Ben sovint, però també si més no ho espere, se m'apareix
gent. Són desconeguts, o tal vegada van ser quelcom meu, i ja els he oblidat.
Darrere de l'esglai inicial, la por va deixant pas a un sentiment d'impotència
i de ràbia, perquè, per més interès que pose, mai amb si comunicar-me amb
ningú. M'agradaria preguntar-los què tal els va per allí, en eixa dimensió tan
diferent. Després, quan desapareixen, em quede molt trist durant hores, abraçat
a les flors que solen depositar sobre la meua làpida.
1 comentarios:
muy poético,
bello,
artista.
Publicar un comentario