Símbols

Una vegada, quan estava estudiant a València, ens vam quedar uns dies de les vacances de Nadal per a estudiar al pis de Benimaclet, em part perquè ens feia més goig conèixer les festes de la capital que no fer cap a la missa del gall del poble. Però una volta allí ens van adonar de que no teníem arbre de Nadal i la meua proposta de decorar el penjador de la roba com a substitut no va eixir endavant. Tampoc va agradar la idea de portar un xiprer del cementeri. En una pel•lícula de Capra, els veïns haurien tirat la porta baix i ens haurien entregat entre rialles un meravellós avet. Després cantaríem nadales i ens emborratxaríem. Però no va passar. Tot açò vos ho conte per extraure una conclusió: què tristes són les festes sense símbols homologats.

Assasins vegetarians

Avuí estic existencialista. He somiat que era un assassí a sou, però no penses que aixó em suposava cap problema, no, el cas es que el altre dia vaig veure un documental en la tele sobre la cadena alimenticia, i en el somni, jo l’assasí a sou decidia fer-me vegetarià, la qual cosa em creava conflictes en el treball, ja que si matar animals per a menjar-se'ls està malament, matar gent per diners ha de ser pitjor. Per sort he conegut a una astròloga (que abans tenia un videoclub, però ja ningú lloga pel•lícules) que m’ha explicat que es possible que desenrotlle una personalitat bipolar, la qual cosa em capacita per a llescar-li el bescoll a un senyor i després prendre soja sense que hi haja cap dilema moral. Perfecte.

El fill del diputat

En una sessió del Parlament de la Segona República, el diputat Àngel Ossorio estava queixant-se de la situació política d’Espanya tenyint-ho tot amb tintes negres i lamentant-se de l’estat de totes les coses, i en un moment del discurs, l’orador va adoptar un to patètic y exclamà enfàticament: Què serà dels nostres fills?. Llavors, des d’una de les últimes files es va sentir: al seu, su señoría, ja l’hem fet subsecretari.

Els diners per principi

En una ocasió vaig estar dirigint un curs de les activitats extramusicals del FIB ja fa uns anys. A eixos cursos es presenten personalitats famoses i hi havia que quedar bé, a més jo tenia una poderosa raó per a que tot eixquera bé i es que m’anaven a pagar una per a mi més que raonable quantitat per montar-ho tot, eren anys de vaques grosses i jo sempre he pensat que la millor de les raons per fer una cosa són els diners. Total que un dels capos del FIB no parava de manar coses com que volia un sofà per a veure una desfilada o fumar-se un puro mentre donava una conferència. Quan li vaig dir que fins i tot el poder reial té els seus límits, ell, molest em va dir: No es així, si jo et mane que et tires al mar ho fas i sense xistar. Jo, molt digne, em vaig alçar i vaig obrir la porta del despatx per anarme’n quan em va dir: t’en vas? I jo li vaig contestar. Si, a pel banyador.

Mort i soterrat

L’altre dia estava dinant a casa ma mare i de camí vaig veure l’esquela mortuòria d’una veina. De ma casa a la de ma mare passe per davant de les dos funeràries que hi ha a Onda i tenen el costum de penjar a la porta l’esquela amb la foto del mort del dia. El cas es que era l’esquela de feia dos dies de una veïna i em va estranyar que ma mare no haguera comentat res. I quan li ho vaig comentar a ma mare em va preguntar: No em digues que s’ha mort? I li vaig contestar, morir-se no ho sé, però que l’han soterrat, segur.

Els amics i Voltaire

Ha estat una setmana de veure amics. Eixos col•legues que en quan poden t’apunyalen, no perquè obtinguen cap benefici, sinó com a atac preventiu, per si en algun cas convé criticar-te poder tirar ma d’arxiu dient allò de ja ho deia jo. Aquells altres que s’encarreguen de fer-te arribar les crítiques d’un altre per a veure que dius tu i anar en la teua resposta al primer criticant. I es que qui deia que la principal afició dels espanyol era la enveja, estava equivocat, es l’odi, això si, de bon rotllo perquè com que tots juguem al mateix joc no hi ha problema. I si en alguna ocasió tu parles bé d’un altre, sempre hi ha algú que després t’adverteix de que aquell a qui tu admires no parla tan bé de tu. En aquest cas es recomanable fer com Voltaire i contestar: bé es possible que els dos estem equivocats en les nostres opinions.

Zombis

Estava pensant que si Michael Jackson tornara a la terra en forma de zombi i se t'apareguera ballant "thriller" i a poc a poc s'acostara a tu ballant dissimuladament, tun tun tun tun tun, per a mossegar-te... El mataries? o et deixaries mossegar per a transformar-te en zombi i ser un tu també dels seus ballarins i ballar thriller mentres convertixen a milers de persones en zombis, que al seu torn es tornarien ballarins zombis i convertirien a més gent en zombis, així fins que tots els sers humans de la terra foren zombis ballant compassadament al ritme de la música disco? Jo ho tinc claríssim, al veure-ho des de lluny li dispararia al cap amb una escopeta i li diria: Ara ves i gitat.

Educats mentiders

L'altre dia em vaig trobar amb un amic que feia temps que no veia. Em va localitzar pel Facebook. A voltes m'agradaria tirar a la acèquia als inventors de les xarxes socials. I va i em diu que em veu igual, que no he envellit. El més pròxim que conec a l'eterna joventut és el shampoo de les llimes salvatges del Carib i les píndoles per a mantindre un erecció de pedra encara que s'estiga ja en la senectut. Total que jo li conteste, i tu també, mentres li mirava la lluent calba.

Si fora un dibuix

Una de les escenes que m'haguera agradat protagonitzar si fos un dibuix és la d'aquell capítol dels Simpsons quan Homer és vigilant de Springfield i comença a buscar armament per al seu grup de guadians justiciers que causen més problemes que els que solucionen. El tipus que ven armament conduïx Homer cap a una bomba atòmica, i allí Homer comença a imaginar-se muntant com un vaquer l'ogiva nuclear mentres cau cap al seu objectiu que són uns hippys recitant poesia incomprensible i tocant tambors arítmicament. Amb esta gesta no sols tindria l'oportunitat de morir en una explosió catastròfica, també tindria un 12% de probabilitats de mutar horriblement i aconseguir poders radioactius i ser un nou heroi de Marvel. Què bonic.

Morir honorable

Sempre he tingut el desig o fantasia de morir d'una manera honorable, gloriosa. Crec que és una primitiva i arrelada idea de l'honor que tenim com un microxip en l'hipotàlem. Des de xicotet somiava d'estar en mig d'una batalla de romans contra bàrbars, sent jo un general romà. Fantasiejava amb fer el senyal de càrrega, començar a galopar fins a envestir amb el meu cavall i començar a decapitar com si estiguera tallant taronges, fins a salvar al meu poble, i després morir per les meues múltiples ferides.

Extraterrestres fornicadors

Segons la NASA hi ha la possibilitat que vinguen espècies d'extraterrestres buscant llavors humanes, es a dir, per a procrear amb nosaltres. El temor més gran que tenen els governs mundials davant d'esta amenaça és que es reproduïxen rapidíssim i fàcilment podrien infestar el nostre planeta; a més, els extraterrestres només volen fornicar, sense importar el teu estatus social, el teu físic o la teua personalitat; només volen usar-te sexualment per a reproduir-se. Jo fàcilment em deixaria segrestar, em sacrificaria per bé de la humanitat... que em porten a mi i que deixen al món viure. No cregueu que seria una cosa egoista com per a saciar els meus instints sexuals...No, ho faria pel futur de la humanitat.