Sobre el valor

Artículo de la columna "A veces oigo cosas", del semanario Arrels, publicado el 10 de agosto de 2013.

A veces oigo cosas sobre el valor que me dan miedo. Yo no me considero una persona valiente, ni tengo ningunas ganas de serlo, la verdad, sin embargo, ante situaciones de riesgo suelo reaccionar con gran serenidad. Debo confesar que esta actitud no es consecuencia de una especial madurez ni de una meditada tranquilidad de espíritu, sino más bien de que normalmente no me entero de nada hasta que el peligro ya ha pasado.

Como muchos de ustedes sabrán escribo estas líneas desde Perú, y durante los cuatro meses que llevo aquí he pasado por varias situaciones que han puesto a prueba mi valor. Les cuento que viajo asiduamente en autobús, y en uno de los desplazamientos fuimos asaltados a pedradas con la noble intención de romper las lunas, obligar a parar en vehículo y secuestrarnos, robarnos y vete a saber qué más. Afortunadamente el conductor, aunque resultó herido por los cristales, no se detuvo y continuó hasta que la policía, avisada por uno de los viajeros, nos alcanzó haciendo huir a los malhechores. Mi comportamiento fue de una serenidad pasmosa, de hecho fui durmiendo todo el trayecto y sólo me desperté con las sirenas policiales. También se me ocurrió darme una vuelta como mochilero por Ecuador, donde tuve la oportunidad de ver desde el “carro” una procesión de gente que portaban troncos al hombro. Luego me explicaron que era una manifestación contra la reforma agraria y que los troncos estaban destinados a enfrentarse con la policía a garrotazos, habiéndonos salvado por los pelos de que destrozaran el bus. Pero lo más espectacular aquí son los terremotos. Llevo diez y siete contabilizados. Una vez me desperté porque la cama se movía de un lado a otro, y lo primero que pensé fue: a) estoy convulsionando en sueños; b) he sufrido una posesión diabólica; c) estoy convulsionando en sueños porque he sufrido una posesión diabólica. Pues saben qué, que cuando te miras en el espejo y compruebas que no estás echando espumarajos por la boca con los ojos en blanco mientras recitas versos en arameo, un terremoto te parece bien poca cosa.

Si Iberia lo tiene a bien, regresaré a Onda para el Salvador, y me iré con los scouts a repartir granizado en la romería. Les aseguro que lidiar con las hordas de fieles sedientas sí requiere valor, y siendo consciente de lo que me espera, ahora sí estoy temblando de miedo.

Iogurts

No puc evitar-ho. Quan arribe al stant dels iogurts del súper, m'estresse. Hi ha iogurts per al restrenyiment, per al colesterol, per al calci, per a l'acidesa d'estómac, per a la memòria, per a l'halitosi, per a deixar de fumar, per a la menopausa, per al mal d'ull, per a la ressaca, per a la timidesa, per a la conjuntivitis, per a la claustrofòbia, per al priapisme, per a l'agorafòbia, per al desamor, per a no donar positiu en les proves d'alcoholèmia, per a la insuportable levitat del ser, per a la por de la mort i per a les postres. Em pregunte on hauran posat els iogurts per a l'estrés. (A partir de una idea original de Alberto Ramos)

No sols ovelles

Jo soc dels que dorm com un mort. Consciència tranqui-la que té un. Però l’altra nit no em podia adormir. I com diuen que comptar ovelles dona resultat, a això em vaig ficar. Però se m’acabaren les ovelles abans d’adormir-me. Com es això? Mira: una ovella, dos ovelles, tres ovelles, quatre ovelles, cinc ovelles, sis ovelles, set ovelles, huit ovelles, nou ovelles, deu ovelles, onze ovelles, dotze ovelles, tretze ovelles, catorze ovelles, un llop, tretze ovelles, dotze ovelles, onze ovelles… es que el meu món no és no més d’ovelles, què vols?

Antropofagia

Açó era una vegada un xiquet. Com de menut no hi havia manera que menjara i en la casa la majoria de les vegades hi havia puré, la mare desesperada transformava la bola de creïlles en un xiquet i feia com si jugués amb ell mentre li anava donant cullerades. La cosa va anar tant bé que es va convertir en costum: si feia hamburgueses o qualsevol altra cosa, també li donava la mateixa forma perquè era la que millor li eixia: I ara, li mengem la cama, ummm, què bona, eh?. El problema es que ara a començat a manejar els coberts a soles. (A partir de una idea original de Alberto Ramos)

Fobies

L’altre dia vaig veure a un professor parlant a la tele sobre el poder suggestiu dels nostres pensaments amb nosaltres mateix. Es a dir, la importància d’eixes converses que tenim dins del nostre cap. Pareix ser que alliberen unes molècules que es predisposen a una cosa o altra, es a dir, que ens fiquem nerviosos o tenim por perquè ens suggestionem nosaltres mateix. I es cert, per exemple, a mi m’entra una paranoia quan vaig en cotxe per un carrer i de moment han ficat una barrera o m’adone de que no té eixida. Pegue la volta?, frene i vaig marxa enrere, dons ho tinc que fer de presa per si em passa alguna cosa d’eixes que passen a les pel•lícules i per exemple tinc d'eixir ràpid marxa arrere perquè un contingent de coreans armats em persegueix.

Fer el llit

Hi han coses que no comprenc, que no acabe d’entendre. Potser serà perquè no estic acostumat, però no m'explique com fer el llit continua sent una tasca tan molesta ara com fa 1.000 anys. Quines altres activitats continuen costant el mateix treball? Es que no avancem per igual: Puc viatjar a 900 km/h, comunicar-me immediatament amb la resta del món per mail o fer una pizza en el microones, però a l'hora de fer el llit no hi ha res que em diferencie d'algú de 10 segles arrere. Serà que els inventors són homes?

Punts de sutura

Estava pensant... Es no més cosa d’homes? O també passa entre dones? Estic parlant de les nostres ferides i les seues seqüeles. Quantes vegades hem parlat entre amics d'eixos punts que tots tenim?, i no em referisc als del permís de conduir. Em referisc als punts de sutura que en el seu dia van unir les cicatrius que quasi tots tenim recorrent les nostres pells. És curiós però quan ix el tema de les ferides produïdes per accidents de qualsevol índole, tots ens sentim orgullosos de ser el que més punts té, com si poguérem canviar els punts per qualsevol objecte com en un reclam publicitari. Ara que ho pense, dic jo, que podien regalar en l'hospital alguna cosa pels punts, per exemple per deu punts un bot de Betadine, per quinze una caixa de tiretes, ... i així successivament en proporció a la quantitat.

Estava pensant... La meva dona es riu de mi per culpa de les meues fòbies. Diu que tinc una por irracional a les vespes i als buròcrates. Però no estic del tot d'acord. Mentre el meu temor per eixes bèsties del diable amb ales (de xicotet em vaig caure en una sèquia assegut damunt d’un vesper) podria considerar-se un poc exagerat, pense que la meua por al personal d'administració en general està perfectament justificat: eixos sers sí que poden fotre't la vida o, d'entrada, amargar-te-la molt. I és que en el seu món, qualsevol cosa és possible: un dia et deixen sense un títol per culpa d'una data incorrecta o perds un pagament per la falta d'una firma en el requadro 3 (que dius tu: collons! Per una vegada val més la meua firma que la del notari). Els buròcrates fan màgia. De la negra, afegiria. Ala ves i gitat.