Estava pensant en que es converteixen els somnis que tenim de menuts. I no ho dic amb pesar, que conste, no més constate que ens pensem que serem una cosa, que ens dedicarem a una cosa i que viurem d’una determinada manera i desprès resulta que la vida ens porta per camins impensables, potser millors, però impensables segurament. Recorde que un dia una senyora va parar a Jorge Luis Borges al carrer i sense pensar-ho, li va preguntar, vostè és Borges veritat?. Momentaneament, li va contestar, momentaneament. Que gran Borges. Que gran Eràclit.
Estava pensant que fa molts anys la gent es moria de vella, no d’una enfermetat. Avuí en dia et mors d’una cosa o un altra, i els metges t’ho diuen, no et mors de vell i ja està. Uns dies abans de morir el meu “abuelo”, el gran Pepe Fulla, estava present el meu cosí que havia estudiat infermeria, i estava visitant-lo amb un grup d’amics que eren tots metges. Per la seua avançada malaltia, i a petició de m’”abuela”, tots els joves metges van determinar que deuríem anar fem-nos a la idea de que no tardaria en faltar. Quan finalment va morir i les amigues de m’”abuela” li van preguntar de què havia mort, m’”abuela” en lloc de contestar que de vell, lis respongué, perquè li ho havia sentit dir al portaveu dels metges: Pepe a mort per unanimitat.

Mig ouets i forelluts

Tinc un amic valencianet, mig ouet que diriem els d’ací. A ell li senta fatal que li diga mig ouet. Per aixó li ho dic. El cas es que el mig ouet, del que no diré el nom per a que no es rebote més, creu en els extraterrestres, i no no més no s’avergonyeix si no que intenta convèncer-te. Que si amb lo gran que és l’univers es normal que hi existisquen estrelles paregudes al sol amb els seus sistemes planetaris, que per tant potser hi existisca vida intel•ligent i que puguen trobar-nos a nosaltres abans que a l’inrevés. Si es així, com es que no han arribat mai a presentar-se? Li vaig dir, eh? Mig ouet. I em contesta: ja estan entre nosaltres, s’anomenen forelluts.

Sorprès

Del lexicògraf i gran pensador francès Emile Littre, mort al 1881, es conta que va ser pillat per la seua esposa al llit conjugal en actitud més que carinyoseta amb una criada. L’esposa, sense perdre els nervis i molt diplomàticament li va dir: Emile, estic sorpresa. Al escoltar allò, Littre, malgrat la situació tremendament embarassosa, va recuperar immediatament la sua consciència gramatical i la va corregir de seguida: No, carinyet, tu estàs “asombrada”, el sorprès soc jo.

Estava pensant en que no sé si deuria contar-lo, però en fi, tampoc se m’ocorre altra cosa de la que parlar. Bé, el cas es que estava comentat amb un editor el final d’una novel•la. Jo he volgut que acabara amb un final obert, perquè no m’acaba d’agradar que sempre guanyen els bons, sobretot si els roïns em cauen millor, i a la fi jo soc l’autor i faig el que vull, que ell pot dir lo mateix, que els diners són d’ell i que se’ls gasta en publicar el llibre que més li agrade. El cas es que va i em pregunta, però a tu no t’agraden els finals feliços? I li dic: no més quan són possibles, no més quan són possibles, i si estic jo pel mig, va a ser molt difícil que res acabe bé.
Estava pensant que comparat en altres participants a este programa de radio, que tenen coses interessants o importants que dir, jo em sent a vegades un poc com un bufó, no? Es culpa meua ja ho sé. Així que et vaig a contar una història real de bufons: Triboulet, bufó de la cort de Francesc I de França allà pel segle setze, es queixà al rei de que l’havien amenaçat de mort desprès d’una burla. El rei el tranquil•litzà i li digué: No tingues compte, si algú s’atreveix a matar-te, el faré penjar un quart d’hora desprès. Senyor, li va replicar Triboulet, no seria millor un quart d’hora abans?
Estava pensant que l’altre dia un dels meus escassos lectors em recriminava que a pesar de tindre’m per una persona culta amb un depurat gust artístic i unes excel•lents condicions d’escriptor, recorde que eixa es l’opinió d’ell a totes llums errada, em recriminava, deia, que a pesar de tot això, les històries dels meus llibres no més buscaven agradar al mal gust de la majoria. Segona part de la intervenció del amic que considere tant equivocada com la primera. I li vaig contestar: quan vas a pescar, què li fiques a l’hamet, el que t’agrada a tu o el que li agrada als peixos? A més, en el meu cas ens agrada lo mateix, als peixos i a mi, que hi hem de fer? Serà que no soc tan depurat.
Estava pensant en que a mi, malgrat l’oportunitat que em doneu a aquest mitjà, em costaria molt passar a la posteritat per haver dit una sentència per a recordar. Em costa respondre el que vull i molt més ser ingeniòs amb rapidesa. I amb eixa falta d’agilitat mental, dons desaprofite moltes oportunitats de quedar bé i al arribar a casa, pense, li tindria que haver contestat açò o allò. Avuí m’ha passat, m’han preguntat: Que diries si fores l’últim home sobre la terra? I jo he contestat: I on està tot lo mon?. Això es el que diria. Molt bé Joanet, ara ves i gitat.

Anacarsis

El noble escita Anacarsis, allà pel 580 abans de Crist, visità Atenes, on el savi Solon li preguntà sobre les reformes legislatives que havia mamprès. Anacarsis li contestà que les lleis son com les teles d’una aranya. Al demanar-li que explicara la seua contestació, Anacarsis digué: En la trama d’una tela d’aranya queden atrapades les mosques i altres insectes insignificants, però una mala bèstia sempre podrà trencar amb facilitat la xarxa.

Vi i vinagre

Reconec que tinc moltes aficions i poques que faça bé. No pinte perquè no em surt bé, i ho he intentat, escric de qualsevol manera i desprès d’un gran esforç, les meues dots interpretatives es van acabar amb l’EGB, i les altres arts ni les intente, perquè allò de que tots portem un artista dins... Jo l’he buscat i ho deixe en mans del forense quan em facen l’autòpsia. Reconegudes les meues carències vaig seguir aquell consell que diu que si no arribes a tindre èxit com a artista, pots aspirar a ser un bon crític d’art. I es cert, tant cert com que un vi roí pot transformar-se en un bon vinagre.

Estava pensant en quan era més jove i intentava ser pintor. Vaig arribar a fer un parell d’exposicions, no creguen, però quan vaig anar a veure a un respectable crític per a saber la seua opinió, desprès de mirar-se atentament la meua obra, em va preguntar quina era la meua professió. Professor li vaig contestar. I perquè pintes? Em va demanar. Dons, és la meua debilitat. Molt seriosament em va mirar i em va dir. Tens raó, si que ho és la teua debilitat. Ja no he tornat a pintar. Avui reconec que el crític tenia raò.

Interpretar


Vaig tindre la sort de tindre, de menut (de menut jo, que no ell), de mestre, amb ema minúscula, al Mestre, amb M majúscula, Joan Andrès, un dels nostres millors escriptors en llegua valenciana. Ell em va descobrir el cuquet de la interpretació i vaig protagonitzar un parell de sainets. Es el més a prop qu he estat de l’èxit, quan al girar un instant el cap, veies a tota la gent mirar-te amb la boca oberta. Bo, crec que en una conferència em va passar el mateix, però crec que era que tot el públic badallava a la vegada.

Somni en idiomes

Vos conte un altre somni: Apareix un bar qualsevol. Un tipus assentat en una taula, la visió fa un traveling i descobrim que no és un tipus qualsevol, sinó jo. Uns senyors grossos en la barra són atesos per un cambrer que s'assembla a Louis de Funès. Un home alt que s'assenta enfront de mi em diu amb accent alemany que és el diable. El diable?, pregunte jo. En efecte, respon ell. I quan m’he despertat he pensat, dons a mi la veritat és que em pareix lògic que Satanàs siga alemany, el que no li pegaria res és ser italià, que és un idioma que dona menys por. I és que cada idioma val per a una cosa: el portuguès per a queixar-se tipus cantant de fados, el alemany per a fer por, l’anglès per a les màquines d’insert coin i el francès, bé ja hi ha prou.

Jo enganye al metge

És normal que un neuròtic com jo siga també un hipocondríac. Però no, jo no soc el típic Woody Allen o Andreu Buenafuente (que més vullguera jo) que no para de queixar-se. En el meu cas, resulta que quan he de comptar-li al metge el que tinc, em dóna per falsejar els símptomes, minimitzar-los. Per alguna raó estic convençut que si el metge pensa que no tinc res, llavors, per acte de màgia, no tindré res. El pitjor és que sóc conscient de tot açò, però encara així em costa véncer la temptació d'enganyar-li.

Paranoies

Ja van dos vegades que se m'ocorre alguna bestiesa per a comptar ací, i descobrisc gràcies al Google que ja se li havia ocorregut a algú abans que a mi. Es que està tot inventat? Es que no es pot parlar de res mínimament original? Es, és, xe! Un poc una putada, perdoneu l’expressió. És com tornar a la infància, quan, en una ostentació de paranoia infantil, jo creia que algú m'observava atentament per a robar-me totes les meues idees i aprofitar-les per a programes de la tele. No vos ha passat mai? Segur que no, que segur que sou normals i sans, no?

No puc viure sense tu

"No puc viure sense tu" és una expressió curiosa. Evidentment, no cal interpretar-la de forma literal, llevat que li ho diga un diabètic a la insulina, per exemple. Però, en el cas que ens ocupa, és una mentida. Una mentida consentida per ambdós parts, ja que moltes vegades el "no puc viure sense tu" és fomentat per la persona receptora de la frase. És només una de tantes mentides que es diuen en la parella, ja que l'amor està ple de mentides. Però si fores sincer i se t'ocorreguera dir quelcom com "puc viure perfectament sense tu", és possible que la teua parella et diguera que eres un bord i no s’ho prenguera bé. Després ens pareix malament que els polítics ens menteixquen, però consolem-nos, almenys ells no ens volen.

Sóc mecànic

Ho he confessat a la meua dona este matí, "sóc mecànic", li he dit. Ella ha alçat la mirada del periòdic i m’ha contestat: "eres professor, què dius ara?". "No, no m'has entés", li he contestat adoptant el to de veu més raonable que he trobat, "el que estic dient és que sóc un robot, estic fet amb peces mecàniques". M’ha mirat com si pensara que me tornat boig, però he continuat: "Esta nit he recordat que em van muntar en una factoria japonesa; hi havia molts més com jo". Ella m’ha preguntat: "Joan, estàs prenent drogues?, podem buscar ajuda". "No preng drogues, t'estic dient la veritat, sóc un androide, els meus records humans són implantats". Després he anat a assentar en el sofà, desolat. Uns minuts després he escoltat que la meua dona deixava de plorar i parlava per telèfon. Havia abaixat la veu, però vaig poder entendre el que deia: "han de reparar-ho, està funcionant malament, ha començat a recordar coses".