Una cosa no quita la otra

A ver peña, soy feminista de convicción, lo que no significa que haya veces que me gustaría ser un súper hombre del tipo de Arnold Schwartzenegger, Bruno Lomas, John Wayne, Atila, Barrionuevo, Clint Eastwood, Margaret Tacher o Keith Richards. Hay veces que me gusta el olor a napalm en la selva al amanecer como a Robert Duvall en Apocalypse Now, la cerveza, el billar, las choppers, las botas militares o las cazadoras vaqueras con las mangas cortadas. Hay veces que le molaría lucir en la jeta alguna marca de cuchillada y una tirita (sólo si es en la ceja) y un tatuaje hecho por uno mismo, con una mano temblorosa y con una vieja navaja mellada, una botella de tinta china y los ánimos de todos los viejos colegas a lo largo de un fin de semana de desmadre salvaje. Una cosa no quita la otra.

Confraries secretes

Em recomanen alguna maçoneria internacional? No em referisc a una associació corrent de la que qualsevol pot ser part, vull una amb símbols rars, torxes i un ídol zulu fabricat de minerals preciosos per a adorar-lo; però principalment passadissos secrets, perquè cap confraria secreta és confraria secreta si no té algun passadís secret que porte a un altre lloc encara més secret. No s'equivoquen, no vull entrar a un club de rars que juguen a escacs en el soterrani usant com a peces insectes dissecats. Vull ser d’una veritable societat supersecreta. Si es demana a qui desitge ingressar a la confraria passar per una vergonyosa i dolorosa sèrie de rituals d'iniciació, sàpien que vaig estudiar en els carmelites, així que per a mi està chupao. S'accepten ofertes.

Bous

Avuí feien entrada de bous a Vilafamés. Encara que jo sóc un esteticista prou perceptiu, perquè puc trobar bellesa quasi en qualsevol cosa: en la tragèdia, en les tempestats, en el menjar polonès, i fins en els caixers d’alguns supers; als bous sí, en efecte, li trobe una certa bellesa, però no la suficient. Considere molt estètics els moviments elegants i precisos dels corredors. És de notar el garbo, la valentia; la tensió en les barreres i la impavidesa en la plaça del poble; el perill latent i, sobretot, el silenci que guarda la gent quan s'olora aquest perill. Però principalment trobe bellesa en el fet de veure una bèstia de quasi 500Kg córrer a gran velocitat. Però tot açò queda eclipsat quan veig un combat i un dels combatents està en desavantatge.

Art efímer

En una ocasió vaig conéixer un poeta que només escrivia en tovallons dels bars. A vegades te les regalava, i altres se les guardava en la butxaca. Perquè caminava constipat. Es la més clara manifestació de que l'art és efímer.

La veritable història de Làzaro

Sabien vostès que Làzaro, àlies “er resucitao”, era germà de María i de Marta? En una ocasió vaig llegir que Jesús era cosí de Làzaro. Bé, el que volia dir és que hi havia confiança, que eren de la família. El cas es que Làzaro feia quatre dies que havia mort, i Marta li va dir al Senyor: Senyor, ja ha de fer mala olor, que porta quatre dies... Si l’has de ressuscitar, ja és temps... (estic completament d'acord amb Marta) . El Senyor va dir: Lázaro, cap a fora!... El mort va eixir, amb benes en les mans i en els peus, el rostre cobert amb un sudari i... eixe mosquero darrere...! Lleveu-li les benes i que se'n vaja, però abans arruixeu-ho amb Baron Dandi! Va dir Jesús. I amén.