La xica més guapa del local

Em vaig acostar a la xica més guapa del local. Si, m'encantava. Vaig repassar, amb la meua mirada lasciva, el seu harmònic contorn. Els meus ulls van passar per la seua bella cara de pell morena, i pels seus grans pits marcats per aquell top tan ajustat que portava. Em vaig acostar a ella convençut que seria meua, i li vaig murmurar a l'orella, la frase més poètica que em va vindre a la ment:

-Que bonics cànters gastes, mare meua.

Em va donar tal revers amb la dreta, que vaig pegar quatre voltes de campana amb tirabuixó, perdent en aquells ingràvids volantins, el tercer molar esquerre. Em vaig quedar pensatiu, en què hauré fallat? vaig pensar. I ho vaig endevinar. Conscient que la correcció de l'error obtindria una major recompensa que l'encert a primera instància, em vaig acostar de nou a la xica, i li vaig dir:

-Perdó, volia dir…que boniques mamelles. Que igual no has entès la metàfora.

I ella em va dir: ala ves i gitat.

Es coneix que la xica no aprecia la subtilitat de la meua literatura.