Mig ouets i forelluts
Tinc un amic valencianet, mig ouet que diriem els d’ací. A ell li senta fatal que li diga mig ouet. Per aixó li ho dic. El cas es que el mig ouet, del que no diré el nom per a que no es rebote més, creu en els extraterrestres, i no no més no s’avergonyeix si no que intenta convèncer-te. Que si amb lo gran que és l’univers es normal que hi existisquen estrelles paregudes al sol amb els seus sistemes planetaris, que per tant potser hi existisca vida intel•ligent i que puguen trobar-nos a nosaltres abans que a l’inrevés. Si es així, com es que no han arribat mai a presentar-se? Li vaig dir, eh? Mig ouet. I em contesta: ja estan entre nosaltres, s’anomenen forelluts.
Sorprès
Del lexicògraf i gran pensador francès Emile Littre, mort al 1881, es conta que va ser pillat per la seua esposa al llit conjugal en actitud més que carinyoseta amb una criada. L’esposa, sense perdre els nervis i molt diplomàticament li va dir: Emile, estic sorpresa. Al escoltar allò, Littre, malgrat la situació tremendament embarassosa, va recuperar immediatament la sua consciència gramatical i la va corregir de seguida: No, carinyet, tu estàs “asombrada”, el sorprès soc jo.
Anacarsis
El noble escita Anacarsis, allà pel 580 abans de Crist, visità Atenes, on el savi Solon li preguntà sobre les reformes legislatives que havia mamprès. Anacarsis li contestà que les lleis son com les teles d’una aranya. Al demanar-li que explicara la seua contestació, Anacarsis digué: En la trama d’una tela d’aranya queden atrapades les mosques i altres insectes insignificants, però una mala bèstia sempre podrà trencar amb facilitat la xarxa.
Vi i vinagre
Reconec que tinc moltes aficions i poques que faça bé. No pinte perquè no em surt bé, i ho he intentat, escric de qualsevol manera i desprès d’un gran esforç, les meues dots interpretatives es van acabar amb l’EGB, i les altres arts ni les intente, perquè allò de que tots portem un artista dins... Jo l’he buscat i ho deixe en mans del forense quan em facen l’autòpsia. Reconegudes les meues carències vaig seguir aquell consell que diu que si no arribes a tindre èxit com a artista, pots aspirar a ser un bon crític d’art. I es cert, tant cert com que un vi roí pot transformar-se en un bon vinagre.
Interpretar
Somni en idiomes
Vos conte un altre somni: Apareix un bar qualsevol. Un tipus assentat en una taula, la visió fa un traveling i descobrim que no és un tipus qualsevol, sinó jo. Uns senyors grossos en la barra són atesos per un cambrer que s'assembla a Louis de Funès. Un home alt que s'assenta enfront de mi em diu amb accent alemany que és el diable. El diable?, pregunte jo. En efecte, respon ell. I quan m’he despertat he pensat, dons a mi la veritat és que em pareix lògic que Satanàs siga alemany, el que no li pegaria res és ser italià, que és un idioma que dona menys por. I és que cada idioma val per a una cosa: el portuguès per a queixar-se tipus cantant de fados, el alemany per a fer por, l’anglès per a les màquines d’insert coin i el francès, bé ja hi ha prou.
Jo enganye al metge
És normal que un neuròtic com jo siga també un hipocondríac. Però no, jo no soc el típic Woody Allen o Andreu Buenafuente (que més vullguera jo) que no para de queixar-se. En el meu cas, resulta que quan he de comptar-li al metge el que tinc, em dóna per falsejar els símptomes, minimitzar-los. Per alguna raó estic convençut que si el metge pensa que no tinc res, llavors, per acte de màgia, no tindré res. El pitjor és que sóc conscient de tot açò, però encara així em costa véncer la temptació d'enganyar-li.
Paranoies
Ja van dos vegades que se m'ocorre alguna bestiesa per a comptar ací, i descobrisc gràcies al Google que ja se li havia ocorregut a algú abans que a mi. Es que està tot inventat? Es que no es pot parlar de res mínimament original? Es, és, xe! Un poc una putada, perdoneu l’expressió. És com tornar a la infància, quan, en una ostentació de paranoia infantil, jo creia que algú m'observava atentament per a robar-me totes les meues idees i aprofitar-les per a programes de la tele. No vos ha passat mai? Segur que no, que segur que sou normals i sans, no?
No puc viure sense tu
"No puc viure sense tu" és una expressió curiosa. Evidentment, no cal interpretar-la de forma literal, llevat que li ho diga un diabètic a la insulina, per exemple. Però, en el cas que ens ocupa, és una mentida. Una mentida consentida per ambdós parts, ja que moltes vegades el "no puc viure sense tu" és fomentat per la persona receptora de la frase. És només una de tantes mentides que es diuen en la parella, ja que l'amor està ple de mentides. Però si fores sincer i se t'ocorreguera dir quelcom com "puc viure perfectament sense tu", és possible que la teua parella et diguera que eres un bord i no s’ho prenguera bé. Després ens pareix malament que els polítics ens menteixquen, però consolem-nos, almenys ells no ens volen.
Sóc mecànic
Ho he confessat a la meua dona este matí, "sóc mecànic", li he dit. Ella ha alçat la mirada del periòdic i m’ha contestat: "eres professor, què dius ara?". "No, no m'has entés", li he contestat adoptant el to de veu més raonable que he trobat, "el que estic dient és que sóc un robot, estic fet amb peces mecàniques". M’ha mirat com si pensara que me tornat boig, però he continuat: "Esta nit he recordat que em van muntar en una factoria japonesa; hi havia molts més com jo". Ella m’ha preguntat: "Joan, estàs prenent drogues?, podem buscar ajuda". "No preng drogues, t'estic dient la veritat, sóc un androide, els meus records humans són implantats". Després he anat a assentar en el sofà, desolat. Uns minuts després he escoltat que la meua dona deixava de plorar i parlava per telèfon. Havia abaixat la veu, però vaig poder entendre el que deia: "han de reparar-ho, està funcionant malament, ha començat a recordar coses".