Estava pensant... tu te creus? Escrius un llibre que el compren, perquè no sé si ho llitgen, els quatre amics als que has pogut enganyar, i ja eres escriptor. Jo so sé si podré vendre un altre llibre, perquè als amics tampoc els pots enganyar massa vegades. Però l’altre dia, faig una crítica d’un artista, que es el meu ofici, el que em dona de menjar, i l’organitzador de l’acte no em presenta con a crític o com a professor si no com a escriptor. Jas canyàs! Clar, no m’estranya que al acabar se m’arrimara una xicona i em pregunta que quina es la millor forma d’escriure. Dons d’esquerra a dreta templà, que vols que et diga.
Estava pensant... l’altre dia parlàvem els amics sobre si ens importaria o no que la dona s’ajuntara amb un altre quan nosaltres faltem. Com veuràs ja tenim assumit que morirem abans que elles. A la majoria li donava absolutament igual, ho de dir, i no hi havia cap que es sentira molest en el cas de que la dona estiguera amb un altre, donat que ells no s’enterarien. Jo ho tinc clar i així ho dic: desitjaria que la meua dona, en el cas de que jo faltara, es casara el més aviat possible, immediatament a l’enterro si pogués ser. Així hi hauria almenys un home que lamentaria la meua mort.
Estava pensant... estic traumatitzat. He anat a l’uròleg. Em van contar que uns soldats a la guerra civil estaven a Terol en hivern, tot nevat, i un d’ells s’havia enamorat de la filla de l’alcalde del poble a prop de les trinxeres. El cas es que una nit, l’enamorat es plantà baix el balcó de ca l’alcalde i pixant a la neu escriu: Et vull Maria Amparo, pero al portar Et vull Ma se li acabà la pitxarrada. Com que l’alcalde es deia Manolo, per a no provocar un error irreparable, corregué a despertar a un company per a que acabara l’escrit. Aquell es posicionà però no començava i l’enamorat li preguntà què no tens ganes? No lo que jo no sé es escriure. I per a Ma va ver la declaració. Jo, a l’uròleg, escriure si que sabia però tampoc...
Estava pensant en que si hi ha alguna cosa més desesperant que un amic pessimista, d’eixos que t’amarguen sempre els sopars perquè no més conten desgràcies i no més presagien desastres, es tindre un amic optimista d’eixos que sempre està feliç. Ja li pot passar la feina més greu que tot va de bones i tot es perfecte. El mataria. Per al seu aniversari es va comprar una coloma missatgera per internet que li va costar una pasta. Quan MRW la va dur, va resultar ser un lloro, i tot pagat va dir, millor així si es perd pot preguntar per on anar. Jo li vaig enviar una targeta de felicitació que deia: si segueixes complint anys, acabaràs morin-te.
Estava pensant en que ara que està de moda escriure novel•les llargues i transcendentals, i que si no no eres un escriptor seriós, deuríem de plantejar-se què eren els escrits clàssics al seu temps. Què escrivia Quevedo, o millor encara: William Shakespeare: escrivia per a les mases. Jo estic convençut que si haguera viscut ara seria el guionista d’Amar en tiempos revueltos o Pasión de Gavilanes. A mi m’agradaria ser un escritor de mases, ho confese. Passar a la història com l’autor de Dallas, ara que van a fer un remake. De moment ja escric amb eixa finalitat, ara no més queda que apareguen les mases que em llisquen. Per cert, ara que pense, tampoc sap ningú qui era el guionista de Dallas no?
Estava pensant en que una de les meues múltiples debilitats són els idiomes. Soc un negat per a dependre i un gran vergonyòs a l’hora de practicar-los. Tant en valencià com en castellà em costa fer-me entendre perquè vocalitzar, vocalitzar, no ho faig massa. Vaig estudiar francès i ara parle correctament un dialecte que no mes entenem els anàvem a la mateixa classe a d’institut, perquè he comprovat que en França no m’entenen ni jo a ells. El cas es que em dona molta malícia que altres parlen molts idiomes amb facilitat. El germà d’un amic parla set idiomes, i quan dic parla es que no calla ni baix l’aigua. L’altre dia, fart de sentir-lo li vaig dir que jo si que em considerava un home de mèrit, perquè jo, sabia callar en set llengües.
Estava pensant en lo important que es expressar-se amb correcció i exactitud. Una mala interpretació de les teues paraules pot donar lloc a equivocs desagradables. Conten que quan era president del govern francès Georges Clemenceau, va rebre al seu despatx a un altre polític que el mateix dia de la mort d’un dels seus ministres, li va expressar la seua disposició per a ocupar el lloc del ministre mort. Això no és cosa meua, li va respondre Clemenceau, pregunte vostè als de la funerària a veure que poden fer, però no sé que opinarà la vídua.
Estava pensant... i que ara resulta que com que alguna vegada he estat ocurrent, ara tinc que ser ocurrent sempre. Buenafuente deia que no podia anar a sopar a casa de coneguts perquè sempre li demanaven que fora graciós. En una ocasió, una comtessa italiana admiradora de Paganini, el va convidar a sopar al seu palau. El músic es va presentar amb tota puntualitat, però al observar la comtessa que no portava amb ell el seu violí, li va dir: però mestre caro amigo, on ha deixat el instrument?, Senyora, el que ha vingut a sopar a sa casa soc jo. El meu violí no sopa mai fora de casa.
Estava pensant en les vegades en que per ignorància, acabes ficant la pota. Jo que soc poc sociable, quan finalment em decidís a parlar, sempre dic el que no toque. Com quan li preguntes a la amiga que a engronsat si està embarassada. Una volta estava en una festa i va acudir una dona a la que feia molt de temps que no veia, i que estava casada amb un músic ja major. Vaig estar mitja nit intentant recordar qui era, i quan ho vaig aconseguir, em vaig acostar li vaig preguntar perquè no l’acompanyava el seu marit, es que està component? Li vaig preguntar. Al contrari, em va contestar, el que està es descomponent. I es que feia mesos que havia mort.
Estava pensant que un dia, trobant-me al selecte Club Nacional de Lima, convidat pel historiador Ramón Mújica a donar una conferència, una dona molt bé vestida em va preguntar d’on era, i jo li vaig dir que d’Onda, un poble de la província de Castelló. Desprès de ficar una cara de no saber on estava ni Castelló ni Onda, em va dir: Què ordinari, com pot vostè haver nascut a un lloc així? Té raó, li vaig contestar, però benvolguda senyora, es que ma mare estava allí, i comprendrà vostè, que com a bon fill, jo volia estar amb ella en un dia tan assenyalat.

Estava pensat en que hi ha voltes en que la gent et suposa coneixements que no tens. A mi moltes vegades a classe em pregunten coses que no sé segur i, com és la meua obligació com a professor, dic que no ho sé però que faré tot el possible per esbrinar-ho i solucionar-ho la setmana vinent. Però hi ha que no ho entén. Un dia, desprès de confessar que nos sabia unes dades concretes, em van dir, dons deuria de saber-ho, l’Estat li paga a vostè per a que ho sapiga. Vostè perdone, li vaig dir, a mi l’Estat em paga pel que sé, no pel que no sé. Si em pagara pel que no sé no hi haurien prou diners al Banc d’Espanya.
Estava pensant en que hi ha voltes que encara conservem el pudor que la bona educació ens aconsella a l’hora de parlar de diners. A mi em fa molta vergonya quan tinc que fixar la quantitat a cobrar per una conferència, o quan tinc que demanar diners per a una publicació, per exemple. I així em va. A voltes pense que deuria ser com aquell mendicant que demanava almoina i al que Voltarie, molt empipat, li recriminà si no li donava vergonya anar demanat quan podia ficar-se a treballar. I el mendicant li contestà molt digne: Senyor meu, vos demane diners, no consells. Ves i gitat, Voltaire.
Estava pensant en una ocasió en que vaig ser jurat del festival de bellesa de Miss Nicaragua. Es cert, no m’ho invente, i tinc testimonis de que es cert. Com vaig acabar allí es una història massa llarga. El cas es que vaig eixir a imposar la banda a Miss Simpatia, que portava un vestit dels de paraula d’honor que mantenia amb dificultat oculta la exuberant zona pectoral de la xicona, d’altra banda una de les raons per les que havia resultat tan simpàtica per al jurat. Al acabar l’elecció li vaig preguntar: disculpe, senyoreta, una curiositat, què manté el vestit al seu lloc? No més la seua edat senyor, em va contestar. Ala Joanet, ara ves i gitat.