Estava pensant que els valencians tenim un gen conegut com SMLM o Shitting Milk and at the Last Moment. Aneu traduint. Si, cagant llets i a ultima hora. Es una malaltia congènita, Que hem de fer? Això explica que quan s'acosta la data límit d'un treball, sempre hi ha un que exclama un “per collons”, normalment proferit a brams i a vegades complementat per “d'ací no se'n va ningú fins que acabem” i que es pot contestar amb un "per a mi que no ens va a donar temps", i inclús algú que diu "que l'alcalde ja està ací per a inaugurar-ho i no hem començat a pintar encara". Però ho portem en la sang. No sabem fer les coses d’un altra manera. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que segons la Bíblia, Déu, el primer dia va fer l'aigua i el cel. Ja no va fer res més. I això que estava descansat perquè que jo sàpiga venia d'estar tota l'eternitat desaparegut. El segon dia va furgar a terra i va posar les plantes i prou. El tercer dia va posar el sol, la lluna i les estrelles. Després se'n va anar a esmorzar. El Quart dia, veient que se li tirava el temps damunt, va començar tindre pressa i va crear els peixos i les aus al mateix temps, però ho va tindre haver de deixar ací perquè s'havia deixat la clau anglesa en el taller, i el quint dia va decidir fer tot el que faltava: mamífers, dinosaures, bactèries, virus, rèptils, insectes, i ja al final i de qualsevol manera l'home i la dona. I per què tota esta pressa al final? Jo crec que per a prendre's el cap de setmana lliure. I ara em diràs: ala ves i gitat.
A VECES OIGO COSAS

Sobre las adicciones

A veces oigo cosas sobre las adicciones que me dejan epaté. Y más desde lo de la ley antitabaco. Si dejar de fumar no es para tanto. Yo lo he dejado (al menos hasta el momento de escribir esto) y, a parte de un ligero aumento de peso y de la acritud de mi carácter, como si nada. Lo que ocurre es que si a los simpáticos se les nota que están de peor humor, a los bordes insoportables, ese puntito de más de mala leche nos convierte en psicópatas potenciales. Temo por si no soy capaz de controlarme, y solo el convencimiento de que me pillaría la policía o que la supuesta víctima acabaría dándome una paliza al intentar despacharla (que uno es de escasa preparación física), me impide asesinar al majadero que quiere entrar en el ascensor de Mercadona antes de dejarme salir a mí, que voy con el carro hasta los topes. Cuando por las noches empecé a soñar que era el Clint Eastwood de Gran Torino, decidí poner en marcha una terapia que consiste en redactar listas de personas a las que matarías, aunque a algunas solo las conozca de por referencias en los medios, y conformarte con ver su nombre escrito en rojo. En estos momentos llevo contabilizadas trece en la categoría de ablandabrevas; dieciocho en la de cantamañanas; treinta en la de pelanas (porque he acabado uniendo a ésta las listas de polichinelas, títeres, pelagatos y mentecatos); cincuenta y uno en la de robaperas; cuarenta y tres en la de tontolhabas; treinta y siete en la de ineptos, catetos y patéticos varios; se acercan a cien los de la lista de idiotas, aunque he de reconocer que se pueden subdividir en tarambanas, farfollas, cazurros, garrulos, mamarrachos, mastuerzos, necios, comemocos, piltrafillas, pardillos, tontos del culo, destripaterrones y cagabandurrias; y andamos por los sesenta tocapelotas. Como solo tengo cinco en total, creo que les voy a perdonar la vida a los sinsustancia, los esperpentos y los mequetrefes, que tampoco es culpa de ellos. Mi idea es invertir todo el dinero que he ahorrado en el estanco regalándoles por navidad un crucero y, pasadas las Columbretes, hundirlos junto a las pescadillas, rodaballos, lenguados, gallinetas, botellas, plásticos y latas que habitan en el fondo del mar. Lo malo de esta terapia es que otros amigos también la están poniendo en práctica y mi nombre está en casi todas sus listas, de hecho he robado la de mi pareja y soy el primero de los asesinables por malafollá.
A VECES OIGO COSAS

Sobre las relaciones de pareja

A veces oigo cosas sobre las relaciones de pareja que me consternan. Mientras que en el resto del mundo ocurre tras el verano, en Onda es pasada la Fira cuando se producen más separaciones. Y parece que es así porque el alcohol y la euforia desatada por un buen almuerzo propician la sinceridad, y las parejas acaban descubriendo con quién están en realidad. Así que, recordando la advertencia de mi anterior columna sobre el poco caso que deben hacer a estas líneas, me aventuro a dar mi opinión, que hay que mojarse. Soy una persona casada desde hace tiempo, y les puedo asegurar que mi mujer y yo hemos sido felices durante más de veinte años. Luego nos conocimos y hemos hecho lo que hemos podido. ¡Y que dure! Me estoy asustando ante el mal fario que puede dar el alardear de esta situación, así que toco madera. ¿Se han percatado de que cuando uno va a tocar madera se da cuenta de que vivimos rodeados de plástico y aluminio? Pero me estoy yendo. Decía que iba a dar un consejo: el secreto del amor es la sinceridad. En cuanto puedes fingirla, has conseguido una relación estable. Entiéndanme, el amor se cimenta con pequeñas mentiras y falta de confianza. ¿No se dan cuenta que lo de decir siempre la verdad es egoísta? Hay muchas cosas que le contamos a nuestra pareja porque así nos descargamos de preocupaciones, pasándoselas a ella. Nosotros nos sentimos mejor, pero a ella, maldita sea la gracia que le hace saberlo. Nuestras decepciones cotidianas, por ejemplo, lo único que provocan son sufrimiento, cuando se lo podríamos ahorrar mintiéndole y diciéndole que todo está bien. Por otro lado la desconfianza es fundamental, porque una fe absoluta en la pareja sólo lleva a tener la satisfacción de que nunca te traicionará, lo que a la larga genera aburrimiento y dejadez, ya no te preocupas por si se va con otro, con lo cual no te esfuerzas por seguir gustándole y luego es demasiado tarde para arreglarlo. Hablo de no contarlo todo ni darlo todo por seguro, no de engañar ni de hacer daño, sino de hacer todo lo posible para hacerla feliz. No sé si me he explicado. Comienzo a arrepentirme de haberme mojado. Si es que uno se lanza y no se da cuenta de la profundidad del charco hasta que ha metido el pie.
A VECES OIGO COSAS

Sobre las opiniones

A veces oigo cosas sobre las opiniones en la prensa que, lo confieso, me asustan. Hay quien se lo toma todo muy a pecho y me preocupa que haya gente que me lea y le dé por pensar. Ni imaginarme quiero que mi opinión pudiera condicionar la de otro o provocar movimientos de vanguardia cultural como Belén Esteban. De modo que esta presentación la utilizaré para justificarme, en ejercicio de mi derecho aznariano a la guerra preventiva. Así, quisiera dejar claro que mi opinión no tiene porque ser compartida ni alabada, de hecho es muy probable que yo no la comparta al terminar de escribirla, que el mundo es muy cambiante y con los años se produce una laxitud de los principios de uno que tiene mucho que ver con la felicidad de que todo te da igual. Ya decía Borges que uno mismo, si se espera un rato, puede ser enemigo de sus propias opiniones. Y lo de usar el conocimiento de mi formación pre-Logse e intentar aportar un enfoque válido sobre aquello de lo que quiera hablar tampoco me sirve de mucho, me pasa como a Homer Simpson, que cada vez que aprendo algo nuevo, algo que ya sabía desaparece de mi cerebro (hice un curso de fabricación de vino en casa y se me olvidó conducir). Así que la idea es que yo doy mi opinión, ustedes la leen y luego no hacen demasiado caso (como mis alumnos en la universidad), que la libertad de expresión lleva consigo cierta libertad para escuchar. Basen su opinión en su propia experiencia y no sólo en lo que digan los demás, por muy bonito que lo escriban, que queda muy chulo hablar en metáforas, que si Mahoma no va a la montaña y cosas así, pero si la montaña va a ustedes, lo mejor será que corran, debe ser un derrumbe. Yo por ejemplo, aprendí mucho del amor en el cine, especialmente cuando la película era mala y no había por qué mirarla, y con experiencias como esa me dejaré llevar por la pasión, la intuición o la mala leche (de lo primero y lo último doy fe que tengo a raudales), y reflexionaré sobre las cosas que se oigan y hagan por aquí, que este pueblo da para mucho. Que sí, que hay mucho genio a turnos en la fábrica, y como nos dé por ponernos creativos somos capaces de montar un encuentro internacional de poetas y banderilleros o un recital rapero de El Quijote. Ya veremos.
Estava pensant que... tú has vist quins noms porta la joventut? Especialment els damnificats per la moda dels culebrons veneçolans amb pares fashion victim. Però no pensem que és una cosa d’ara ni cridem que la joventut està perduda, una queixa que ja es donava a l’antiga Grècia. Al llarg de la història ja n’ha hagut de noms estranys. A Constantinoble, cap a l’any 700 o 750 va regnar Lleó III conegut com l'iconoclasta, al seu fill Constantí V li van agregar com a segon nom Coprónim. Xe tu passar a la història com a Coprònim. I per què? perquè el dia del bateig el xiquet no va tindre millor idea que descarregar el seu contingut intestinal en la pila baptismal. Ja pots construir palaus i conquerir països, que la història ja saps com et recordarà. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que ahir vaig rebre un correu electrònic on un grup de persones elevava la seua protesta, justificada d'altra banda, pel fet d'existir a la Xina unes granges de porcs, on lis extrauen la bilis per a fabricar perfums i desodorants, i, de pas, els tracten com uns mateixos porcs. Em pareix lamentable i és lògic que la gent amant dels animals proteste enèrgicament. Ara bé, resulta que a l’Etiòpia, amb 50 i pic milions d'habitants, moren cada dia, de fam, set xiquets, i cada 3,6 segons mor un xiquet de fam en qualsevol país del món. I la gent es preocupa pels porcs de la Xina? no em foten!, que maten a eixos 10 mil porcs xinesos i alimenten amb eixa carn als infeliços xiquets etíops i d'altres països. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant... Saps que trist és fer-se gran? Però quan sap un que s’ha fet gran? Perquè per a la Tercera Edat no hi ha edat de començament, valga la redundància. L'Organització Mundial de la Salut diu en forma molt clara i terminant que la tercera edat comença quan acaba la segona, i compartisc eixa opinió tan encertada. Ara bé, també es pot comprovar per diverses alteracions del cos. De manera general comença a pujar tot el que es roïn i a descendir tot el que és agradable; així tenim que puja el colesterol, els triglicèrids, l'àcid úric, la tensió arterial, l'angoixa, etc. Mentre que baixa l'agudesa visual, la força muscular, la potència sexual, les boles en els homes i les mamelles en les dones. Xé tú, quina barbaritat! Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que a voltes gastem termes sense saber molt bé què volen dir. “Temps real” és una expressió que no entenc. L'altre dia vaig entrar en ma casa i em vaig trobar la meua dona amb un senyor. -Tranquil, em va dir, açò no és en temps real, és en “Temps futurible”. És un nou concepte que ara hi ha, és a dir: el que pot ocórrer en el futur…Així que, abaixa't al bar, pren-te dos canyes, et tranquil•litzes, i vas a comprar-me flors, que ja veuràs que quan tornes, estem en temps real, i este senyor ja no està. I jo vaig baixar al bar, i en temps real, no vaig tornar mai més a ma casa. Ara si que em pot ben dir: ala ves i gitat.
Estava pensant en que ens fa falta un miracle per a que canviem d’humor a aquest país. Per si val, una tia meua que patia artritis deformant i va romandre assentada en una cadira durant els últims 30 anys de la seua vida. Totes les vesprades la treien al pati perquè s'entretinguera veient el colom del veí. El veí era colombaire, no malpensen. En eixa cadira va morir exposada al seré perquè als familiars se'ls va oblidar ficar-la a la casa com era el costum. Al matí següent quan van anar a veure-la estava seca com una parra. Quan tractarem de ficar-la en la caixa no vam poder adreçar-la, i va caldre dur-la al cementeri assentada al costat del xofer del cotxe fúnebre. Allà en la fossa la baixarem amb cadira i tot i jo m’imagine que deu estar incorrupta perquè els cucs estaran desorientats davant de la presència d'un mort assentat. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que jo no crec en els miracles. Si jo tinguera una secta, que es diria els Testicles de Mustafá, com saben si ja m’han escoltat, no hi faríem miracles. I no només per una qüestió pressupostaria. Posem, per exemple, un accident d'aviació on moren 80 persones i es salven cinc. La gent té la tendència de dir, referint-se als sobrevivents, miracle... miracle!. Ara bé, sempre sense ànim de fotre, qui és l'autor d'eixe miracle? Perquè si va salvar a cinc i va matar a 80, és un sàdic; per no dir-li alguna cosa més grossa, que no vullc que m’acusen d’heretge. Miracle seria si no s'haguera matat ningú, no em fotes!. Així que amb miracles així, jo m’estime més creure en les casualitats de la vida. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que si jo creara una secta, els Testicles de Mustafá, nosaltres no tindríem càstigs per als pecadors, perquè a banda de no creure en els pecats, seria el súmmum de la mala llet que després de la verga que portem en vida, al morir ens estiguen esperant en el més enllà amb una palangana d'oli bullint i un cabró disfressat de diable fotent-nos la mort (perquè no ens podria fotre la vida, d'això s'encarreguen en este paradís terrenal altres diables sense disfressa). M’imagine ficat en una piscina plena de merda, amb la pasterada fins al coll i els pobres desgraciats que estigueren allí amb mi cridant: no feu la ola, no feu la ola... Això, m'han comptat, és un dels càstigs que ens esperen en l'infern, de veres. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que en vista de la mala situació per la qual travessa el país, que ja no tinc ni per a menjar, he decidit crear una secta; però, a diferència de tantes altres que existeixen per ací, la que propose no serà de caràcter religiós, d'eixes ja hi ha massa: Adventistes del Sèptim Dia, Cienciologia, Haré Krishna, Llum del món, Gran Fraternitat Universal, etc. La secta que jo estic formant es cridarà Testicles de Mustafá, que no mengen, ni beuen ni na. Per a pertànyer a ella l'única cosa que es necessita és tindre la butxaca buida, igualment, els integrants de la secta no hauran de anar reçant ni coses per l'estil, tindran una sola oració que serà pronunciada abans de anar a dormir: "Em cague en tots els que d'una manera o d'una altra han contribuït, durant estos anys a acabar amb el país... amén". Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant en el en el curset de primers auxilis que vam fer al treball. Hem aprés que si et mossega una serp, hi ha que xuplar el verí. Jo que vol que els diga, segons on i qui. Abans de xuplar res preferís cridar al metge. Es el més aconsellable en estes circumstàncies, d’altra banda tan comunes al centre de Castelló. Ara bé, si vostè és creient i porta damunt un escapulari d'eixos que diuen Dentin-te Dimoni, el cor de Jesús està amb mi, potser produïsca efecte amb les serps, però lis informe que segons els tècnics de la Creu Roja, està més que demostrat que les serps no saben llegir. Crec que hi ha un documental sobre això al Canal Animal Planet. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant en el curset de primers auxilis que vam fer al treball. Es que es vam comprar un desfibril•lador i cal tindre carnet per a gastar-lo. Jo em vaig apuntar perquè volia connectar els cables a les potes metàl•liques de les cadires dels companys. Per donar-los un esglai. Però es veu que ja ho havien pensat i si no és amb un malalt no funciona. Però he després moltes coses. Per exemple, en cas d’hemorràgies, si la sang és roja brillant, es tracta d'una artèria; si és de color roig fosc és una hemorràgia venosa i si és blava, segur que es tracta d'un membre de la monarquia o de l’aristocràcia. En este últim cas no cal fer-ne res, pareix ser que eixos no es moren mai. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant... tu saps les històries que ens contaven de xicotets? Com pot ser que Pulgarcito, que no era més gran que un dit gros del peu, poguera calçar-se les bótes d'un gegant i caminar amb passos de 20 llegües sense que se li escaldaren els ous?. Perquè unes botes així... i es que els contes... tu saps quin drama social era Caputxeta Roja? No vos haveu preguntat mai perquè va haver de demanar tantes pistes abans d’ adonar-se que la seua iaia era un llop?. Sempre he pensat que anava col•locada, però ara que hem faig major, el que crec que passava es que la mala neta passava de la família i no visitava mai la seua iaia. Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que per a gent com jo, que som de pell blanca i de mala qualitat, la coloració de la pell és molt important. Jo soc dels que passen del blanc detergent futurista al roig gamba, al pelat i al blanc un altra volta. De manera general, en un individu blanc, al nàixer la pell és rosada; al créixer, blanca; amb el sol, roja; amb el fred, morada; amb un esglai, groga; amb una malaltia, verda i al morir, fins i tot grisa. Ara bé, en un individu negre: al nàixer, al nàixer la pell és negra; al créixer, negra; amb el sol, negra; amb el fred, negra; amb un esglai, negra; amb una malaltia, negra; i al morir, negra... I tenim les boles de dir-li als negres que són de color... Xé tú, quina barbaritat! Ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que deuria aclarir que l'origen de l’expressió malafollà que alguns m’atribueixen, per a no donar lloc a malentesos, es troba en el gremi dels ferrers i calderers de d’Onda, poble que em va veure nàixer. Quan l'aprenent no li donava el ritme adequat a la mànega, al “fuelle”, la llar perdia la temperatura necessària i es deia llavors del xicot que tenia mala follada, que no follava bé. Busquen follar en el diccionari abans de pensar que sóc també un groller. No obstant aixó lis diré que la malafollà pareix ser una malaltia contagiada pel virus malafornicius ondensis que desenrotlla en l'individu infectat una mena de mala hòstia gratuïta que els contagiats repartim a tot aquell que ens rodeja i que, en cap cas, denota mal caràcter, ni mala educació, ni animadversió en particular per l’interlocutor. No m'ho tinguen a mal. Ara em poden dir: ala ves i gitat.

Telegrama del 7 de febrer

Estava pensant que deuria advertir-los sobre mi. Sàpien que soc d’Onda i que em caracteritza certa malafollà. Els comentaré que jo vaig passar la meua infància en el barri del Monteblanco a les afores d’Onda, i crec que la caseta on habitava era odiada per Déu. Si com ho senten. Vagin-se vostès a saber per què, el cas és que quan l'Omnipotent i Multiespacial es va proposar crear el món, amb el seu solet i la seua fresqueta, va dictaminar que a l'estiu en el menjador de ma casa es rondaria la temperatura ambient en laboratori, 300 graus a l'ombra amb el cap ficat en la nevera, i que a l'hivern fera un fred de menys 10 graus absoluts. Em concediran que és difícil que un humà criat a l'ombra d'una figuera amb tals temperatures estiga de bon humor. Aixó si, quan acabe poden dir: ala ves i gitat.