A VECES OIGO COSAS

Sobre los hombres

A veces oigo cosas sobre los hombres que me revolucionan. Quiero reivindicar la existencia de una raza de hombres que creíamos desaparecida, firmemente decidida a volver a poner a la gente en su sitio: los hombres masculinos. Gente que sueña con invadir el plató de Sálvame esgrimiendo latas de cerveza San Miguel y dedicando obscenidades a todas las señoras del país. Hombres como Arnold Schwartzenegger, Bruno Lomas, John Wayne, Atila, Barrionuevo, Clint Eastwood, Margaret Tacher o Keith Richards. Personas a las que les gusta el olor a napalm en la selva al amancer como a Robert Duvall en Apocalypse Now. Hombres masculinos que se gastan su dinero en cosas importantes como la cerveza, el porno, el billar y las choppers. Machotes cuyo guardarropa se resume en un par de botas militares, otro par de vaqueros Levis, unas cuantas camisetas caquis o negras, el revólver Smith & Wesson, y una cazadora vaquera con las mangas cortadas. Jetas que lucen alguna marca de cuchillada y una tirita (sólo si es en la ceja). Cuerpos tatuados, eso sí, no con una mariposa de colores en el anca, sino con una inscripción del tipo "esclavo de Satán" o "Made in Spain" adornada de armas fálicas como cuchillos, bayonetas y lanzas, o de animalitos con dientes puntiagudos como tigres, cobras o lobos. Además un tatuaje masculino tiene que dar la impresión de haber sido hecho por uno mismo, con una mano temblorosa y con una vieja navaja mellada, una botella de tinta china y los ánimos de todos los viejos colegas a lo largo de un fin de semana de desmadre salvaje. Porque el hombre masculino tiene colegas, pero no depende de ellos. Ni Alan Ladd en Shane, ni Clint Eastwood en Harry el Sucio los necesitaron, pero vivir como un hombre masculino es tan duro que se recomienda la presencia de amigos. El mismo Gengis Kan tenía una o dos hordas. Un fin de semana con colegas viendo los videos del Mundial pimplando cajas de cerveza, devuelve a cualquiera su masculinidad.
Pero lo que retrata a esta raza como valientes y orgullosos de ser masculinos, es que, sin ninguna excepción, desprecian y arrinconan al cobarde, salvaje, ruin, rastrero y mal nacido engendro injusto de la naturaleza que es capaz de maltratar a su mujer por creer que le pertenece.
Estava pensant que ara que ens escolte tanta gent m’agradaria saber si algun de vostès és fill d'algun membre important d'alguna maçoneria internacional? No em referisc a una associació corrent de la que qualsevol pot ser part, vull una amb símbols rars, torxes i un ídol zulu fabricat de minerals preciosos per a adorar-lo; però principalment passadissos secrets, perquè cap confraria secreta és confraria secreta si no té algun passadís secret que porte a un altre lloc encara més secret. No s'equivoquen, no vull entrar a un club de rars que juguen a escacs en el soterrani usant com a peces insectes dissecats. Vull ser d’una veritable societat supersecreta. Què he de fer per a entrar? Si es demana a qui desitge ingressar a la confraria passar per una vergonyosa i dolorosa sèrie de rituals d'iniciació, sàpien que vaig estudiar en els carmelites, així que per a mi està chupao. S'accepten ofertes. Ara ves i gitat.
Estava pensant que l’altre cap de setmana vaig estar veient vídeos de tauromàquia per a trobar-li bellesa a esta pràctica, perquè vull ser el més objectiu i racional possible a l’hora de donar una opinió. I encara que jo sóc un esteticista prou perceptiu, perquè puc trobar bellesa quasi en qualsevol cosa; en la tragèdia, en les tempestats, en el menjar polonès, i fins en les caixeres d’alguns supers; a la tauromàquia sí, en efecte, li vaig trobar una certa bellesa, però no la suficient. Considere molt estètics els moviments elegants i precisos dels matadors. És de notar el garbo, la valentia; la tensió en les grades i la impavidesa en l'arena; el perill latent i, sobretot, el silenci que guarda la plaça entre la mort i la glòria del torero. Però principalment vaig trobar bellesa en el fet de veure una bèstia de quasi 500Kg córrer a gran velocitat. Però tot açò queda eclipsat quan veig un combat i un dels combatents està en desavantatge numèric, en eixe cas jo vaig sempre amb el bou. Ara ves i gitat.
blogs catala
Estava pensant... Esta nit he somiat que tot tremolava com una gelatina. Les gelatines tremolen perquè saben el que els espera. Però al que anava, que teníem un terratrèmol de 7.8 escala Richter, i la meua família fora, al carrer, cridant: "es va a caure la casaaa, es va a caure la casaaa", en això que em desperte tot cagat de por i mig dormint em puge rapidíssim a la terrassa semidespullat, en calçotets, encara pensant que tremolava tot, i què em trobe? A la que li fa les faenes als veïns, una xica molt mona que em mirava des de la terrada veïna com si fóra jo un depravat: Molt seriós li vaig dir "Bon dia!" I ella saps que em va contestar: ara ves i gitat.

Afegir URL a:

Afegir URL a:: "blogs catala"
Estava pensant... que, a pesar de sonar com un bord i que algú dels que m'escolta em tire un mal d'ull de collons, als que ja saben, no diré noms però ells ja saben qui son, els demanaria una sola cosa: No m'envieu més email cadena, ni power points de “açò és superdivertit" ni emails amb fotos cuquis de gats. Els tire sempre. A vegades, (val els últims anys sempre) sense tan sols llegir-los. Així que per favor, agraïsc que penseu que els emails que m'envieu em puguen resultar interessants o graciosos, però cada vegada que reb un email vostre i no hi ha res vostre en ell m’entristeix o em cabreja o simplement ho ignore i el tire. Estaria bé, que la pròxima vegada que reba un email vostre, amiguets, em pose feliç perquè siga per a saber quelcom vostre. Val? I ara ves i gitat.
Estava pensant que... no se suposa que els bots de pinya al natural, són això, al natural? Perquè, facen la prova, tallen una pinya. No s'ha donat el cas que algú al tallar una pinya, esta li haja eixit sense el centre. Llavors, en els bots de pinya al natural, què fan amb el centre de la pinya? Li'l venen a la NASA per a què facen combustible i no volen que ens assabentem? Els emmagatzemen per a crear per mitjà de premses més pinya a rodanxes sense el centre de la pinya i així en un cercle sense fi? Ho utilitzen per a estudis científics? Quines propietats posseïx el centre d'una pinya? Segur que a països del tercer món no ho donen. M’agradaria saber qui és el pare d'esta conspiració?. Qui fa que les parts del centre de una pinya no arriben mai al consumidor?. Ara ves i gitat.

Facebook

Estava pensant que en una ocasió vaig conéixer un poeta que només escrivia en tovallons dels bars. A vegades te les regalava, i altres se les guardava en la butxaca. Perquè caminava constipat. Es la més clara manifestació de que l'art és efímer. Com efímera és la vida. Si no estàs pendent d’ella constantment se te passa i no t’enteres. Jo estava tan tranquil amb la meua parella, fins que un dia vaig decidir fer-li un regal, que feia molt de temps que navegàvem per la inèrcia del matrimoni. Li vaig dur un ram de flors i, molt sorpresa, em va dir que mirara a veure si portava targeta. I ara em diràs: ala ves i gitat.

Castalia Iuris

Castalia Iuris
Estava pensant que hi ha grans incògnites al món que encara la ciència no ha estat capaç de resoldre. Per exemple, un espanyol mig perd de dos a tres calcetins a l'any. Si els multipliquem per tota la població espanyola, això suposa un total d'uns 100 milions de calcetins perduts. On estan eixos 100 milions de calcetins ? I un altra: Si un gat cau sempre de peu, i una torrada amb mantega cau sempre pel costat en què esta untada, que passaria si li lligues a un gat en l'esquena una torrada amb la mantega cap amunt i després ho tires a l'aire ? I per acabar: Algú sap on està Vella Zelanda? I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que les cirurgies són, de per si, situacions que tots volem evitar. Però si a més dels nervis i de l’estrès provocats per una operació, sabérem de què parlen els metges mentre estan furgant dins del teu cos, encara seria pitjor. Imagineu-vos estar al quiròfan mig anestesiat i escoltar: Millor guarda això, ho anem a necessitar per a l'autòpsia. O: Si este és el fetge… això que és? -Infermera… passe'm eixa… eh, com s'anomena eixe aparell? O també: Ai, se me’n ha anat la mà!… sabeu si algú ha sobreviscut a 500 ml d'açò abans?. O la que més m’agrade: Accepta este sacrifici… oh senyor de la foscor! Je je. Hi ha coses que es millor no saber. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que algunes vegades és un error jutjar el valor d'una activitat simplement pel temps que es tarda realitzar-la. Un bon exemple és el cas de l'expert que tenia que arreglar una computadora molt gran i extremadament cara. Va traure un xicotet tornavís de la seua butxaca i va donar volta i mitja a un minúscul caragol. Llavors va encendre de nou la computadora i va comprovar que estava funcionant perfectament. El president de la companyia es va mostrar encantat i es va oferir a pagar el compte en l'acte. Quan el tècnic li va demanar mil euros, es va negar si no li donava una factura perfectament detallada que ho justificara. La factura deia: estrènyer un caragol: 1 dòlar. Saber quin caragol estrènyer: 999 dòlars . Ala ves i gitat.
Estava pensant que a voltes fem les coses massa al peu de la lletra. No sabem llegir entre línies. Em contaven que dos caçadors estaven en el bosc quan un d'ells de sobte cau a terra. Com mort. No pareix que respire i té els ulls vidriosos, de manera que el seu amic agafa el telèfon mòbil i crida al servici d'emergències: - «Escolteu, que el meu amic és mort. Què faig? Què faig?»- «Mantinga la calma, tranquil, estem ací per a ajudar-li! Vejam… La primera cosa que ha de fer és assegurar-se que el seu amic està realment mort… Llavors es va fer una pausa i a continuació se sent un tir. El caçador torna a agafar el telèfon i diu: - «d'acord, i ara, què faig?» Xé tú, quina barbaritat! I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que abans érem més crèduls. Diuen que vivia a Cesària un centurió. Un dia, com a les tres de la vesprada, va tindre una visió: va veure clarament un àngel que es ficava per la finestra de la seua habitació, estant ell fora; per descomptat. Una hora després el tal àngel va eixir i li va saludar al centurió: - Au Cornelio!... -El centurió va cridar a sant Pere que estava predicant allí i li va preguntar: Pedro, saps, per casualitat, si el teu cap m'ha manat un àngel a la casa?, perquè crec que algú s’està fotent la meua dona i es fa passar per àngel, fins m’ha dit Cornelio i a mi em diuen Septimio -I va respondre Pedro: Ateu!... La teua fe t'ha fotut... -I es va quedar Cornelio per a sempre. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant que si Jesús tornara a la terra, jo no m’aprofitaria de l’oportunitat. Perquè estem acostumats a no creure-nos res. És l’herència de Sálvame i Dónde Estás Corazón, que ja no ens refiem de ningú. Imaginem-nos dos cegos perseguint-lo , cridant-li: -Tin compassió de nosaltres, Fill de David! I Jesús que es para i els pregunta: -Creeu en mi? Creeu que puc curar-vos? -Sí, Senyor, li respondrien els cegos. Llavors Jesús els tocaria els ulls i els diria: -Es farà amb vosaltres conforme la vostra fe. I van recobrar la vista. Un d'ells, l'altre va quedar tort perquè no creia molt en miraclets. Jo seria el tort. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant en Làzaro. Aquell que va ressuscitar Jesús. Es que és una escena literària super forta. M’imagine que seria el plànol més potent si Tarantino en fera una pel•lícula. M’imagine una escena, portada a la actualitat, on Jesús i Pedro van per l'autopista en el seu automòbil descapotable i de sobte diu Pedro: -Ostres! Jesús, mira qui va per ahí. Es de veres, és Lázaro, anem a espantar-ho, va dir Jesús... i ho van atropellar... Com que ja estava mort i anava caminant com un zombi per la vorera. Es van abaixar del cotxe i Jesús dirigint-se a l'atropellat li diu: Lázaro, alça't!, Lázaro que t'alces!.... Láááázaro...! Ostres Pedro!.. L’hem cagat, este no és Lázaro... Au corre! Vos imagineu? Xé tú, quina barbaritat! I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant... Sabien vostès que Làzaro, àlies “er resucitao”, era germà de María i de Marta? En una ocasió vaig llegir que Jesús era cosí de Làzaro. Bé, el que volia dir és que hi havia confiança, que eren de la família. El cas es que Làzaro feia quatre dies que havia mort, i Marta li va dir al Senyor: Senyor, ja ha de fer mala olor, que porta quatre dies... Si l’has de ressuscitar, ja és temps... (estic completament d'acord amb Marta) . El Senyor va dir: Lázaro, cap a fora!... El mort va eixir, amb benes en les mans i en els peus, el rostre cobert amb un sudari i... eixe mosquero darrere...! Lleveu-li les benes i que se'n vaja, però abans arruixeu-ho amb Baron Dandi! Va dir Jesús. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant... podria gastar aquest temps en donar algun consell, com la senyoreta Pepis. I ho vaig a fer: el secret de l'amor és la sinceritat. En quant pots fingir-la, has aconseguit una relació estable. Perquè l'amor se cimenta amb mentides i falta de confiança. Dir sempre la veritat és egoista. Hi ha moltes coses que li comptem a la nostra parella perquè així ens descarreguem de preocupacions, passant-se-les a ella. Nosaltres ens sentim millor, però a ella, maleïda siga la gràcia que li fa saber-ho. Per un altre costat la desconfiança és fonamental, perquè una fe absoluta en la parella només porta a tindre la satisfacció que mai et trairà, la qual cosa a la llarga genera avorriment i deixadesa, ja no et preocupes per si se'n va amb un altre, amb la qual cosa no t'esforces per seguir agradant-li i després és massa tard per a arreglar-ho. No sé si he quedat bé. Ja m’ho pots dir: ala ves i gitat.
Estava pensant... Tu saps lo complicades que son les històries de les novel•les des de que el Dan Brown fa traure allò del “Código Da Vinci”? Jo que escric, confirmant una tendència que tinc de menut de interessar-me i implicar-me en tot allò que no reporte cap benefici material ni pràctic, he pensat en fer lo mateix. A la meua història, amagat en les cotxeres del metre de València, els caps del Forum Illuminati guarden el secret secretíssim del percentatge exacte de nylon que porta la capa invisible de Harry Potter. Un iconòleg escèptic acompanyat del seu gos Sultà i la seua neboda Sophie, donarà amb ell, però haurà d'ocultar-ho de nou per a evitar que es produïsca la guerra de mons i que lla credibilitat de la Champions League estiga en perill. Què tal? I ara em diràs: ala ves i gitat
Estava pensant en que jo no puc ser metro sexual. A mi m’agradaria més lluir alguna marca de ganivetada en la cara, o un tatuatge, això si, no d’una palometa de colors en l'anca, sinó amb una inscripció del tipus "esclau de Satan" o "Made in Spain" adornada d'armes fàl•liques com ganivets, baionetes i llances, o d'animalets amb dents punxegudes com tigres, cobres, llops o àguiles. Perquè un tatuatge masculí ha de fer la impressió d'haver-se’l fet un mateix, amb una mà tremolosa i amb una vella navaixa mellada i una botella de tinta xina. Jo soc més de passar el cap de setmana amb col•legues veient els vídeos del Mundial i trascolant caixes de cervesa. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant. Tu has vist si hi han metro sexuals? Jo vullc reivindicar l'existència d'una raça d’homes que està desapareixent: els homes masculins. Gent que somia amb conquerir el plató de “Salvamé” esgrimint llandes de cervesa i dedicant obscenitats a les senyores. Homes com Arnold Schwartzenegger, Bruno Lomas, John Wayne, Àtila, Barrionuevo, Clint Eastwood, Margaret Thatcher o Keith Richards. Homes masculins que es gasten el seu diners en coses importants com la cervesa, el porno, el billar i les choppers. Valents per als que el guarda-roba es resumeix en un parell de bótes militars, un altre parell de vaquers Levis, unes quantes camisetes caquis o negres, el revòlver Smith & Wesson, i una caçadora vaquera amb les mànegues tallades. I ara em diràs: ala ves i gitat.
Estava pensant... T’imagines que El Papa considerara que en alguns casos l'ús del dentífric estiguera justificat, això si, segur que insistiria en el fet que no és la verdadera manera de combatre la càries, per a combatre la càries, i més en Àfrica seria necessària una humanització filosòfica de la higiene bucal. Es clar que concentrar-se només en el dentífric significaria trivialitzar la higiene i eixa trivialització faria que moltes persones no veren la neteja bucal com a expressió d’auto preservació, sinó com un vici pervertit per a tindre sempre alè fresc. Xé tú, quina barbaritat! I ara em diràs: ala ves i gitat.