Declaració d'amor

Em van contar que uns soldats a la guerra civil estaven a Terol en hivern, tot nevat, i un d’ells s’havia enamorat de la filla de l’alcalde del poble a prop de les trinxeres. El cas es que una nit, l’enamorat es plantà baix el balcó de ca l’alcalde i pixant a la neu escriu: Et vull Maria Amparo, pero al portar Et vull Ma se li acabà la pitxarrada. Com que l’alcalde es deia Manolo, per a no provocar un error irreparable, corregué a despertar a un company per a que acabara l’escrit. Aquell es posicionà, però no començava i l’enamorat li preguntà: què no tens ganes? No, lo que jo no sé es escriure. I per a Ma va ver la declaració.

La felicitat em fot

Si hi ha alguna cosa més desesperant que un amic pessimista, d’eixos que t’amarguen sempre els sopars perquè no més conten desgràcies i no més presagien desastres, es tindre un amic optimista d’eixos que sempre està feliç. Ja li pot passar la feina més greu que tot va de bones i tot es perfecte. El mataria.

Estava pensant en que ara que està de moda escriure novel•les llargues i transcendentals, i que si no no eres un escriptor seriós, deuríem de plantejar-se què eren els escrits clàssics al seu temps. Què escrivia Quevedo, o millor encara: William Shakespeare: escrivia per a les mases. Jo estic convençut que si haguera viscut ara seria el guionista d’Amar en tiempos revueltos o Pasión de Gavilanes. A mi m’agradaria ser un escritor de mases, ho confese. Passar a la història com l’autor de Dallas, ara que van a fer un remake. De moment ja escric amb eixa finalitat, ara no més queda que apareguen les mases que em llisquen. Per cert, ara que pense, tampoc sap ningú qui era el guionista de Dallas no?

Idiomes

Una de les meues múltiples debilitats són els idiomes. Soc un negat per a dependre i un gran vergonyòs a l’hora de practicar-los. Tant en valencià com en castellà em costa fer-me entendre perquè vocalitzar, vocalitzar, no ho faig massa. Vaig estudiar francès i ara parle correctament un dialecte que no mes entenem els anàvem a la mateixa classe a d’institut, perquè he comprovat que en França no m’entenen ni jo a ells. El cas es que em dona molta malícia que altres parlen molts idiomes amb facilitat. El germà d’un amic parla set idiomes, i quan dic parla es que no calla ni baix l’aigua. L’altre dia, fart de sentir-lo li vaig dir que jo si que em considerava un home de mèrit, perquè jo, sabia callar en set llengües.

Clemenceau

Conten que quan era president del govern francès Georges Clemenceau, va rebre al seu despatx a un altre polític que el mateix dia de la mort d’un dels seus ministres, li va expressar la seua disposició per a ocupar el lloc del ministre mort. Això no és cosa meua, li va respondre Clemenceau, pregunte vostè als de la funerària a veure que poden fer, però no sé que opinarà la vídua.

Estava pensant... i que ara resulta que com que alguna vegada he estat ocurrent, ara tinc que ser ocurrent sempre. Buenafuente deia que no podia anar a sopar a casa de coneguts perquè sempre li demanaven que fora graciós. En una ocasió, una comtessa italiana admiradora de Paganini, el va convidar a sopar al seu palau. El músic es va presentar amb tota puntualitat, però al observar la comtessa que no portava amb ell el seu violí, li va dir: però mestre caro amigo, on ha deixat el instrument?, Senyora, el que ha vingut a sopar a sa casa soc jo. El meu violí no sopa mai fora de casa.

Compost

Una volta estava en una festa i va acudir una dona a la que feia molt de temps que no veia, i que estava casada amb un músic ja major. Vaig estar mitja nit intentant recordar qui era, i quan ho vaig aconseguir, em vaig acostar i li vaig preguntar perquè no l’acompanyava el seu marit. Es que està component? Li vaig preguntar. Al contrari, em va contestar, el que està es descomponent. I es que feia mesos que havia mort.

D'Onda

Un dia, trobant-me al selecte Club Nacional de Lima, convidat pel historiador Ramón Mújica a donar una conferència, una dona molt bé vestida em va preguntar d’on era, i jo li vaig dir que d’Onda, un poble de la província de Castelló. Desprès de ficar una cara de no saber on estava ni Castelló ni Onda, em va dir: Què ordinari, com pot vostè haver nascut a un lloc així? Té raó, li vaig contestar, però benvolguda senyora, es que ma mare estava allí, i comprendrà vostè, que com a bon fill, jo volia estar amb ella en un dia tan assenyalat.

El que no sé

A classe em pregunten coses que no sé segur i, com és la meua obligació com a professor, dic que no ho sé però que faré tot el possible per esbrinar-ho i solucionar-ho la setmana vinent. Però hi ha qui no ho entén. Un dia, desprès de confessar que no sabia unes dades concretes, em va dir un: dons deuria de saber-ho, l’Estat li paga a vostè per a que ho sapiga. Vostè perdone, li vaig dir, a mi l’Estat em paga pel que sé, no pel que no sé. Si em pagara pel que no sé no hi haurien prou diners al Banc d’Espanya.

Diners

Hi ha voltes que encara conservem el pudor que la bona educació ens aconsella a l’hora de parlar de diners. A mi em fa molta vergonya quan tinc que fixar la quantitat a cobrar per una conferència, o quan tinc que demanar diners per a una publicació, per exemple. I així em va. A voltes pense que deuria ser com aquell mendicant que demanava almoina i al que Voltarie, molt empipat, li recriminà si no li donava vergonya anar demanat quan podia ficar-se a treballar. I el mendicant li contestà molt digne: Senyor meu, vos demane diners, no consells. Ves i gitat, Voltaire.

Miss Nicaragua

En una ocasió vaig ser jurat del festival de bellesa de Miss Nicaragua. Es cert, no m’ho invente, i tinc testimonis de que es cert. Com vaig acabar allí es una història massa llarga. El cas es que vaig eixir a imposar la banda a Miss Simpatia, que portava un vestit dels de paraula d’honor que mantenia amb dificultat oculta la exuberant zona pectoral de la xicona, d’altra banda una de les raons per les que havia resultat tan simpàtica per al jurat. Al acabar l’elecció li vaig preguntar: disculpe, senyoreta, una curiositat, què manté el vestit al seu lloc? la seua edat senyor, em va contestar.