ARTISTES GAIATERS: PASSAT, PRESENT I FUTUR



Premi al millor article inèdit de la magdalena 2010

ARTISTES GAIATERS: PASSAT, PRESENT I FUTUR

No aconseguisc recordar el seu nom.

El meu “abuelo” Pepe, conegut en vida com “el Fulla”, va convertir en un ritual anual el fet d'emportar-me a la Magadalena quan era un xiquet, a vore com s'ultimaven els detalls de la construcció d'una gaiata en el barri d'uns amics seus abans que s’iniciaren les festes.
En ma casa, allà dalt, al poble, es venia el peix que portava del Grau La Panderola, així que existien llaços d'amistat amb famílies de la capital i del barri marítim que feien possible la visita. Després tornaríem a vore la gaiata, regnant en el carrer un segon dia, abans d'anar a la “Charlotà”, l'altra cita inexcusable, quan la Magdalena era la festa de tota la província.
Eren uns temps en què viatjar a la capital era com anar a Vetusta, la ciutat que va pintar Clarín en la Regenta. Ara tot ha canviat en la ciutat: ja no badalla ni fa la sesta, és moderna, amb el perill que aixó entranya respecte a la conservació i comprensió de la tradició.
Tinc gravat en la memòria la ilusió que tenia per que arribara el dia assenyalat, aquell en què el meu “abuelo” se m'emportava a Castelló, i no obstant això no aconseguisc recordar el seu nom, el de l'artista gaiater.
Eixe dia d'últims detalls es reunia entorn de la gaiata tot tipus de gent, els d'allí, els del barri, i els de fora, que esperaven a les portes de l’almagasén per a vore el resultat. Quan véiem la gaiata créiem en el que els més vells del lloc ens havien contat. Créiem en les llegendes i tradicions que simbolitzava. Allí estava per fi la gaiata per a ensenyar-nos tot el que som i hem sigut.
Entenc ara que la gaiata servix per a que la gent veja amb els ulls de la memòria i la mirada de generositat dels castellonencs.
El taller de l'artista del què no recorde el nom era un amagat paradís que no haguera imaginat mai Daniel Defoe. L'artista gaiater, entre artefactes, cables i serradura, em va parlar dels quasi huit-cents anys que havia de representar, i de la responsabilitat històrica que ell va assumir davant dels seus amics del barri.
Ara comprenc eixes paraules. Darrere de la nostra gaiata estaven i estan les primeres dissenyades i executades pel gran pintor Vicent Castell en 1914, per a l'ajuntament de l'alcalde Rafael Gasset Lacasaña i per al Círculo Mercantil. I estaven i estan també les que va fer un any després per a la Cámara Agrícola, el Gremio de San Isidro i el regiment Tetuan 14.
Darrere del ritual de construcció de la nostra gaiata estaven i estan les primeres gaiates de barri de 1929 a iniciativa de l'alcalde Manuel Lillo. I estan els grans artistes gaiaters que sí es recorden: la gran gaiata que va dissenyar Bernat Artola en 1934 per a la Cámara Agrícola; les gaiates monumentals modernes que es van iniciar en 1945; les gaiates sindicals aparegudes en 1951; o també la primera exposició de la llum que es va fer en el parc Ribalta en 1965, davall la que bategava la secreta il·lusió de que tota la ciutat s'il·luminaria com una gran gaiata.
Darrere del treball de l'artista gaiater, el nom del qual no recorde, estan tots aquells continuadors de la tradició: des de la participació de Paco Esteve en 1945, any en què també es van unir a la festa l'escultor Tomás Colón o el decorador Antonio Escorda; a la de Miguel Collado, del que es recorda encara l'espectacular gaiata de la ciutat de 1983. Des de Vicente Bernat Castellet a Jovi Monroig, que combina el classicisme més absolut amb tocs personals d'avantguarda. Des de Pepín Marco a Jaime Ortiz.
I estan també els artistes que han intentat innovar, sense per això perdre el significat i el perquè. Des de la gaiata de la ciutat de 1966 dissenyada per l'enginyer Carlos Bohígas, a la que va construir en 1983 Ximo Roures, o els esforços de Toni Mir, Josep Lluis Estanislao (que va iniciar la seua fructífera carrera en 1980 en el sector nº 1 Brancal de la Ciutat, guanyant el primer premi per a la nostra gaiata), Lorenzo Ramírez, Julián Sebastiá, i més recentment Vanesa Pérez, Juan Boix o Gustavo Traver.
Artistes que disfruten amb el seu treball, molts d'ells amb una sòlida formació de la que és en molts casos responsable l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló, els mestres Ramón Català, Rafael Marmaneu, o el mateix Rafael Guallart. Artistes que disfruten amb el seu treball, i que en cada dibuix, en cada pinzellada, transmeten els seus sentiments i l'amor per la bellesa i la tradició.
Una tradició i un art que ens mostren cada tercer diumenge de quaresma en la desfilada de gaiates, quan s'entenen les paraules d'Antonio Pascual Felip: l'esclat de llum sense foc ni fum; quan a poqueta nit, es concentren tots el monuments de llum en el parc Ribalta i, entre tirs de coets, una a una es van il·luminant.
Una tradició que perviu i es perpetua. M'emocionen especialment els treballs d'artistes com Esteban Gual Ibáñez, o Alejandro Vidal i Barberà, que són abans que res amics de la seua gaiata, membres de la comissió en la que bolquen els seus esforços, i voluntaris, esforçats i merescuts artistes. Igual que m'emociona el treball de les més d'una dotzena de persones que invertixen unes quatre mil hores del seu temps per a confeccionar la gaiata.
Per això em molesten les crítiques dels que desconeixen este món, i més en esta època en què es nota a faltar verdaderament la peresa del malvat i el silenci del panoli.
On està el futur?. L'èxit del gaiater a l'enfrontar els reptes de la festa en este el nostre segle, dependrà, en gran manera, de la fortalesa del nostre esperit, del poder que emana de la nostra confiança en nosaltres mateixos. A nivell colectiu, en la gaiata, estes qualitats estan íntimament lligades a la força amb què afirmem la nostra identitat, al suport que derivem de la nostra personalitat com a poble, de la nostra cultura, eixe llaç essencial que ens unix en la nostra castelloneitat.
La cultura és l'element que ens definix, que fa de les nostres festes i ens fa únics i valuosos davant del món. La vitalitat del nostre poble es nodrix de les seues arrels i en elles hem de recolzar-nos per al nostre projecte de futur. És precisament la nostra identitat la que li permet al poble de Castelló donar-se a conéixer en el món.
Així que recuperant i mantenint la memòria de les nostres gaiates, podrem entendre millor el nostre passat i construir millor el nostre futur en la festa.  
La recuperació, conservació, i mostra esplendorosa d'aquells elements i símbols, que són un reflex de la vida de Castelló, de la seua història, són referents necessaris i essencials de tota societat que aspira a mantindre viva la seua identitat, les seues senyes peculiars, perquè un poble sense memòria no existix ni pot crear un futur harmònic i plural per al conjunt dels seus ciutadans presents i futurs.
La festa de la Magdalena, i el seu símbol, la gaiata, ha de ser concebuda per tots, com una part essencial i inseparable del nostre propi cos; per això, ha d'entendre's sempre que tota representació monumental del trasllat del poble a la Plana, ha d'afavorir i estimular un clima positiu i alegre, que permeta i incentive la convivència festiva de tots els veïns en tots els seus àmbits.
Crear noves gaiates és imprescindible per a mantindre i estendre la idiosincràsia del nostre poble, conservant i protegint la memòria i les arrels ancestrals dels castellonencs.
El ser humà precisa disposar i conservar referents i valors històrics propis. Respectar i mantindre les senyes d'identitat específiques i la memòria, ha de constituir i ser un exercici d'autoestima, tant personal com col·lectiu, atés que així s'afavorix la creació i manteniment d'una atmosfera propícia per a la convivència diversa, plural, positiva i esperançadora de les festes futures.
Encara que sone contradictori, en realitat, la gaiata no té història, si concebem la història com una sèrie ininterrompuda de canvis. Entre el seu passat i el seu present no hi ha ruptura sinó continuïtat. L'artista gaiater està llançat a la conquista de l'eternitat i el futur; i per aixó l'artista gaiater es deixa conquistar pel temps.
Tradicional però no històrica, lligada al passat però lliure en la seua evolució estètica, la gaiata ens ensenya a desconfiar dels espillismes de la història i les il·lusions del futur. L'artista gaiater no vol véncer al temps sinó unir-se en el seu fluir. A través de repeticions que són així mateix imperceptibles però reals variacions, les seues obres persistixen.
Per això la gaiata és un pont entre passat i futur, un pont viu que ajuda a definir i redefinir permanentment la memòria d'un poble.
El plantejament formal de la gaiata es fa clarament des de les idees a la realitat. Se sol dir que una persona està en la realitat perquè “té els peus en terra”, el gaiater té les mans en terra, toca la matèria, té, no una noció, sinó un coneixement físic, olorat, palpat. Estime la festa. Per a ell la matèria és un suport natural, i a ella incorpora la seua imaginació.
Este procés en la realització de l'obra està permetent al gaiater del futur desenrotllar les seues idees des de la matèria, sense qüestionar esta, pensant que és un vehicle i no un llastre per a la creació plàstica.
En contra de l'estesa creença que la progressió en el món de la gaiata és quasi imperceptible, la veritat és que es produïx una lenta però constant evolució tant en la tècnica, amb la incorporació de ferramentes i materials, com en l'estètica. Així, qui s'arrisca en la creació d'alguna cosa personal i meritoria, sap que la seua actitud aporta unes característiques pròpies a la festa.
Volem dir que cada gaiater enfronta els problemes tècnics i formals a la seua manera i que açò no és consubstancial amb l'encert o desencert. Si el procés és més abrupte o més virtuós, si el resultat és més refinat o més popular, no té en principi major importància. L'artista gaiater té en la matèria la solidesa que proporciona alló físic, alló natural. Els materials que utilitza són estables. La fusta o el vidre són elements amb pes, amb temperatura; sonen, vibren, s’oloren, tenen una forma natural característica, són certs, verdaders. 
Però recordem que sobre la veritat es pot fantasiejar, es poden idear mil històries, es pot cantar, es pot riure, es pot plorar. I sempre sabràs si estas plorant, o rient, o cantant, perquè la cara dels teus companys de gaiata t'ho reflectirà.  
No obstant això, no oblidem que el treball del gaiater es valorarà més, ha de ser així, pel seu encert estètic i simbòlic, que per la dificultat tècnica a la què es va enfrontar el seu autor per a resoldre-la. Es una llàstima, però el que sues o patisques, el que disfrutes o tingues goig treballant i creant és una cosa propia i íntima de l'artista gaiater i no deu ni pot eixir del taller. No ho expliques, ningú t'entendrà.  
L'artista gaiater coneix millor que ningú la seua obra, l'aprecia i se sent orgullós d'ella. És normal que un taller de gaiates guarde arrumbats en un cantó algunes peces que han eixit de les mans del gaiater. Quan un profà les pren i li pregunta quina és la causa de la seua marginació, el gaiater respondrà: "no m'agrada com va quedar", "és imperfecta" o "no em va eixir com volia". El gaiater se sotmet a si mateix a un estricte control de qualitat, de manera que encara que existisquen certs atalls en la creació, no tan artesanals, estos no tenen eixa empremta personal, eixa exigència i eixa calor que les mans dels gaiaters imprimixen a totes les seues obres.
Lluny de tractar-se d'un fenomen aïllat i inclús prescindible, una mirada atenta a les gaiates de Castelló ens informa de la nostra sensibilitat i mode d'entendre de vida com a poble. Per això, és desitjable que l'art inunde la vida sencera, que l'òmpliga amb objectes elaborats apassionada i meravellosament com les gaiates, almenys una vegada a l'any.
No aconseguisc recordar el nom d'aquell gaiater, però ell era dels pocs artistes que s'atrevien a confessar, o a admetre, que la validesa de la seua obra podia ser tan bella com la seua fama efímera, com les nostres empremtes en l'arena. I potser serà bo crear art amb eixa idea: que la posteritat oblide el nostre nom, però que la festa sobrevisca.
Quan el meu “abuelo” era major, i jo ja podia anar a Castelló sense acompanyant, em va dir una vegada que pitjor que perdre la vida és perdre les il·lusions. Estic convençut que hi ha un terror en la naturalesa humana: el ser humà, de tots els animals, és l'únic capaç d'il·lusionar-se. Si no fora així, la nostra vida en el seu conjunt seria tan senzilla, com trista.
Crec que “el Fulla”, esforçat pescater i forner de taulellets per obligació, era un panteista, un  poeta que mai va escriure un vers. Quan va faltar, tot al meu voltant es va detindre. Vaig buscar la il·lusió de la que s'enorgullia com a ser humà, i en un instant tan curt que va paréixer etern, vaig tornar a estar a Castelló en Magdalena.
Jo creia que els artistes eren sers d'un altre món, que vivien en el món de les il·lusions, però són persones normals, que treballen, tenen els seus amics i les seues aficions. El que són es creadors d’un món d'il·lusions des de la vida real.
Són artistes que treballen sabent de la fugacitat d'una setmana de festes i que, al mateix temps, no desconeixen que la mateixa festa és un espectacle que no ens decepciona precisament perquè es renova eternament.
El futur de la gaiata es garantix precisament perquè no oblida el seu passat. Queden estes línies dedicades a aquells artistes que es queden treballant per a la festa, sabent que quedar-se és un verb de difícil aplicació, tan difícil com saber escoltar la remor apagat del que ens fan sentir. Tant de bo que tots ho sentiren.
Per cert, ara recorde el nom de l'artista. Però no cal que ho diga.

Jere: de la serie de escritos Amigos Artistas


Con la energía creadora proveniente de los clásicos, sabedor de que a los gustos se los come el tiempo, más que la genética, y consciente de que ser fiel a su arte es tan gratificante como agotador, José Manuel García Cerveró, Jere, sin dejar de trabajar, burla encastado, como siempre, las ásperas embestidas de las cambiantes modas.
Tanto en sus obras de bronce de dimensiones reducidas como en sus figuras y grupos de escala mayor, incluso en sus impacientes dibujos y acrílicos, su arte se mantiene dentro de un naturalismo inicial y cierto concepto pintoresco, costumbrista. Un arte de la forma que encuentra en el detalle realista y en los acusados contrastes de la luz y la sombra de los rasguños impresionistas del bronce, sus mejores efectos.
La obra de Jere muestra cierta nostalgia situada en el marco natural e histórico mediterráneo. Su mediterraneidad y el amor a la tierra son tan importantes como el dominio de la técnica tradicional del fundido y de la proporción, tanto de los ambientes como de las anatomías.
Una mirada superficial puede ver en el artista a un estudioso de la anatomía simplemente, pero lo que hace de Jere un gran escultor es su capacidad para revelar el alma. Su gran aporte es aprovechar sus mejores conocimientos técnicos para crear imágenes que expresen un sentimiento interno.
La elección de los temas de su obra combina la mayor o menor trascendencia con una dimensión social del arte consistente en el despertar de la conciencia histórica del espectador, y el consiguiente sentimiento de orgullo de pertenecer a una tierra y una comunidad.
Esta relación íntima entre lo significante y lo plástico se establece gracias a la elección temática y al singular procedimiento de construcción creado por Jere, que revela resoluciones estéticas situadas en la tradición artística pero, a la vez, en el punto de ruptura con los paradigmas convencionales de percepción, es decir, la forma en que el paseante ve la obra, poniendo de relieve un arte que solicita la intensa participación del observador.
La obra de Jere, en mayor o menor medida, siempre habla de nuestra historia y de nuestra tradición, también de nuestra manera de ser, asumiendo las complejidades del ser humano. Jere, en su particular visión, suele abordar temas recurrentes en la historia del arte, desarrollando y empleando la expresión del material para ejemplificar el juego de la existencia humana. Cuando lo descubres, es algo vigoroso, una especial relación conceptual formal entre la obra y el espectador.
Una obra que nos invita y convoca a incursionar en la admiración de un talento capaz de hacer brotar formas geniales cargadas de un profundo simbolismo, fortísimas raíces populares y mucha modestia y sinceridad.

Relat policiac


Estic escrivint un relat policíac, i estic tractant de definir els personatges. Per exemple, el protagonista, es molt probable que sobrevisca a qualsevol batalla, a menys que cometa l’error d'ensenyar-li a algú una foto de la seva novia. El protagonista no s'immuta mentre rep una palissa de campionat, però se queixa quan una dona intenta netejar-li les ferides. El comissari de policia ha de ser negre y sempre destituirà el seu detectiu preferit, el protagonista, o li donarà 48 hores per a acabar el treball. Menys mal que si ha de pagar un taxi, no cal que busque un bitllet en la cartera: en que traga elque tinga en la butxaca a l'atzar, sempre serà l'import exacte.

Una història de polis


Estic escrivint un relat policíac. Com que no ho he fet mai, estic tractant de seguir les normes bàsiques, que al meu parèixer són: Respecte als escenaris, en tota investigació policial, és necessari visitar com a mínim un club de striptease. Si algú et persegueix pel centre de la ciutat, sempre pots llevar-te'ls de damunt ocultant-te entre els participants de la desfilada del Dia de Sant Patrici, siga quina siga l'època de l'any en la que ambientes la història. Es com en una història d’amor a París: la torre Eiffel es pot veure des de qualsevol finestra. Els sistemes de ventilació dels edificis són l'amagatall ideal: a ningú se li ocorrerà mirar en ells i serveixen, a més, per a desplaçar-se fins a qualsevol part de l'edifici sense dificultat. I en les escenes de llit hi ha que tindre en compte que tots els llits tenen un llençol que arriba fins les axil·les en el cas de les dones, i fins al maluc, en el cas dels homes. Parlant de llits... ara ves i gitat.

Consells sobre zombis

Les pel·lícules t’ensenyen moltes coses, sobre tot les de por. Crec que a tots ens deurien de ensenyar a l’escola pràctiques de supervivència en cas de, per exemple, un atac de zombis. Per exemple: mai et pares en, sobre, davall, darrere o prop de cap tomba, cripta, mausoleu o qualsevol altre domicili dels morts. Si busques la causa d'un so estrany i pareix que és només el gat, fuig immediatament si aprecies la teua vida. Si els electrodomèstics i llums comencen a funcionar sols, muda't immediatament. No acceptes res dels morts. Si arribes a una ciutat que pareix deserta, abandona-la immediatament. No jugues amb el ADN, a menys que sàpigues el que fas. Si estàs fugint d'un monstre, prepara't per a entropessar i caure almenys dos vegades, sobretot si eres dona. També tingues en compte que es mourà prou ràpid com per a atrapar-te, a pesar que tu estàs corrent i ell arrossegant els peus. Sabent això, potser et salves.

Azogue: el inicio


Entrevista a raíz de la publicación de la primera novela Azogue (aún a la venta en papel en Castalia Iuris o Restauro taller d'art y e-book en cualquier servidor). Febrero de 2010

Cara y cruz. Entrevista a Joan Feliu, autor de Azogue.

P: La de protocolo, ¿de qué trata Azogue?
R: Azogue es una novela de ficción en la que se trata con –creo- cierto sentido del humor e ironía una situación un poco extraña, con un misterioso asesinato y sobre una investigación científica que hacen los protagonistas sobre el mundo de la alquimia y la cerámica para descubrir al culpable.
P: ¿A quién va dirigida la novela?
R: Va dirigida tanto a aquellos que buscan puro entretenimiento como a quien busca un sustento científico a todo lo que explica la novela. Tal vez no contente a nadie (risas).
P: Es una novela que viaja a épocas anteriores. ¿Es histórica?
R: No, la novela está explicada en el tiempo actual, en la cotidianidad, pero los protagonistas de la novela necesitan leer y trabajar sobre libros más antiguos que reflejan hechos históricos reales.
P: En la sinopsis dice que Rogelio atiende el encargo de un cura. ¿Qué papel tiene la iglesia?
R: Con el cura se ha buscado a alguien que tuviera una importante presencia social en un pueblo del interior de Castellón. Es importante que sea un cura porque una parte de la novela tiene que ver con la percepción que tiene la Iglesia del mundo de la Alquimia, y por lo tanto era importante que fuera un párroco, pero por lo demás, no tiene nada que ver con la Iglesia, ni la critica ni la alaba.
P: Desarrollándose en un pueblo pequeño de Castellón… ¿Buscas crear proximidad con el lector?
R: Necesitaba un pueblo pequeño –y ficticio- porque la trama de la novela involucra el mundo de la alquimia con el mundo de la cerámica, y necesitaba que el pueblo tuviera una fábrica de cerámica relacionada con el conde de Aranda, en Alcora. También porque necesitaba describir un pueblo con unas condiciones paisajísticas que conociera.
P: ¿Cómo ha sido el proceso de documentación?
R: Desde hace algunos años he trabajado algunos aspectos del mundo de la cerámica y el mundo de la alquimia a nivel académico, y muchas veces para dar una conferencia me encontraba en una situación en que, para hacer comprender el mundo de la percepción alquímica, tenía que contar un cuento. Por eso, para vincular el mundo de la alquimia con la cerámica necesitaba escribir una novela, y eso posibilitaba también el no tener que justificar todas las hipótesis posibles, como ocurre cuando uno realiza un trabajo de investigación.
P: ¿Se puede aprender con Azogue?
R: Sí, se puede aprender que la Alquimia no sólo estaba pensada para obtener oro o la eterna juventud, sino que su finalidad más habitual en España era obtener medicinas.
P: ¿Qué buscas en una novela?
R: Antes que una gran calidad literaria, prefiero una novela que me entretenga. Si tiene calidad, mejor. Me encanta Pérez-Reverte y me encanta Javier Marías. En el cine, por ejemplo, me puede gustar Woody Allen, pero me entretiene más Piratas del Caribe.
P: Mirando tu currículum he podido ver que tienes publicaciones sobre el arte y patrimonio valenciano y sobre la cerámica. ¿Qué te ha hecho saltar a la novela?
R: Los investigadores tenemos un defecto –yo al menos- y es que cuando acabamos una investigación y la publicamos nos tomamos un descanso. No nos planteamos si esa publicación va a ser leída por más o menos gente, y eso es lo que quería solventar. De alguna manera, una historia de ficción comienza a funcionar a partir de que la gente la lea y la comente. Me apetecía trabajar esa etapa de la publicación.
P: ¿Crees que el bagaje previo que uno posee en un determinado campo es determinante a la hora de escribir una novela?
R: Todas las experiencias son importantes para escribir una novela. El hecho de plantearte escribir más de quince páginas seguidas requiere una preparación o una experiencia previa para evitar repeticiones, para evitar dar cosas por sabidas, etcétera. Haber escrito libros, aunque sean científicos te da cierto bagaje. De todas maneras yo no pretendo convertirme en un gran literato, ni creo que tenga calidad para eso, pero tenía una historia que contar, que es lo fundamental.
P: A estas alturas llama la atención que no hayas tenido que pasar por la autoedición…
R: Ha sido rápido y sorprendentemente fácil. Le había comentado la historia a algunos amigos, que molestaron para que me pusiera a escribirla. Una vez la tenía escrita empezaron a molestarme para que la publicara. Busqué una editorial que no aceptara autoediciones, que tuviera un proceso riguroso de selección de obras y que tuviera en su bagaje obras de escritores ya consolidados, además de aceptar trabajos de autores noveles. La envié, confiado en que recibiría un informe desfavorable que me sirviera de argumentación para que los amigos dejaran de molestarme y la sorpresa fue que inmediatamente me enviaron un contrato. Pensé en retocar el borrador inicial, pero me adjudicaron una editora; Marisa Carbajo. Repasamos el libro durante el verano para que pudiera salir esta primavera y así ha sido.
P: ¿Te siguen molestando los amigos?
Ahora los molesto yo para que lo compren, por mi cargo de conciencia al pensar que puedo provocar la ruina económica de una editorial de Madrid (risas).
P: ¿Algún consejo para los iniciados?
R: Yo les recomendaría dos cosas. La primera es que, si tienen una historia que contar, que la escriban y la ofrezcan para leer para ver si funciona, y si funciona que miren la autoedición como último recurso. Que prueben con editoriales pequeñas, de las que apuestan por autores noveles. Tal vez sean ellos los elegidos.
P: para terminar ¿Por qué dices que la novela puede cargarse quince años de tu prestigio profesional?
(Risas) De alguna manera tenemos una imagen seria como investigadores y la novela trata todos estos temas con mucho humor. En un principio había pensado en publicarla bajo seudónimo, pero finalmente decidí hacerlo con mi nombre real. La gente me dice “¿te arriesgas a que se te recuerde más por una novela que por tu trayectoria?”. No creo que haya mucho prestigio que destruir, pero en cualquier caso, tampoco me molesta.
Nada más. Muchas gracias por haberte dejado entrevistar.
De nada, a vosotros.

Consells d'acampada


El meu fill va d’excursió al camp. Com que tinc experiència li he fet unes recomanacions que ara faig públiques: Si t’ataca un monstre, quan parega que l’has matat, mai t'acostes a veure si realment és mort. Si descobrixes que la teva cabanya va ser construïda sobre un antic cementeri indi, o alguna vegada va ser escenari de misses negres, o els anteriors ocupants estaven bojos o van ser assassinats o es van suïcidar o practicaven ritus satànics…  muda't com més prompte millor! Mai has de llegir una invocació demoníaca en veu alta, inclús com una broma Mai baixes a investigar al soterrani, sobretot si s'ha tallat la llum. Com a regla general, mai resolgues endevinalles que òbriguen les portes de l'infern. Ho he aprés en la tele.

La pròstata!


He anat d’esmorzar amb mom pare i els seus amics. Quines converses! L’un diu:
- Estic fatal, sent en tot moment que tinc ganes de pixar i la major part del temps estic parat i… no ix res! (Això ho diu mentre jo faig un glop a la cervesa). 
- Ja! Això no és res… -diu l’altre- A mi no em mou el ventre mai. Prenc laxants, menge fibres, m’assente en el bany tot el dia i… res! (en eixe moment em penedís d’haver-me demanat el bocata de blanc i negre). 
- Perdó, -els replica el tercer.
- Tens problemes per a orinar, també? -pregunta el primer.
- No! Orine tots els matins a les 6 en punt. Pixe sense problemes com un cavall en el camp. Sense històries… 
- Problemes amb l'evacuació del ventre?- diu el segon.
- No! Un rellotge: tots els matins a les 6:30. 
- Si orines tots els dies a les 6 i vas de cos a les 6:30, de què et queixes? - Li dic jo.
- De no em desperte fins a les 7!

Sorpresas te da la vida


Sorpresas te da la vida, tu. L’amic més lleig que tinc, va iens anuncia que es casa. A la nostra edat... Si sa mare mai li va donar el pit perquè deia que només el volia com a amic. Si en compte de donar-li el pit, li donava l'esquena. I a més està mal fet. Es tan baixet que en compte de ser nano, és profund. Si de xicotets li lligàvem un tros de carn al coll perquè el gos jugara amb ell. Hi ha gent per a tot. I per a gustos colors. Ara que, com serà ella? 

EL NABO

La Nova Associació de Borinots Objectius (NABO) ha donat a conèixer el seu informe anual sobre població de borinots. Segons el document, la quantitat de borinots hauria augmentat considerablement respecte de l'any passat, per la qual cosa s'accentua la tendència alcista dels últims temps. El president del NABO, ha dit que l’augment hauria de ser pres amb pinces ja que en realitat els borinots existirien des d'abans amb la diferència que ara ho manifesten més obertament. "El cas més concret d'açò és l’augment d’espectadors de la Nòria”, va sostindre i després va agregar: "Eixes persones ja eren borinots abans, encara que en este moment els tenim contabilitzats".

morir a l'avió


De xicotet tenia la certesa que moriria en un desastre aeri o com a víctima de forces ocultes que tractarien de callar la meua lluita pels més dèbils. Però com mai he lluitat pels més dèbils, estic segur que moriré en un accident aeri de proporcions mediàtiques. Amb eixa idea vaig agafar l'avió que m'emportaria des de Lima a Madrid, es a dir amb la idea que corria el perill. Llavors el capità de l'avió va anunciar que el vol es retardaria per un “xicotet inconvenient” amb el sistema de frens. Vaig meditar sobre la pregunta existencial clàssica: ¿per a què estem en este món? I després d'alguns minuts de seriosa reflexió sense trobar resposta, em vaig adormir. De totes maneres d'estavellar-se l'avió, la caiguda lliure de l'aparell i els crits dels passatgers em despertarien. I quan vaig despertar, encara estava allí, sense despegar. Ara no sé quina lliçó podem traue d’açò. Crec que no val la pena pensar en la mort. Si un espera molt la mort, la cosa és avorrida, crec jo.
Probando el twitterfeed...

De paso


Es conte que en el segle passat, un turista americà va anar a la ciutat del Caire, Egipte, amb la finalitat de visitar un famós savi. El turista es va sorprendre al veure que el savi vivia en un habitacioneta molt simple i plena de llibres. Les úniques peces de mobiliari eren un llit, una taula i un banc.- On estan els seus mobles? -va preguntar el turista. I el savi, ràpidament, també va preguntar: - I on estan els seus? - Els meus? -es va sorprendre el turista- Però si jo estic ací només de pas! - Jo també -va concloure el savi-.

Matrimoni


Una parella va ser entrevistada en un programa de televisió perquè eren casats des de feia 40 anys i mai s'havien barallat. El periodista, ple de curiositat, pregunta a l'home: Però vostés, mai han discutit? No, va respondre el marit. I com és això? La meua dona ha sigut criada per son pare, un home de camp; un home decidit però determinant. Quan ens casarem la meua dona tenia una egua que apreciava moltíssim, era el que mes volia. Era la criatura que més mimava en la vida. El dia de la nostra boda vam anar de lluna de mel en un carruatge tirat per l'egua. En el camí cap al nostre destí l'egua va entropessar. La meua dona li va dir amb veu ferma a l'egua: UN. A meitat del nostre destí l'egua va entropessar de nou. La meua dona va mirar l'egua i va dir: DOS. A l'arribar al nostre destí novament l'egua es va entropessar, i ella va baixar i li va dir: TRES. Tot seguit va traure la pistola i li va apegar cinc tirs a l'egua. Jo totalment absort i molest li vaig recriminar: Però estàs boja, dona! però com se t'ocorre matar eixe pobre animal! estàs trastornada!, assassina! La meua dona me va mirar fixament i em va dir: UN.

Dios te lo pague


Un home va ser portat d'emergència a un hospital americà administrat per monges, on ho van operar del cor. Després de l'operació, l'home va despertar i una mongeta estava al seu costat. 
Senyor, l'operació ha sigut un èxit. No obstant això, necessitem saber com pensa pagar el compte de l'hospital. Té vosté segur de gastos mèdics? 
Ja sabeu que a Amèrica si no tens segur no et curen. 
No, va dir l’operat. 
Pot pagar en efectiu?. 
Em sembla que no, germana. 
Llavors, té vosté parents pròxims? 
Només la meua germana, però és una monja fadrinota sense un cèntim. 
Disculpe que ho corregisca. Les monges no són fadrinotes; estan casades amb Déu. 
Magnífic! Per favor envie-li el compte al meu cunyat. 
I així va nàixer el "que déu t'ho pague". El de la foto deu estar pasant-li la factura.

Abogaaaaaaaado (altre)


Em van contar la història d’un jove advocat. Va descobrir que heretaria una fortuna quan son pare malalt morira, i llavors va decidir que precisava una dona per a fer d'ella la seua gran companya i com era obvi per a ell, hauria de ser una advocada com ell. Amb eixe propòsit es va anar al millor bar de la ciutat on s'ajuntava el fòrum local de col·legues. Es va fixar en una advocada, la més bonica que mai havia vist; la seua bellesa natural era l'admiració de tots ... Ell se li va acostar i li va dir:
- Jo li puc parèixer ara un advocat comú, però en pocs mesos mon pare morirà i heretaré milions d’euros. Impressionada, aquella mateixa nit la dona ja estava en casa amb l‘advocat, i tres dies després ... es va convertir en la seua madrastra !

El asesino gourmet en la UJI


Adolescencia


Tots, especialment a l’adolescècia, em passat moments difícils, d’eixos que creiem que no sortirem. És cert que en eixos moments ho passes molt malament. Jo una volta vaig caure en una depressió amorosa-adolescent.  Vaig estar uns quants mesos fent-me preguntes del tipus... " viure val la pena?", "què és l'univers?" o "què va ser abans, el rom o la coca-cola?" fins que em doní compte que no tenia amics i per això ningú me les respondria. La vida per a mi no més era patiment, però vaig deixar passar l'estiu... i a l'arribar al col·le tot havia canviat, una nova era, les coses eren diferents... m'explique, les xiquetetes ja tenien curvetes, ja m’enteneu, així que xics... en la vida mai cal prendre decisions ràpides, mai, encara que tot et semble tan confús com als de la foto.

La fama


L’altre dia vaig tindre el primer reconeixement com a famós escritor. Més o menys. Resulta que jo eixia del banc camí de Castalia Iuris i de sobte escolte... Joan! Joan! De manera repetida; em gire per a veure si es referien a mi, però ràpidament em doní compte que aquella rossa exuberant no podia estar reclamant la meua presència, de manera que vaig continuar caminant. En segons l'admiradora em va alcançar, i agafant-me del braç i mirant-me fixament als ulls, mig somrient, mig respirant fort per l’esforç de la corregida, em va dir... eres Joan, veritat?, dic si... Perquè. Res, és que t'has oblidat el DNI al mostrador.

Ensenya'm els cànters, Maribel


Per què en la platja sí que està ben vist ensenyar les mamelles? Sospite que en part és perquè topless és en anglés. Si es diguera “ensenya'm els cànters, Maribel”, ningú ho faria. L'anglés té una força demolidora, reconeguem-ho. Qualsevol cosa pot posar-se de moda si la dius en anglés, l'amable oient ho sap tan bé com jo, no enumeraré ara la multitud d'anglicismes amb què som aclaparats cada dia. Inclús som capaços de perforar-nos les carns o tirar-nos d'un pont sempre que ens ho diguen en anglés.

Pechito con pechito


Els pits femenins constituïxen un tema que, si em permeteu, m'abellix molt tocar. I ho vaig a fer des del desconcert més absolut. Vegem: Mai he sigut massa atrevit, encara que sí molt observador. I no entenc per què les dones dediquen al realç dels seus encants exactament el mateix que a la seua dissimulació. El cas es luir pit però sense mostrar-ho; pretenen que s'elogie la seua bellesa, però sense que es definisca la topografia. És més, desitgen que el seu bust desperte admiració però si algú expressara eixa admiració en veu alta constituiria una greu ofensa a la seua sensibilitat de donzella incòlume. No pots dir-li a una tia: “tens unes mamelles precioses”, perquè quedaries com un degenerat. No ho entendré mai.

Realisme


Ostras la crisi. Ara els politics i els responsables de traumen’s d’esta em demanen que siga assenyat. Em demanen que comprenga els sacrificis que em toca fer. Em demanen ser moderat. Em demanen que em relaxe. Em demanen que entenga la realitat. Em demanen que entenga la realitat a mi. A mi que vaig aprendre a comptar gràcies a un vampir de goma espuma. Cinco, esta es la canción del cinco, ¿cuántos son cinco? A mi que vaig dependre els valors de la humanitat no en una classe d’educció per la ciutadania, sino amb un eriçó rosa gegant. A mi em demanen ser realista, a mi, en fi, a mi. I el cas es que no em queda altra.

Periodistes


Al baixar de la vorera, una anciana va esvarar i va caure a terra.  Els vianants van ajudar a que s'alçara. I després de fer la compra se'n va anar a sa casa. Però al poc de temps diversos rumors dels què havien estat testimonis de l'accident van començar a alarmar la població. Ma mare, que ho havia vist tot, em va contar que s'havia sentit un terratrèmol i que havia sigut tan fort que  apareixien ancianes tirades pel carrer. La boticària, no obstant això, va contar com la falta de vitamines en l'alimentació provoca descalcificació en els ossos, la qual cosa és la causa d'un gran nombre d'accidents domèstics en les persones de la tercera edat, que cauen constantment. Mon pare estava alterat perquè se sabia d'un grup de joves es dedicaven a tirar ancians al terra, i el meu germà estava apesarat perquè havia vist com l'anciana s'intentava suïcidar llançant-se a les rodes d'un camió. Casualment un periodista havia fet una foto i la va publicar, sense massa criteri, amb l'insípid peu de foto: una anciana esvara en el carrer. Periodistes, puaj!, com ens tallen el rotllo amb la veritat.

Bucle


El director li diu a la secretària: - Viatjarem a l'exterior per una setmana, per a un seminari. Faça els preparatius del viatge... La secretària crida al marit: - Viatjaré a l'exterior amb el director per una setmana. El marit crida a l'amant: - La meua dona viatjarà a l'exterior per una setmana, anem a passar-nos eixa setmana junts. L'amant crida al xiquet a qui li dóna classes particulars: - Tinc molt de treball la setmana que ve. No has de vindre a classes. El xiquet crida al seu iaio: - Iaio, la setmana que ve no tinc classes, la meua professora estarà ocupada. Passarem la setmana junts!  El iaio (que és el director) crida a la secretària: - Passaré la setmana que ve amb el meu nét, per la qual cosa no vaig a  participar en el seminari. Pot cancel·lar el viatge. La secretària crida al marit: - El director de l'empresa ha canviat d'idea i acaba de cancel·lar el viatge. El marit crida a l'amant: - No podrem passar la setmana que ve junts. L'amant crida al xiquet de les classes particulars: - Canvi de plans: esta setmana tindrem classes com sempre. El xiquet crida al iaio: - Iaio, la meua professora m’ha dit que esta setmana tinc classes. Disculpa'm, no podré fer-te companyia. El iaio crida a la secretària: - El meu net m'acaba de dir que no podrà estar amb mi esta setmana. Continuem amb els preparatius del viatge al seminari. I així en un bucle sense fi.

Un elefante se balanceaba...


Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que no queia va anar a cridar un altre elefant.  Zero elefants es balancejaven sobre la tela d'una aranya ja que l'elefant que es balancejava anteriorment s'havia anat a avisar a un segon. Els dos elefants d'abans i un altre de nou que els va veure i es va afegir es balancejaven sobre la tela d'una aranya i com veien que a pesar de les 4 tones que pesa un elefant adult no queien volien veure fins on aguantava allò. Un elefant va arribar on solia estar la bandada i va dir: “On collons està tot el món?” A la llunyania va veure muntó d'elefants sobre una tela d'aranya i va pensar: “No hauria de menjar tants bolets”