Davant les nombroses (dos o tres) peticions de que penjara el discurs que com a mantenidor de la Reina de la Fira d'Onda vaig pronunciar el passat 15 d'octubre, he decidit fer-ho parcialment. He llevat la part que es dedica a lloar a Chari, la Reina, perque eixa és el meu regal personal per a ella, i he deixat la part dedicada al poble. Espere que vos agrade.
(foto El Triangulo.es)
Possiblement el més difícil siga començar. Desprendre's de la vanitat, per a poder entendre les raons per les quals u està ací davant. Arreplegar este testimoni i portar-lo al seu destí buscant les paraules justes que servisquen per a transmetre el que realment vols dir...
És un honor com a fill d'Onda i una gran satisfacció personal estar avui ací. No obstant això, arribats a este punt, no puc deixar de confessar que em sent aclaparat per la responsabilitat que suposa este paper hui ací. Màximament si tenim present l'extensa nòmina d'il•lustres personalitats del món de l'art, la cultura o la política que m'han precedit i que fan molt difícil que el meu paper com a mantenidor puga estar a la seua altura, però sobretot, em preocupa estar a l’altura que tu, et mereixes. Quan vaig rebre la telefonada de l'ajuntament, em vaig emportar una gran sorpresa, la veritat, i més quan em van argumentar que buscaven una persona d'Onda, jove i de prestigi professional. En uns dies complisc quaranta-dos anys, i m'alce tots els dies a les set del matí per a anar a treballar, content, no em queixe massa, però ho faig per diners, que si fóra pel prestigi, em quedava en caseta. Vull dir que només complisc una de les tres raons per les quals vaig ser triat, i eixa, la de ser d’Onda, no es mèrit meu sinó dels meus pares. Però quan anava a advertir a l’ajuntament del seu error, vaig pensar que, potser, amb açò de la crisi, havien arribat també els retalls a la categoria dels mantenidors. I com qui es troba 10 euros pel carrer, em vaig quedar amb el regal que em feien.
I ací estic, jo, que no accepte butles, ni patents de cors, ni santificacions, ni crec que cap individu, ni religió, ni partit polític, siga sempre bo no més pel fet de ser el que és, sinó que s’ho ha de guanyar pel que diu i fa diàriament. Ací estic, assumint que el que requereixen estos actes, i està bé que així siga, són discursos pròxims a les arengues, optimistes si és que no triomfalistes, amb paraules combatives, plenes de fe, rebels davant de la injustícia, fogoses almenys. Paraules que parlen de la Fira i els meus records, i acaben lloant la bellesa de la reina. Això és el que ha de fer un mantenidor.
No obstant això, el costum de la llibertat de càtedra universitària, i que el meu esperit es concilia molt malament amb tot açò que acabem de dir, m'ha fet optar per fer l'única cosa que sé fer: dir el que m'isca... de dins.
Hauria de parlar de les meues arrels en este poble, crec que ni les Aurelies ni els els Majos dels que descendisc es van allunyar molt d'estes terres, inclús podria assegurar que ni tan sols s’allunyaren massa del carrer sant Blai i del barri de sant “Xoxim”, respectivament , així que soc, com dirien els de Castelló, de soca. Hauria de parlar de com ma “abuela” ajudava a descarregar el peix de la Panderola per a vendre'l en el Rabal de sant Josep, de la meua pràctica a l'hora d'agafar figues paleres o tirar-me per l'escolador del castell, de la meua primera cercavila quan no tenia vergonya de res i no m’importava que en veren tot banyat... per dins i per fora.
Però no, eixos records segur que són compartits amb la majoria de vostès, i a més, crec que, d’un temps a esta part, estem assistint a un perillós síndrome: el de la malaltia de la nostàlgia. La gent camina pel carrers, avui en dia, amb el coll despenjat, mirant al terra, com si no foren persones sinó només restes d’un naufragi de l'evocació. No els agrada esta època. Somien amb quan tots teníem diners, amb l'aigua clara del Sitxar sense clòtxines assassines, i fins i tot amb peixos d'escates platejades que boten en les nits de lluna plena. Evoquen carrasques centenàries al Montí, garroferes ben carregades i un Miralcamp de taronges. La gent, eixa gent, ens transmeten, amb pena, la pèrdua dels sentits, que la paraula ara és crit, que hui a penes s'olora ni es toca, que la vista és miop. Hi ha davant de nosaltres una nebulosa pessimista que no ens permet disfrutar del que tenim.
Està clar que el sol de la infància no és el d'ara, però és que l'evocació no es pot transmetre, i els més joves han d'acceptar el món així, perquè no veuran un altre, i a més, i sobretot: Perquè aquells temps no van ser millors.
La tendra i evocadora escena de la meua “abuela” venent peix olia malament, i encara olia pitjor quan a la vesprada s'anaven a vendre pels pobles del Millars les sobres del mercat carregades en un burro; que fins i tot em sent responsable de part de la crisi de mortalitat dels anys quaranta en els pobles d'interior. I l'escolador?, l'escolador era molt divertit, però perquè no hi havia ni un tobogan en tot el poble, i el dia que no paraves entre les figues paleres que feien de límit, tornaves a casa amb els pantalons trencats amb el consegüent emprenyament de ta mare.
Fa molts anys el poeta Jaime Salinas va escriure un poema sobre l’esperança i el futur que començava així:
Mientras haya alguna ventana abierta,
Ojos que vuelven del sueño,
Otra mañana que empieza...
Senyores, senyors:
El món mai va ser ni més ni menys bonic. La humanitat no era ni més ni menys bona del que és ara. L'única cosa que tenim realment són estos dies i els que ens queden per vindre. Disfrutem-los, disfrutem-los conscientment.
Si haguera de decidir en quin moment em quede d'enguany, no seria la presentació d'un llibre, o una conferència més o menys exitosa... Seria l'altra nit. En l'habitació del meu fill. Una nit perfecta a Onda. Per la finestra és podia veure la lluna. Jo estava assentat en el llit del meu fill i estavem conversant... be, mes be ell estava parlant... Crec que sobre monstres i dibuixos. I justament en eixe instant és quan em vaig donar compte. Quan després de molts anys tractant de buscar la resposta a totes les preguntes, em vaig donar compte, de que la resposta no és busca. La resposta s'atorga. I s'atorga molt poques vegades en xicotets moments i cal sempre estar atent perquè sinó se'n va. No dura quasi ni un minut.
Que bonic moment. A vegades, com eixa nit, crec que sóc l'home amb mes sort del món.
Poble d'Onda, miren cap endavant, escriguen, conten, parlen, componguen una cançó si és el que volen, ajuden als pobres, adopten un gos, planten un arbre, facin-li un massatge a la seua xicona o xicot, facen un nino de neu este hivern, netegen la cambra, lligen un llibre, vagen a un concert, vagen a una obra de teatre, juguen amb els seus fills, diguen-los quant els volen... Facen el que vullguen, alló que al final del dia verdaderament els òmpliga, que els òmpliga d'il•lusió de viure un dia mes... facen el que siga, però no es vagen un dia mes a dormir sense haver-ho fet.
A més, la Fira és el moment perfecte perquè comencem a donar-nos compte del que ens pot fer feliços de veritat, perquè és un temps d'alegria desmesurada, és un temps de festa, és una situació excepcional, un parèntesi en el succeir diari.
I més la nostra festa: només es pot estar en Fira sent part activa d'ella, si no, no entens res.
En la Fira està un més pròxim als sentiments, emocions, desitjos, il•lusions, decepcions, preocupacions, dels altres. En la Fira canvia la nostra actitud, es modifica la nostra predisposició, és un bon moment per a atrevir-se a tot. Segur que més d’un s'ha declarat un dia de Fira.
Atreviu-se, atreviu-se a ser feliços, que ens ho mereixem!
