La conspiració Waka Waka

Conec un amic que afirma que l'arxiconegut "Waka Waka" de Shakira era una maniobra dels poderosos i de les grans multinacionals per a crear en la nostra ment una imatge distorsionada de la realitat africana, en la que la cantant colombiana només era un peó. Així mateix, acusa a la FIFA de voler imposar-se mundialment a qualsevol organització o país. Darrere d'escoltar perles com estes, un es pregunta què he fet jo per a tindre amics així? Per què hi ha gent amb eixes idees en el cap? Que serà el pròxim?: Podria ser una conspiració maçònica? O dels illuminati, que han reclutat a Shakira? S'hauran infiltrat en la FIFA? Està prop el Nou Orde Mundial? I el pitjor... serà tot açò culpa de Zapatero?

Escriure sobre una botifarra d'ibèric

Estava pensant... Tinc l'invent perfecte perquè la gent llitja més. L'atzarosa combinació en la meua ment de: crisi, ecologia i estultícia supina ha generat semblant fita històrica. No es tracta d'ipads o tablets, sinó de llegir novel•les escrites sobre embotits, que evitarà el consum massiu de paper, per tant, la tala indiscriminada d'arbres, i el més important, el lector podrà, literalment, devorar la novel•la una vegada haja sigut llegida i saciar la seua fam cultural i estomacal. L’anunci del regal estrella per al pròxim Nadal: La trilogia de ‘El senyor dels anells' en un pack deluxe compost per: botifarra d’ibèric, xoriço parrillero i llomello embotit. “Recordeu que cal llegir la novel•la abans de menjar-se-la”.

Echar un polvo

Estava pensant... Diuen que no és bo gitar-se sense saber alguna cosa nova, així que aportaré el meu granet de saviesa amb un poc de cultura popular. T’aclarís l'origen de la frase "Echar un polvo". Data dels feliços anys 20, uns anys màgics. Espanya no s'havia ficat en la guerra mundial i va tindre una postguerra molt feliç. Els espanyols van conèixer l'hedonisme, la bona vida i per consegüent es va incrementar el vici del tabac inhalat (el cèlebre rapé). Tots els homes que es consideraven elegants portaven en la seua butxaca una bonic recipient on hi havia pols de tabac (rapé), que s'intercanviava com a signe de cortesia. Deien: Quieres echar un polvo? Però com era de mala educació inhalar davant de senyores, els homes, quan sentien la síndrome d'abstinència, eixien del saló, amb l'excusa de “echar un polvo”. Moltes vegades l'absència del saló, no era exactament per a inhalar rapé sinó per a tindre una trobada amb alguna damisel•la en les habitacions altes que tenien totes les cases de bona família i s'absentava dient: "Voy a echar un polvo", i es perdia per les habitacions, on es trobava amb la seua amant per a una “caidita de Roma”. A que no ho sabies?

Arte callejero

Tras mucho tiempo sin saber de una amiga, Belén García Pardo, he retomado el contacto de una manera casual. Me ha sorprendido, al preguntarle en qué andaba metida, el que estuviera trabajando en torno al hip hop y sus expresiones artísticas en la calle. Me ha prometido una conferencia en Castellón, en Castalia Iuris, para el 24 de noviembre. Ya os lo anunciaré en el facebook de Castalia, pero de paso me ha hecho recordar algunas imágenes de arte en la calle, alguno más espontáneo y gamberro que otro, que me encantan. Os subo algunos ejemplos.
Y ahora lo que se puede hacer con un papel bien puesto...
Aprovechando una farola...
Aprovechando un árbol...
Aprovechando una alcantarilla...
Repintando el paso de cebra (no sé si es una campaña publicitaria)
Inventándose el metro...
Aprovechando una columna...
Jugando al tetris...
Aprovechando las parabólicas...
Aprovechando la salsa barbacoa...
Y aprovechándose de Bob Esponja...

Facebook

Estava pensant... Jo soc un aficionat al facebook, però he de reconèixer que també té els seus desavantatges. Per exemple, el facebook té el feliç costum de recomanar-te fer-te amic de les teues ex novies; també em resulta incòmode de ser etiquetat en eixa foto, sí, en eixa precisament en la que les entrades em fan parèixer a Kiko Matamoros; de les 300 fotos que vas traure, amiga, puges eixa foto?. I que si no passa res, com a la foto, no cal dir-ho!!!!!! I el pitjor de tot: la xafarderia... la xafarderia era una cosa fonamental en la meua vida fins que va aparéixer el feliç facebook. Recordes quan t'ajuntaves entre amics i deies "saps qui s'està tirant a quí... i ara hi ha u que diu: "si, ja ho vaig veure en facebook"... on quede eixe moment tan bonic de xafarderia cara a cara? No es per a dir-li: ala ves i gitat?
Estava pensant en aquell amic que sempre havia somiat amb treballar des de casa. Sense caps, sense horaris. Així que quan aquella oferta va arribar al seu correu ni s'ho va pensar. “Dis-li adéu a la crisi i aconsegueix el treball ideal”, resava l'anunci. El seu perfil s'ajustava perfectament als seus requisits: despert, comunicatiu, complidor, amb consciència del deure. Per fi començava a sentir-se més optimista respecte al futur. Clar que no es mencionava res de blanquejar diners. D'això s’està assabentant ara mateix. La policia acaba d'entrar en sa casa amb una orde de registre. Crec que haurà d'acompanyar-los a comissaria.

Déu proveirà

Estava pensant en ma mare: “Déu proveirà”, solia dir quan les coses ens anaven malament. Ara ho diu la meua dona i en ella la frase no deixa de tindre la seua gràcia venint d'un ser ateu i, damunt, autònom. Ma mare no sabia de xifres de desocupació. Sabia que estàvem en crisi quan tota la roba del curs s'heretava dels cosins majors o quan es mesclava la llet amb aigua per a estirar-la un dia més. Fam, el que es diu fam, no es passava. I és que si Déu alimenta les aus del cel… Però últimament ja no ho diu amb convenciment, sinó amb un somriure amarg i descregut. Tant de bo tinguera més fe en el futur. Al cap i a la fi, l'economia és només un estat d'ànim.

Fútbol

Estava pensant en el millor partit de futbol, també anomenat "partit per la rialla": l'enfrontament esportiu realitzat entre amics, col•legues, companys de treball, veïns o totes les anteriors categories barrejades; es cosa d’estiu, i posterior a una torradeta, a fi de "abaixar el menjar" o "només per jugar". Aquests semidéus, gladiadors de la graella, vampirs de la cerveseta ben gelada... lluïxen una contextura vigorosa, mes ben grosseta, però sense deixar de costat la gràcil agilitat que caracteritza als esportistes de sofà. És de molt mal gust no traure’ns la samarreta per a deixar al descobert les masses musculo-grasals desenrotllades amb tanta dedicació i esforç. Si es juga en una pista d’heba és imperdonable no jugar sense sabatilles. Finalitzant la trobada que generalment acaba en "mort sobtada" o en llenguatge vulgar "l’últim gol guanya", és ideal un capbussó en una piscina per a desprendre's de la suor, que queda surant en la superfície de l'aigua, donant-li un agradable aspecte tornasolejat. I si es pot jugar en calçotets... canela en rama. Ala ves i gitat.
He anat de campament. Crec que eren més o menys 60 criatures i una dotzena de monitors. La majoria d'ells posseïts pel dimoni, les criatures, no els monitors. He vist menys desgavell en guerres televisades. El primer dia va ser un caos, però com totes les bones coses, el dia acabà i les criatures van anar perdent energia i eventualment es van rendir als braços de Morfeu. Al voltant de l'una del matí, vaig decidir anar-me'n a dormir també. Em vaig instal•lar el més lluny possible d’on dormien els dimonis de Tazmania, error, perquè els ronquits del meu veí arriben a decibels només abans aconseguits per famosos eunucs del segle XVIII i els assegure que el meu veí mai ha perdut a cap dels seus bessons...Ganes no em falten d'invadir la seua tenda de campanya i apretar-li almenys un. Afortunadament just quan contemplava descollonar al meu volgut veí, la pluja va començar a caure. A les 5 va deixar de ploure. A les 5:30 les criatures ja havien dormit prou. Tots els dies van ser semblants. Conclusió: Gràcies per una excel•lent setmana. Necessitava oblidar l'estrés del dia a dia. Mai més tindré el síndrome post vacances.

La resposta

Per la finestra es pot veure la lluna. Jo estic assentat en el llit i estem conversant tots dos. I justament en eixe instant és quan em done compte. Quan després de molts anys tractant de buscar la resposta a totes les preguntes, em done compte de que la resposta no es busca. La resposta s'atorga. I s'atorga molt poques vegades en xicotets moments i cal sempre estar atent perquè sinó se'ns va. No dura quasi ni un minut. A vegades, crec que sóc l'home més amb més sort del món.

Estava pensant... Sempre em vaig preguntar com seria el fi del món i ara ja ho se. Estem en el clot. Cada vegada que llig el periòdic o veig les notícies, les coses són cada dia pitjors. T’ho jure, ja són poc les coses que m'espanten, si un matí es fa de dia i veig per la finestra a milions d'Extraterrestres amb Rajos Làser aniquiladors, em faria por, però no em sorprendria. No tindria més por que el que tinc ara. Ja no sé ni que he de preocupar-me primer. Extremistes? Terroristes? Polítics? Calfament Global? A arribat el punt que necessitaré una agenda per a poder organitzar les meues pors. D'esta manera puc organitzar les meues fòbies i acostumar-me poc a poc: Dilluns tindré por pels “Gasos Tòxics” per exemple, els dilluns llavors ja sé que m'he d'orinar de por pels gasos tòxics que un boig fonamentalista vol soltar en algun lloc del món. I ja em faig a la idea. A voltes m’ho mereix, di-m’ho: ala ves i gitat.

Transcripción de la presentación de Amaury Suárez en el Cau de l’Art

Transcripción de la presentación de Amaury Suárez en el Cau de l’Art (Lucena, 17 de septiembre de 2011) con motivo de la exposición Tempus, que comparte con Pere Ribera y Jerónimo Uribe.
La transcripción es aproximada, pues el excelente vino Magmanimus que se sirvió tuvo dos consecuencias, por un lado me animó a permitirme ciertas improvisaciones, y por otro hizo que las olvidara al poco de pronunciarlas, así que la cosa fue más o menos así:
Amaury es cubano, de la Ciudad de la Habana, aunque hace ya más de 20 años que vive en España. Allí estudió y ejerció el magisterio, una profesión que de una manera u otra nunca le ha abandonado.
Le avalan más de 20 exposiciones personales, cerca de una centena de exposiciones colectivas y varios premios y reconocimientos. Pero, como pensarán todos aquellos que han sido objeto de sus críticas en estos últimos años, eso no significa nada. Él ya conoce mi anarquista visión de la cultura, así que: ahora estás en el escenario a la vista de todos, amigo.
Supongo que son muchos los artistas que quisieran ponerse en mi lugar ahora. También es público que, puesto que no somos la misma persona, aunque vamos camino de llevar el mismo estilo de peinado, Amaury y yo no siempre coincidimos en las valoraciones y las concepciones del arte.
Así que me he propuesto contentarme a mí mismo, decir lo que a mi me parece esta muestra y, supongo, no dejar contento a nadie.
Conocí la obra de Amaury no hace mucho en su estudio. Y creo que encaja, por una vez, en una exposición milagrosamente bien argumentada. En Amaury, como en Jerónimo y Pere, su pintura trasciende de la musicalidad poética. Si se fijan en sus cuadros apreciarán que manchas y rayos de color parecen escapar como el sonido de los instrumentos, rompiéndolos en mil pedazos diluyéndose y distorsionándose. Es como si pintara conciertos.
A mí me recuerda a Baudelaire, con esos cuadros con partes figurativas bien definidas y otras en un fuerte movimiento abstracto, cuando el poeta, en un verdadero ensayo precursor sobre el problema del arte en la modernidad, decía, en 1863, que “la modernidad es lo transitorio, lo fugitivo, lo contingente, que es la mitad del arte, cuya otra mitad es lo inmutable”.
También, aunque no estéticamente, claro, me recuerda a Kandinsky cuando escribió Sobre lo espiritual en el arte, que contiene todas sus ideas sobre la abstracción. Si la música no utiliza sonidos reales de la naturaleza como el viento en las hojas, el murmullo de los ríos o el canto de los pájaros, ¿por qué no habría de hacer él lo mismo con la pintura? Decía Kandinsky. Música en los lienzos, vida interior expresada en colores y formas. Eso es lo que intenta transmitir Amaury.
Hay también algo, o mucho, de docente en su pintura, como si quisiera enseñar una lección de manera que fuera entendida claramente por el espectador. Confesiones de docentes: Debe de dolerle que hoy en día, todo el arte universal, la música compuesta por personas que se sintieron inspiradas por un don divino, por ejemplo, desfilen ante los ojos y oídos de todos, en la publicidad, la televisión, la radio, Internet, y sin embargo son ojos y oídos de gentes que ya no entienden de qué están hablando, bostezan ante la Casta Diva con una Norma que viaja en deportivo, ignoran que Leda fue poseída por Zeus y que Antinoo fue uno de los seres más amados de todos los tiempos. ¿Lo disfrutan? En todo caso no lo suficiente, o no conscientemente. ¡Qué pena!
Así que les advierto, si no nos detenemos a ver con extremo cuidado obras como las de estos tres monstruos acabaremos asesinando al romántico que todos llevamos dentro, pues es ésta una sociedad de mercaderes. Aunque todos conservamos aún, en el pliego más oscuro de nuestro corazón, la nostalgia de un tiempo en que esto no está del todo perdido.
Y me despido con un cuento: Érase una vez una serpiente que se enamoró de su encantador y lo miró tanto y tanto que acabó por encantarlo a él. Fin del cuento. Moraleja: Desde entonces, la flauta se ha hecho innecesaria para su espectáculo. El hipnotizador y la serpiente, únicamente emplean en su baile, su mirada. Gracias Jesús, gracias Elo, gracias Jerónimo y Pere. Y gracias Amaury por invitados a escuchar y bailar estas pinturas.

Coses que m'haguera agradat dir-li al meu fill


Cosses que un voldria dir al seu fill quan es menut i no pot. I alguna vegada deuríem dir-les: 
Hui no puc arribar a l'oficina, l’estratègia de regar tota la casa amb 1500 peces de Lego t’ha funcionat, em quede a jugar.
O: No templat, mai et vas a morir, ni tampoc mamà ni papà, mai et va a passar gens roín i sempre, sempre estaré ací per a protegir-te. 
O: No, no et passa res si mastegues 27 xiclets al mateix temps. 
O: Clar que si et fiques a la tele exiràs als dibuixos. 
O: Clar que Superman es amic de Jack Sparrow i els dos ho són del papà.

Recomane

Recomane, en els temps que corren, que escriguen, conten, parlen i compartisquen les seues històries amb altres, què importa la crítica? componguen una cançó si es el que volen, ajuden als pobres, adopten un xiquet, adopten un gos, planten un arbre, facin-li un massatge a la seua xicona, facen un nino de neu aquest hivern, netegen la cambra, lligen un bon llibre, vagen a un concert, vagen, o millor, audicionen per a una obra de teatre, juguen amb els seus fills, diguen-los quant els volen... Facen el que vullguen, alló que al final del dia verdaderament els òmpliga, que els òmpliga d'il•lusió de viure un dia més... facen el que siga, però no se'n vagen un dia més a dormir sense haver-ho fet.

Estava pensant... El meu fill vol estudiar per a ser pintor. Ara ens fa il•lusió, el mestre Lorenzo Ramírez li està donant consells. Però ho hem passat malament. Especialment quan era xicotet. Encara que sa mare i jo sempre hem apreciat les seues habilitats creatives i admirat els murals que va crear en cada una de les parets de la casa, la gent que ens visitava no comprenia la nostra admiració per l'art contemporani. El que em porta a aconsellar als joves pintors menors de sis anys: ni el quetxup, ni els ous, ni el guarniment d'amanida, ni la maionesa ni el que vull suposar jo, en la meua tremenda ignorància, que era mostassa, són instruments per a la creació d'arts plàstiques. El mateix s’aplica amb els que van per a escultors, l’ús de la plastilina i el que ens queda de l'estora de la sala. Si se li desperta al xiquet la creativitat, a voltes val la pena dir: ala ves i gitat.
Estava pensant... Aquest telegrama està dedicat a la comissió de festes del meu carrer. Si sou dels organitzadors de les festes del barri de sant Xoxim d’Onda presteu atenció: puc soportar l’aïllament i la falta d’aparcament per culpa dels bous. Ells han d’estar tancats i a mi em pilleu dins, que hi ha que fer. Però es innecessari ficar la megafonia a un volum considerable tot el dia. Comprenc la vostra fascinació amb la tecnologia sonora i el repte que suposa saber el soroll que pot fer, però els que vivim dins ens estem atordint i cansant de sentir Camela cada 5 minuts. Som molt pacients i ens agrada viure al barri, però la pobra de la meva dona està demanant a crits la mort i jo cada dia estic més histèric i paranoic... Ala aneu i giteu-vos.
Estava pensant... La meva dona es riu de mi per culpa de les meues fòbies. Diu que tinc una por irracional a les vespes i als buròcrates. Però no estic del tot d'acord. Mentre el meu temor per eixes bèsties del diable amb ales (de xicotet em vaig caure en una sèquia assegut damunt d’un vesper) podria considerar-se un poc exagerat, pense que la meua por al personal d'administració en general està perfectament justificat: eixos sers sí que poden fotre't la vida o, d'entrada, amargar-te-la molt. I és que en el seu món, qualsevol cosa és possible: un dia et deixen sense un títol per culpa d'una data incorrecta o perds un pagament per la falta d'una firma en el requadro 3 (que dius tu: collons! Per una vegada val més la meua firma que la del notari). Els buròcrates fan màgia. De la negra, afegiria. Ala ves i gitat.
Estava pensant... Imagines un poble on tots els que visqueren foren persones d’èxit? Com que tots busquem l’èxit, imaginem-nos que tots ho aconseguim. Si fos així veuríem que tots els famosos residents portarien els mateixos vestits. En el poble només circularia l'últim crit de moda, el més costós, el més celebrat. I tots del mateix color. Sí, perquè només hi ha un color d'èxit, el de moda. I igual passaria amb en altres cosetes com ara el menjar, la beguda, les construccions, els jardins, la decoració, etc., No més es faria el que estiguera a l’última. I aquest poble d’èxit acabaria cridant al món A BAIX LA DIFERÈNCIA, a la vella usança de d’idealisme comunista. I es que el comunisme no mes és per a la gent amb diners. Ala ves i gitat.
Estava pensant... Açó no s’acaba mai, lo de la crisi dic. Ningú té cap perra, ni tan sols els bancs, o això diuen, i clar, com ningú pot pagar, tot el mon necessita vendre. I ningú compra. Hui, passeges per un poble i està ple de cartells de es ven. T’has adonat de que tot el poble està empaperat amb avisos de "ES VEN"?. I a ningú ens cap en el cap que el que s’està venent es un POBLE, en sí. En mils d’anys de supervivència i d'història, mai s’ha sabut de la venda de pobles. Se sabia de venda de coses, de cases, de persones, de consciències, però .. POBLES? Definitivament, el món està canviant cap a alguna altra part i no sé si serà cap a millor.
Estava pensant... Crec que està tot tant malament que no més podrem sobreviure si ens dediquem a somiar. Eixir al carrer i imaginar que som altra persona i que treballem en un altra cosa millor. O que treballem i prou. Al final, tots els matins, tots matinarien com en qualsevol treball, i es dedicaríem al difícil art de l'ensomni. Somiaríem que vivim feliços, somiaríem per a viure. Totes les vesprades tornaríem cap a les nostres cases, a retrobar-nos amb els sons de veritat i amb la realitat. Perquè la realitat seria privada, no més nostra. No més se somiaria de dia. La nit sempre estaria disposta per refugiar-nos de la realitat amb la família, i per a dormir. Així que, ala! ves i gitat.

Proyectos de narraciones

En consonancia con mi tendencia a interesarme e implicarme en todo aquello que no reporta ningún beneficio material ni práctico, me ha dado por redactar historias, así que, antes de ser criticado por ellas, he pensado que os podía exponer mis proyectos.
Una posibilidad es que para mi próxima novela opte por copiar el método de Dan Brown, una trama con sectas secretas, algo así: escondido en las cocheras del metro de Valencia, los jefes del Forum Illuminati guardan el oscuro secreto del porcentaje exacto de nylon que lleva la capa invisible de Harry Potter. Un iconólogo escéptico, acompañado de su perro Sultán y su sobrina Sophie, dará con dicho secreto, pero tendrá que ocultarlo de nuevo para evitar que se produzca la guerra de mundos a pesar de que la credibilidad de la Champions League esté por ello en peligro. ¿Qué tal? Igual resulta poco creíble, pero os juro que hay un argumento similar en internet.
¿Y si nos aventuramos en la literatura de terror? Imaginémonos una pandilla de jóvenes que deciden pasar unos días de vacaciones en una cabaña perdida de la mano de Dios en medio de una montaña nevada y en la que harán acto de presencia unos zombis con malas intenciones. Bueno, no es muy original, pero si sigue funcionando en el cine puede que sirva para un librillo.
¿Y si opto por la autoayuda e intento contestar alguna de las grandes preguntas de la humanidad a través de un cuento? Algo así como: el libro que le explicará cómo pudo Pulgarcito, que no era más grande que un pulgar, calzarse las botas de un gigante y caminar con pasos de 20 leguas sin que le rozaran en las ingles. O mejor aún, el drama social de la tercera edad que explicaría cómo es que Caperucita tuvo que pedir tantas pistas para darse cuenta de que su abuela era un lobo. ¿Estaba colocada? No, es que la mala nieta nunca visitaba a su abuela. ¿Qué tal?
Estava pensant... En aquests temps que corren, molts són els que es queixen que els blogs, fòrums i, sobretot, les xarxes socials, el Facebook, s'estan convertint en grans contenidors d'estupideses i bestieses variades. I no els falta raó. Però del que no es donen compte és que açò ens proporciona al seu torn una gran oportunitat per a fer d'aquest món un món millor. Ara bé, tampoc estaria malament que algú dissenyara un complet sistema que revolucionara la societat tal com la coneixem. Una especie de moderna ma divina, un complet sistema integrat en l'ordinador (extensible per a tablets, smartphones, etc., conforme s'aconseguisca un major grau de miniaturització) que comptaria amb elements mecànics que farien que quan algú penjara una tonteria la mà de deu sortiria de la web cam i li arrearia una bescollada al imbècil informatitzat. Segur que jo me’n enduia més d’una mentre una veu de robot em deia: ala ves i gitat.
Estava pensant que tinc un conegut que des de molt xicotet es va acostumar a mentir. Mentia de dia, mentia de nit. Encara que a sa casa van tractar d'instruir-li en la importància de la veritat, ell semblava no atendre a raons. Pareixia no comptar entrre la seva herència biològica amb el gen de la veritat. Els seus pares s'acostumaren a no creure-li una paraula. Va mentir a l'escola, al parc, a l'esglèsia i al poble. Se li va arribar a catalogar com el mentider oficial del poble. Tant va mentir que en el poble ningú va tornar a dirigir-li la paraula. I ell, llavors, va aprendre la lliçó. Hui toot el poble li creu, perquè s'ha traslladat de poble. I ara és alcalde.

Estava pensant que una volta vaig participar en una signatura de llibres a la fira del llibre de Castelló. Com que jo no era important, i per a que no m’avorrira, amb molt bon criteri em van seure junt a altres tres escriptors coneguts. El cas es que ells signaven i signaven i jo mirava. Fins que al final de la tarda se m’acostà un molt jove lector amb el llibre. El vaig dedicar i desprès li vaig donar la ma dient-li. Amb la edat que tens d’ací a vint anys podràs dir que li vas donar la ma a Joan Feliu... ningú sabrà qui és Joan Feliu, però no serà menys cert que tu podràs dir que m’has donat la ma.
Estava pensant en que ara puc contar açò mateix perquè m’ho he anotat a l’ordinador, perquè la meua lletra es quasi illegible. Ara bé, treballe amb un company que no ha vist un Cuaderno Rubio en sa vida. El cas es que un dia tenia que escriure un mail amb unes dades però no sabia a qui i era el company esmentat el que em tenia que donar la direcció. I el cas es que va i se li mor un familiar, així que em va deixar escrita la direcció de correu en un post-it. Allò ni hi havia qui ho entenguera. Ningú sabia que ficava i ell no contestava al telèfon perquè devia estar a l’enterro. Llavors vaig pensar en que si era lletra com de metge un farmacèutic ho entendria. Entre corrent a la botica i li tire el paper. El farmacèutic mirà la nota i en donà un pot de xarop mentre em diu: són 8 euros.