillat per la seua esposa al llit conjugal en actitud més que carinyoseta amb una criada. L’esposa, sense perdre els nervis i molt diplomàticament li va dir: Emile, estic sorpresa. Al escoltar allò, Littre, malgrat la situació tremendament embarassosa, va recuperar immediatament la sua consciència gramatical i la va corregir de seguida: No, carinyet, tu estàs “asombrada”, el sorprès soc jo.
Estava pensant en que no sé si deuria contar-lo, però en fi, tampoc se m’ocorre altra cosa de la que parlar. Bé, el cas es que estava comentat amb un editor el final d’una novel•la. Jo he volgut que acabara amb un final obert, perquè no m’acaba d’agradar que sempre guanyen els bons, sobretot si els roïns em cauen millor, i a la fi jo soc l’autor i faig el que vull, que ell pot dir lo mateix, que els diners són d’ell i que se’ls gasta en publicar el llibre que més li agrade. El cas es que va i em pregunta, però a tu no t’agraden els finals feliços? I li dic: no més quan són possibles, no més quan són possibles, i si estic jo pel mig, va a ser molt difícil que res acabe bé.
Estava pensant que comparat en altres participants a este programa de radio, que tenen coses interessants o importants que dir, jo em sent a vegades un poc com un bufó, no? Es culpa meua ja ho sé. Així que et vaig a contar una història real de bufons: Triboulet, bufó de la cort de Francesc I de França allà pel segle setze, es queixà al rei de que l’havien amenaçat de mort desprès d’una burla. El rei el tranquil•litzà i li digué: No tingues compte, si algú s’atreveix a matar-te, el faré penjar un quart d’hora desprès. Senyor, li va replicar Triboulet, no seria millor un quart d’hora abans?
Estava pensant que l’altre dia un dels meus escassos lectors em recriminava que a pesar de tindre’m per una persona culta amb un depurat gust artístic i unes excel•lents condicions d’escriptor, recorde que eixa es l’opinió d’ell a totes llums errada, em recriminava, deia, que a pesar de tot això, les històries dels meus llibres no més buscaven agradar al mal gust de la majoria. Segona part de la intervenció del amic que considere tant equivocada com la primera. I li vaig contestar: quan vas a pescar, què li fiques a l’hamet, el que t’agrada a tu o el que li agrada als peixos? A més, en el meu cas ens agrada lo mateix, als peixos i a mi, que hi hem de fer? Serà que no soc tan depurat.
Estava pensant en que a mi, malgrat l’oportunitat que em doneu a aquest mitjà, em costaria molt passar a la posteritat per haver dit una sentència per a recordar. Em costa respondre el que vull i molt més ser ingeniòs amb rapidesa. I amb eixa falta d’agilitat mental, dons desaprofite moltes oportunitats de quedar bé i al arribar a casa, pense, li tindria que haver contestat açò o allò. Avuí m’ha passat, m’han preguntat: Que diries si fores l’últim home sobre la terra? I jo he contestat: I on està tot lo mon?. Això es el que diria. Molt bé Joanet, ara ves i gitat.
Estava pensant en un amic meu advocat que em comentava com van els judicis que té pendents, de qui es lliurarà i qui no. Em recordà al noble escita Anacarsis, que allà pel 580 abans de Crist visità Atenes, on el savi Solon li preguntà sobre les reformes legislatives que havia mamprès. Anacarsis li contestà que les lleis son com les teles d’una aranya. Al demanar-li que explicara la seua contestació, Anacarsis digué: En la trama d’una tela d’aranya queden atrapades les mosques i altres insectes insignificants, però una mala bèstia sempre podrà trencar amb facilitat la xarxa.
Estava pensant en reconeixer que tinc moltes aficions i poques que faça bé. No pinte perquè no em surt bé, i ho he intentat, escric de qualsevol manera i desprès d’un gran esforç, les meues dots interpretatives es van acabar amb l’EGB, i les altres arts ni les intente, perquè allò de que tots portem un artista dins... Jo l’he buscat i ho deixe en mans del forense quan em facen l’autòpsia. Reconegudes les meues carències vaig seguir aquell consell que diu que si no arribes a tindre èxit com a artista, pots aspirar a ser un bon crític d’art. I es cert, tant cert com que un vi roí pot transformar-se en un bon vinagre.
Estava pensant en que des de que participe amb aquests telegrames a la ràdio, la gent es creu que puc opinar de qualsevol cosa, i és cert, però sempre i quan no em facen cap cas. Una volta estava delectant als meus alumnes amb les essències de les directives de la Unió Europea sobre la correcta gestió del patrimoni a les ciutats perifèrics, un tema a totes llums emocionant, quan un d’ells alça la ma per a preguntar. Jo pense, no em digues que m’estaves escoltant? I va i em pregunta: a vostè com li agradaria morir? A mi? Afusellat per haver-te matat, serà possible? I ara ves i gitat.
Estava pesant en que amb l’edat estic gaudint d’aficions que abans no pensava que m’agradarien. Ho dic per les plantes, m’agrada tindre la terraça plena de plantes, per l’olor i també pel color. Eixes flors...Però m’agraden les plantes, vives. Un dia en la presentació d’un llibre, al acabar, una xicona em va dur un ram de flors de part de l’organització. Deixa-les alli, deixales... Què no li agraden les flors?, em va preguntar. Dons si, si que m’agraden les flors, i tant, però també m’agraden els xiquets i no me dedique a tallar-los el cap i ficar-los en una gerra.
Estava pensant en quan era més jove i intentava ser pintor. Vaig arribar a fer un parell d’exposicions, no creguen, però quan vaig anar a veure a un respectable crític per a saber la seua opinió, desprès de mirar-se atentament la meua obra, em va preguntar quina era la meua professió. Professor li vaig contestar. I perquè pintes? Em va demanar. Dons, és la meua debilitat. Molt seriosament em va mirar i em va dir. Tens raó, si que ho és la teua debilitat. Ja no he tornat a pintar. Avui reconec que el crític tenia raò.

Estava pensant en que jo vaig tindre la sort de tindre, de menut (de menut jo, que no ell), de mestre, amb ema minúscula, al Mestre, amb M majúscula, Joan Andrès, un dels nostres millors escriptors en llegua valenciana. Ell em va descobrir el cuquet de la interpretació i vaig protagonitzar un parell de sainets. Es el més a prop qu he estat de l’èxit, quan al girar un instant el cap, veies a tota la gent mirar-te amb la boca oberta. Bo, crec que en una conferència em va passar el mateix, però crec que era que tot el públic badallava a la vegada.
Estava pensant en que avui en dia no em sorprèn que qualsevol puga publicar un llibre. Si vols gastar-te els teus diners, és fàcil. A mi el que em resulta admirable és la facilitat amb que la gent ompli fulles i més fulles sense dir res interessant. Jo, encara tenint una història complexa que narrar, me la ventile en un centenar de fulles i ja no sé què més dir. El cas es que un bon amic i mal poeta s’ha editat un luxós poemari que pesa quarta i meitat i al obrir-lo, admirat per la seua capacitat d’omplir fulles, m’adona’t de que abunden els espais en blanc entre els poemes. Li he donat

l’enhorabona. Almenys es un llibre del que podrem aprofitar la meitat. Escrivint notes en les fulles no gastades.

Estava pensant... una volta vaig anar a demanar feina a una oficina. Era una de tantes que hi ha muntades en un d'eixos departaments que alguna vegada algú va usar per a viure. L’habitació que alguna vegada va ser un dormitori -amb el seu respectiu bany- estava ocupada per dos belles senyoretes amb els seus escriptoris. Doncs bé, vaig arribar allí, i tal volta pels nervis, el cas es que el meu estómac començà a botar d'un costat a un altre. Corrent, en vaig ficar al bany després d'una breu salutació a les senyoretes, molt de passada, perquè no en donava temps per a una altra cosa. Al baixar-me els pantalons i com succeïx habitualment, en quan en vaig assentar en el vàter em va vindre una retapi-la de sonoritats capaç de deixar sord a qualsevol en deu metres a la redona. Com eixir d'allí una vegada que un ha acabat de fer lo seu?. Dons com si res haguera succeït, a pesar de les rialletes de les xiques. No em vaig oblidar de deixar la renúncia firmada sobre l'escriptori mentre fugia a la carrera.

Estava pensant... No vos heu volgut morir mai? No us ha passat mai? Alguna cosa així: Un dissabte al migdia, d’eixos que arribem a casa de fer algunes compres, carregats fins a les pilotes. Prèviament, hem passat pel videoclub i hem triat una pel•lícula d'eixes per a calfar l'ambient. Arribem fins als ascensors i saludem allí la nostra veïna del sext pis, que està acompanyada per una de les seues filletes. Saludem a mami i ens acatxem lleugerament per a saludar a la dolça criatureta. És en eixe moment quan d'un dels nostres paquets se'ns cau el video, deixant exposada una enorme foto d'un gos Gran Danés amb bragues blanques fent amistat amb una noia de grans pits. - Pren! - ens diu la xiqueta, que ha pres la pel•lícula i ens l’ofereix mirant aquella foto. La mare llavors agafa la pel•lícula i ens la fica en la boca d'un colp. - Futxe, futxe, feina - aconseguim a murmurar, però ella ja a tancat la porta de l'ascensor. Un gran paper, si senyor, com per a presentar-se a president d’escala.
Estava pensant... No vos heu volgut morir mai? No us ha passat mai? Alguna cosa així: un dia qualsevol, a una hora qualsevol, prenem l'ascensor. Pressionem el botó 'PB' i esperem. Estem sols i el nostre remenat estómac presagia la catàstrofe. Als pocs segons que l'ascensor inicia el seu viatge, deixem escapar un d'aquells pets històrics, dels que desitjaríem haver guardat per a quan estem en el llit (per allò de la calentoreta baix el llençol, vostè ja m'entén). L'ascensor arriba a la planta baixa i a l'obrir la porta ens trobem allí amb la nostra veïna de pis, la xafardera de l'edifici. Donem un tímid "Bon dia" i ens n'anem d'allí, mirant els classificats del diari, a la recerca d'un nou pis, perquè ja no podrem tornar mai més al nostre, ni de bon tros saludar els nostres veïns amb la cara alta.
A VECES OIGO COSAS

Sobre Dios

A veces oigo cosas sobre Dios que no dejan de sorprenderme. Según la Biblia al principio Dios le dio al botón de reiniciar, puso un poco de luz ambiente, una bolita de barro y descansó. El primer día se levantó con ganas y puso el agua y el cielo. Ya no hizo nada más. Y eso que estaba descansado porque que yo sepa venía de estar toda la eternidad rascándoseyamentiendenqué. El segundo día escarbó tierra y puso las plantas. Creo que ya se le habían pasado las ganas del primero. Y descansó. El tercer día puso el sol, la luna y las estrellas. Luego se fue a almorzar y pasó el resto de la jornada disimulando. El cuarto día, viendo que se le echaba el tiempo encima, empezó a meter prisa y creó los peces y las aves a la vez, pero lo tuvo que dejar ahí porque se había dejado la llave inglesa en el taller, y el quinto día decidió hacer todo lo que faltaba: mamíferos, dinosaurios, bacterias, virus, reptiles, insectos, y ya al final y de cualquier manera el hombre, la mujer y los políticos. ¿Y por qué toda esta prisa al final? Pues para tomarse el fin de semana libre. Eso, señoras y señores, es característico de un gen conocido como SMLM o Shitting Milk and at the Last Moment, que explica muchas cosas, como que los españoles, guardianes históricos del catolicismo, tengamos un proceder, digamos divino. Aquí hacemos las cosas así, cuando se acerca la fecha límite de un trabajo, siempre hay un líder, un profeta, que saca a relucir su Fe y exclama un “por mis cojones”, normalmente proferido a berridos cual grito de éxtasis teresiano, a veces complementado por “de aquí no se va nadie hasta que acabemos”. Esa exaltación de devoción origina inevitablemente, sobre todo si hay riesgo de perderse el fútbol en la tele esa noche, la aparición de protestantes y agnósticos que siguen la doctrina luterana resumida en el versículo "para mí que no nos va a dar tiempo", e incluso algún radical que a lo John Knox proclama "que el alcalde ya está aquí para inaugurarlo y no hemos empezado a pintar todavía". Pero lo llevamos en la sangre, sang grial que diría Dan Brown, e incluso me atrevería a concluir que el mismo Dios es español y no argentino como muchos creen.
Estava pensant... Et conte un altre somni. Si es que áçò dels telegrames és una bona teràpia. Com que els demés telegrafistes ja fan molt bé la feina, jo no et faig falta, així que aprofite per a contar-te les meues neures. El cas es que al somni apareix un bar qualsevol. Un tipus assentat en una taula, la visió fa un traveling i descobrim que no és un tipus qualsevol, sinó jo. Uns senyors grossos en la barra són atesos per un cambrer que s'assembla a Louis de Funès. Un home alt que s'assenta enfront de mi i em diu amb accent alemany que és el diable. El diable?, pregunte jo. En efecte, respon ell. I quan m’he despertat he pensat, dons a mi la veritat és que em pareix lògic que Satanàs siga alemany, el que no li pegaria res és ser italià, que és un idioma que dona menys por. I és que cada idioma val per a una cosa: el portuguès per a queixar-se tipus cantant de fados, el alemany per a fer por, l’anglès per a les màquines d’insert coin i el francès, bé ja hi ha prou.
Estava pensant... Hui he anat al metge, bé, a la revisió rutinària de la UJI, i he de dir que en contra de l’opinió majoritària, a mi, tal volta per ser plebeu m’han tractat amb dolçor. És curiós, però sempre que tinc quelcom pense que serà greu i mortal. És normal que un neuròtic com jo siga també un hipocondríac, direu. Però no, jo no soc el típic Woody Allen o Andreu Buenafuente (que més vullguera jo) que no para de queixar-se, en el meu cas, resulta que quan he de comptar-li al metge el que tinc, em dóna per falsejar els símptomes, minimitzar-los. Per alguna raó estic convençut que si el metge pensa que no tinc res, llavors, per acte de màgia, no tindré res. El pitjor és que sóc conscient de tot açò, però encara així em costa véncer la temptació d'enganyar-li.
Estava pensant... Ja van dos vegades que se m'ocorre alguna bestiesa per a comptar ací, a estos telegrames que tan gentilment Loles es digne a rebre, i descobrisc gràcies al Google que ja se li havia ocorregut a algú abans que a mi. Es que està tot inventat? Es que no es pot parlar de res mínimament original? Es, és, xe! Un poc una putada, perdoneu l’expressió. És com tornar a la infància, quan, en un ostentació de paranoia infantil, jo creia que algú m'observava atentament per a robar-me totes les meues idees i aprofitar-les per a programes de la tele. No vos ha passat mai? Segur que no, que segur que sou normals i sans. Crec que eixe tipus de pensaments van ser els que em van espentar en primera instància a ser un xic reservat i poc parlador... així que, gracies Loles, perquè açò es quasi una teràpia.
Estava pensant... La vostra parella no vos ha dit mai el típic "no puc viure sense tu". "No puc viure sense tu" és una expressió curiosa. Evidentment, no cal interpretar-la de forma literal, llevat que li ho diga un diabètic a la insulina, per exemple. Però, en el cas que ens ocupa, és una mentida. Una mentida consentida per ambdós parts, ja que moltes vegades el "no puc viure sense tu" és fomentat per la persona receptora de la frase. És només una de tantes mentides que es diuen en la parella, ja que l'amor està ple de mentides. Però si fores sincer i se t'ocorreguera dir quelcom com "puc viure perfectament sense tu", és possible que la teua parella et diguera que eres un bord i no s’ho prenguera bé. Després ens pareix malament que els polítics ens menteixquen, però consolem-nos, almenys ells no ens volen.
Estava pensant... Ho vaig confessar a la meua dona este matí, "sóc mecànic", li he dit. Ella ha alçat la mirada del periòdic i m’ha contestat: "eres professor, què dius ara?". "No, no m'has entés", li he contestat adoptant el to de veu més raonable que he trobat, "el que estic dient és que sóc un robot, estic fet amb peces mecàniques". M’ha mirat com si pensara que me tornat boig, però he continuat: "Esta nit he recordat que em van muntar en una factoria japonesa; hi havia molts més com jo". Ella m’ha preguntat: "Joan, estàs prenent drogues?, podem buscar ajuda". "No preng drogues, t'estic dient la veritat, sóc un androide, els meus records humans són implantats". Després he anat a assentar en el sofà, desolat. Uns minuts després he escoltat que la meua dona deixava de plorar i parlava per telèfon. Havia abaixat la veu, però vaig poder entendre el que deia: "han de reparar-ho, està funcionant malament, ha començat a recordar coses".