Estava pensant... Una vegada, quan estava estudiant a València, ens vam quedar uns dies de les vacances de Nadal per a estudiar al pis de Benimaclet, em part perquè ens feia més goig conèixer les festes de la capital que no fer cap a la missa del gall del poble. Però una volta allí ens van adonar de que no teníem arbre de Nadal i la meua proposta de decorar el penjador de la roba com a substitut no va eixir endavant. Tampoc va agradar la idea de portar un xiprer del cementeri. Si alló haguera sigut una pel•lícula de Capra, els veïns ja haurien tirat la porta baix i ens haurien entregat entre rialles un meravellós avet. Després cantaríem nadales i ens emborratxaríem. Conclusió: què tristes són les festes sense símbols homologats.
Estava pensant... Anit vaig somiar que la meua parella es trobava d’Erasmus a Anglaterra, com si jo tinguera edat de tindre una parella amb edat de estar d’Erasmus, ja veus. El cas es que me’n anava a Londres sense dir-li res a ella, per a donar-li una agradable sorpresa. Quan vaig arribar al pis, una de les seues companyes em va informar que no estava a casa, així que vaig decidir fer encara més interessant la sorpresa: em vaig amagar davall el llit i vaig esperar que arribara. Quan va arribar, vaig esperar que es gitara al llit, moment que vaig aprofitar per a agafar-li del turmell a la manera dels malsons ancestrals infantils. La xicona va reaccionar xafant-me el cap. I m’alça’t amb un mal de cap que encara no me’l he llevat de damunt. Si es que son malos tiempos para la lírica com deia Germán Copini.
Estava pensant... Anit vaig somiar que la meua parella es trobava d’Erasmus a Anglaterra, com si jo tinguera edat de tindre una parella amb edat de estar d’Erasmus, ja veus. El cas es que me’n anava a Londres sense dir-li res a ella, per a donar-li una agradable sorpresa. Quan vaig arribar al pis, una de les seues companyes em va informar que no estava a casa, així que vaig decidir fer encara més interessant la sorpresa: em vaig amagar davall el llit i vaig esperar que arribara. Quan va arribar, vaig esperar que es gitara al llit, moment que vaig aprofitar per a agafar-li del turmell a la manera dels malsons ancestrals infantils. La xicona va reaccionar xafant-me el cap. I m’alça’t amb un mal de cap que encara no me’l he llevat de damunt. Si es que son malos tiempos para la lírica com deia Germán Copini.
Estava pensant... Avuí estic existencialista. He somiat que era un assassí a sou, però no penses que aixó em suposava cap problema, no, el cas es que el altre dia vaig veure un documental en la tele sobre la cadena alimenticia, i en el somni, jo l’assasí a sou decidia fer-me vegetarià, la qual cosa em creava conflictes en el treball, ja que si matar animals per a menjar-se'ls està malament, matar gent per diners ha de ser pitjor. Per sort he conegut a una astròloga (que abans tenia un videoclub, però ja ningú lloga pel•lícules) que m’ha explicat que es possible que desenrotlle una personalitat bipolar, la qual cosa em capacita per a llescar-li el bescoll a un senyor i després prendre soja sense que hi haja cap dilema moral. Perfecte.
Estava pensat que tinc que ficar-me a dieta. Des de que vaig deixar de fumar no pare d’engrossar, però es que em dona tanta peresa! I el cas es que em trobe bé, com no he sigut mai de fer exercici, dons no m’afecten uns kilets de més per al meu quefer quotidià. A més, perquè em d’estar tant prims, amb lo bonic que es tindre on agarrar-te, no? I pense que les dones encara s’ho passaran pitjor. Segur que dins de cada dona prima i ha una grosseta que intenta sortir fora i ser feliç. Ara també es de veres que segons reconec que som la majoria dels homes, darrere de cada dona prima el que segur que hi ha és un home gros que intenta ficar-se dins, i així no es podem aclarir.
Estava pensant que l’altre dia estaven comentant els comptes financers d’un ajuntament, no diré qui, perquè sempre m’he distingit per no distingir entre els partits polítics. Jo no em trague allò de que tenen vocació de servir al poble. Si em preguntaren a mi com agrair-me un servei al poble lis diria que des de que els fenicis inventaren la moneda, aixó ja no es un problema, i pense que com jo son tots. El cas es que comentavem que el nivell d’endeutament de l’ajuntament és molt elevat, i com que es veu que allí treballa molta gent, se’m va ocórrer preguntar-li a l’alcalde, escolta quanta gent treballa ací? I ell, molt seriòs i encertat em va respondre: no ho sé però jo crec que a penes treballen... la meitat.
Estava pensant en les promeses dels polítics, campanya rere campanya són les mateixes, les mateixes queixes, les mateixes mentides. En una sessió del Parlament de la Segona República, el diputat Àngel Ossorio estava queixant-se de la situació política d’Espanya tenyint-ho tot amb tintes negres i lamentant-se de l’estat de totes les coses, i en un moment del discurs, l’orador va adoptar un to patètic y exclamà enfàticament: Què serà dels nostres fills?. Llavors, des d’una de les últimes files es va sentir: al seu, su señoría, ja l’hem fet subsecretari. I ara, com sempre, el mateix.
Estava pensant en que en una ocasió vaig estar dirigint un curs de les activitats extramusicals del FIB ja fa uns anys. A eixos cursos es presenten personalitats famoses i hi havia que quedar bé, a més jo tenia una poderosa raó per a que tot eixquera bé i es que m’anaven a pagar una per a mi més que raonable quantitat per montar-ho tot, eren anys de vaques grosses i jo sempre he pensat que la millor de les raons per fer una cosa són els diners. Total que un dels capos del FIB no parava de manar coses com que volia un sofà per a veure una desfilada o fumar-se un puro mentre donava una conferència. Quan li vaig dir que fins i tot el poder reial té els seus límits, ell, molest em va dir: No es així, si jo et mane que et tires al mar ho fas i sense xistar. Jo, molt digne, em vaig alçar i vaig obrir la porta del despatx per anarme’n quan em va dir: t’en vas? I jo li vaig contestar. Si, a pel banyador.
Estava pensant en que si transcrigueren sobre paper les nostres converses, aprofitem per a recomanar el blog telegrames.blogspot on apareixen aquestes reflexions, la meitat de les coses no s’entendrien. Per exemple, l’altre dia estava dinant a casa ma mare i de camí vaig veure l’esquela mortuòria d’una veina. De ma casa a la de ma mare passe per davant de les dos funeràries que hi ha a Onda i tenen el costum de penjar a la porta l’esquela amb la foto del mort del dia. El cas es que era l’esquela de feia dos dies de una veïna i em va estranyar que ma mare no haguera comentat res. I quan li ho vaig comentar a ma mare em va preguntar: No em digues que s’ha mort? I li vaig contestar, morir-se no ho sé, però que l’han soterrat, segur.
Estava pensant en els amics, eixos col•legues de la feina que en quan poden t’apunyalen, no perquè obtinguen cap benefici, sinó com a atac preventiu, per si en algun cas convé criticar-te poder tirar ma d’arxiu dient allò de ja ho deia jo. I aquells altres que s’encarreguen de fer-te arribar les crítiques d’un altre per a veure que dius tu i anar en la teua resposta al primer criticant. I es que qui deia que la principal afició dels espanyol era la enveja, estava equivocat, es l’odi, això si, de bon rotllo perquè com que tots juguem al mateix joc no hi ha problema. I si en alguna ocasió tu parles bé d’un altre, sempre hi ha algú que després t’adverteix de que aquell a qui tu admires no parla tan bé de tu. En aquest cas es recomanable fer com Voltaire i contestar: bé es possible que els dos estem equivocats en les nostres opinions.

Zombis

Estava pensant que si Michael Jackson tornara a la terra en forma de zombi i se t'apareguera ballant "thriller" i a poc a poc s'acostara a tu ballant dissimuladament, tun tun tun tun tun, per a mossegar-te... El mataries? o et deixaries mossegar per a transformar-te en zombi i ser un tu també dels seus ballarins i ballar thriller mentres convertixen a milers de persones en zombis, que al seu torn es tornarien ballarins zombis i convertirien a més gent en zombis, així fins que tots els sers humans de la terra foren zombis ballant compassadament al ritme de la música disco? Jo ho tinc claríssim, al veure-ho des de lluny li dispararia al cap amb una escopeta i li diria: Ara ves i gitat.
Estava pensant que l'altre dia em vaig trobar amb un amic que feia temps que no veia. Em va localitzar pel Facebook. No tiraran a la acèquia a qui va inventar les ditxoses xarxes socials, no. I va i em diu, l’amic, no l’inventor del Facebook, que em veu igual, que no he envellit. Que li ho diguen al de la biblioteca que no em va renovar el carnet amb la mateixa foto de l'antic perquè deia que no era jo. I té raó el bibliotecari. El més pròxim que conec a l'eterna joventut és el shampoo de les llimes salvatges del Carib i les píndoles per a mantindre un erecció de pedra encara que s'estiga ja en la senectut. Total que jo li conteste, al vell amic, i tu també, mentres li mire la lluent calba. Degué pensar: ara ves i gitat.
Estava pensant que una de les escenes que m'haguera agradat protagonitzar si fos un dibuix és la d'aquell capítol dels Simpsons quan Homer és vigilant de Springfield i comença a buscar armament per al seu grup de guadians justiciers que causen més problemes que els que solucionen. El tipus que ven armament conduïx Homer cap a una bomba atòmica, i allí Homer comença a imaginar-se muntant com un vaquer l'ogiva nuclear mentres cau cap al seu objectiu que són uns hippys recitant poesia incomprensible i tocant tambors arítmicament. Noble sacrifici! Amb esta gesta no sols tindria l'oportunitat de morir en una explosió catastròfica, també tindria un 12% de probabilitats de mutar horriblement i aconseguir poders radioactius i ser un nou heroi de Marvel. Què bonic. Ara ves i gitat.
Estava pensant que hi ha una cosa que mai podrà canviar si eres un home respectable, i això és el desig o fantasia de morir d'una manera honorable, gloriosa. No, no, ja podeu intentar-ho; però ni una protesta mundial de dones modernes i feministes agitant els seus maletins d'executiu podrà canviar la nostra primitiva i tan arrelada idea de l'honor que tenim com un microxip en l'hipotàlem. Només milers d'anys d'evolució teixint suéteres de Winnie Poh, podrien canviar-nos. Jo, per exemple, des de xicotet somiava d'estar en mig d'una batalla de romans contra bàrbars, sent jo un general romà. Fantasiejava amb fer el senyal de càrrega, començar a galopar fins a envestir amb el meu cavall i començar a decapitar com si estiguera tallant taronges, fins a salvar al meu poble, i després morir per les meues múltiples ferides. Que bonic, encara s’hem fiquen els pels de punta. Ara ves i gitat.
Estava pensant en dir-t’ho... Ho confesse, he sucumbit a la moda i m'he comprat un mòbil chachipiruli. I estic trist, perquè Clint Eastwood, el meu model a seguir, no s'hauria deixat portar per la moda o s'haguera sotmés a la pressió de l'estatus social. De fet, no crec que usara un telèfon mòbil més que per a rebre crides del president quan ho necessita per a què salve al món. Perquè, després de tot, el tindre un telèfon mòbil de moda em fa una millor persona? Em torne potser més intel•ligent o més amable? S'allarguen les dimensions d'algun membre del meu cos? No ho crec (a més alguna d'esta hipòtesi està en la frontera de la impossibilitat, però no diré quina). No obstant això l'espenta del fals estatus econòmic pot més que qualsevol resistència humana. I m’he comprat el ditxòs mòbil. Ara ves i gitat.
Estava pensant en el Facebook. Tot el món posa fotos i hi ha prou poca intimitat. Pots posar una foto de qui t'isca dels collons, que la veja tot el món i a més pots comentar qualsevol foto perquè tot el món sàpia “lo jilipollas” que és eixe tio. De sobte t'arriba un missatge perquè agregues a algú, en vint anys mai t'ha saludat, mai t'ha mirat i ni tan sols sabia el teu nom. Però clar, com ara estàs en el Facebbok vol ser el teu "amic". També t'inviten a esdeveniments com a l'Expo de l'any 2180 a Madagascar i t'obliguen que digues una resposta del tipus "assistiré", "no assistiré", "potser assistiré". També hi ha qui es dedica a crear Facebooks de personatges famosos, com per exemple: Rajoy o Zapatero i inclús Franco. El més trist és que hi ha gent que els agrega com a amics per a parlar amb ells. No se qui és més penós, si el que ho crea o el que pensa que parlarà amb “el caudillo” pel xat. Ara ves i gitat.
Estava pensant que segons la NASA, hi ha la possibilitat que vinguen espècies d'extraterrestres buscant llavors humanes, es a dir, per a procrear amb nosaltres. El temor més gran que tenen els governs mundials davant d'esta amenaça és que es reproduïxen rapidíssim i fàcilment podrien infestar el nostre planeta; a més, jo he vist una recreació i resulta que les extraterrestres estan boníssimes i només volen fornicar, sense importar el teu estatus social, el teu físic o la teua personalitat; només volen usar-te sexualment per a reproduir-se. Jo fàcilment em deixaria segrestar per una d'elles, em sacrificaria per bé de la humanitat... que em porten a mi i que deixen al món viure. No creguen que seria una cosa egoista com per a saciar els meus instints sexuals...No, ho faria para pel futur de la humanitat. Ara ves i gitat.