Un món més feliç

El món seria un lloc més feliç si tots ens sinceràrem els uns amb els altres, així de fàcil. L'altre dia vènia conduint de tornada a ma casa després d'un dia pesat (no contents que vaja tots els dies a l'oficina, hi ha ocasions en què em demanen que treballe, t’ho pots creure?), i va i se'm travessa un taxi pel carril pel qual jo circulava amb la gràcia i precaució amb què els treballadors del volant solen procedir. Òbviament vaig haver de frenar a fons per a no xocar, i immediatament després vaig iniciar el protocol establit per a l'ocasió: esmentar sa mare i ensenyar-li al temps un dit determinat de la ma. Quan vaig veure que l'altre també m'ensenyava el seu dit vaig procedir, segons dicta la tradició, a abaixar la finestreta i a cridar-li: I a tu què et passa imbècil? I en això el taxista em respon: És que m'estic cagant. La veritat no vaig poder fer una altra cosa més que somriure i indicar-li amb la mà que no hi havia problema, que em disculpara i que continuara la seua carrera contra el rellotge. Em vaig estar rient quinze minuts.