Al llarg del dia se m'ocorren moltes coses. La
majoria, sinó totes, favades, però les vaig anotant per si em serveixen de
quelcom. Evidentment descarte moltes, sinó necessitaria moltes llibretes. El
que faig és el següent, descarte en primer lloc totes aquelles idees que no es
pogueren narrar com si foren un conte. Després descarte tots els contes que no
puguen inspirar-me una idea. I així en van sortint aquests telegrames.
Diví art del sarcasme i la ironia... un dels plaers més retorçats que un ésser humà pot gaudir en aquesta vida. Divino arte del sarcasmo y la ironía... uno de los placeres más retorcidos que un ser humano puede disfrutar en esta vida.
Mostrando entradas con la etiqueta escriure. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta escriure. Mostrar todas las entradas
El secreto
M'ha dit que li has dit
aquell secret que t'havia dit que no li digueres...
- Però jo li havia dit que no t'ho diguera.
- Què li anem a fer! Però ara no li he digues que t'he dit que ella m'ho ha dit...
- Però jo li havia dit que no t'ho diguera.
- Què li anem a fer! Però ara no li he digues que t'he dit que ella m'ho ha dit...
Me ha dicho que le
has dicho aquel secreto que te había dicho que no le dijeras...
- Pero yo le había dicho que no te lo dijera.
- ¡Qué le vamos a hacer! pero ahora no le he digas que te he dicho que ella me lo ha dicho
- Pero yo le había dicho que no te lo dijera.
- ¡Qué le vamos a hacer! pero ahora no le he digas que te he dicho que ella me lo ha dicho
El destino y el azar
Yo siempre he creído más en el azar que en el destino.
Cuando la conocí a ella, me dijo que fue cosa del destino.
Yo, por mi parte,
pensaba que fue cosa del azar.
Cuando ella me confió que creía que teníamos un
mismo destino, yo dejé mi futuro en manos del azar y huí apresuradamente por la
ventada.
Vicent Jaume Almela i el llibre Aromes de la Plana
Entenc que no deu ser fàcil escriure poesia, per que jo vos assegure que
tampoc ho és escriure sobre ella.
Per parlar de la poesia de Vicent Jaume Almela, per sentir la poesia, per
ser sensible a la seva poesia, has de recol·locar-te necessàriament en un món
que renega de la forma més crua de la sensibilitat.
No és fàcil fer-ho, parlar de la poesia de Vicent Jaume Almela, per que la
grandiositat amb que parla del que ens és quotidià ens aclapara; per que a
Vicent Jaume li agrada jugar amb les fibres més personals.
El moment de la història que ens ha tocat viure està marcat per la
incertesa en tots els sentits. La incertesa pareix comprendre-ho tot: la
política, la moral, l'economia, les noves formes de comunicació que paradoxalment
han provocat una major incomunicació...
Fa uns anys ja, al segle passat, molts érem joves que pensàvem que existien
utopies realitzables, desprès moltes d’eixes il·lusions s'han afonat, afegint
encara més incertesa a tot el que ens rodeja. La nostra generació està marcada
per aquesta incertesa.
Com veieu, estava un poc fotut, com quasi tots, però llegir les poesies de
Vicent Jaume ha sigut com fer una aturada en el camí. Et fan reflexionar,
mirar-li als ulls a la meva parella, establir una proximitat menys artificial,
més humana amb els meus amics...
La poesia de Vicent Jaume dona un poc de llum a l’hora d’aconseguir algunes
certeses necessàries. "La poesia és una manera d'ajustar comptes amb la
realitat", ha repetit moltes vegades el poeta Luis García Montero. Sens
dubte succeeix així en els poemes d’aquest llibre, uns textos capaços de
provocar emoció, de commoure, de fer pensar, d'omplir un buit.
La poesia es emoció. I l'emoció no pot estar de moda. L'emoció és universal
i intemporal. I la poesia ha d'emocionar. Això és el principal.
Després pot ser més o menys complexa. A mi, particularment, m’agrada que
siga senzilla, directa i sincera, com els dibuixos de Mari Carmen Aldás.
Quan un poema no s'entén, el lector sol culpar-se a si mateix, induït per
la idea generalitzada que el poeta és un ser amb una sensibilitat diferent,
superior.
Que Vicent Jaume posseeix una gran sensibilitat es indubtable, però no crec
que siga una demostració d’eixa sensibilitat “agongorar” excessivament les
lletres.
Si un poema no s'entén l'únic responsable és qui hi ha tractat d'establir
la comunicació. O bé no ha sigut capaç per les seues limitacions, o bé no ho ha
aconseguit perquè no era el seu propòsit, perquè només buscava l'erudició i
l'artifici, característica aquesta que està ben vista, que té bona premsa i que
provoca una palmadeta en l'esquena de la crítica.
Per a mi, si un poema no s'entén, generalment el que succeeix és que el
poeta no ha fet bé el seu treball.
Coneixent a Vicent Jaume m’adona’t de que els poetes son persones més o
menys normals, amb els mateixos temors i preocupacions que la resta dels sers
humans. El que fa Vicent Jaume és tractar de mirar amb atenció el que ens
rodeja, buscant el que hi ha darrere de l'aparença, per a després afrontar
l'acte d'incertesa que és escriure un poema que puga donar un poc de llum a la
realitat.
Els versos purs no necessiten disfresses ni simulades complexitats,
simplement redefineixen les peculiaritats de la realitat sense abandonar mai la
talaia dels sons, de la sonoritat musical. Per això hi ha una relació tan
estreta entre Vicent Jaume i la música.
La poesia de Vicent Jaume va molt més enllà d’atrevits jocs d'estil o de
fosques construccions lingüístiques que pareixen fetes només per a un selecte
grup d'iniciats.
La poesia de Vicent Jaume pertany i pertanyerà sempre a la humanitat
sencera, o almenys a la humanitat més pròxima.
La poesia de Vicent Jaume és un calidoscopi lluminós i clar, que s'endinsa
en els amagatalls més recòndits de la nostra memòria.
Naix des d'un desig individual poètic, el de Vicent Jaume d’escriure, però ens
afecta indefectiblement a tots nosaltres, creant eixe espai de comunicació
universal que pot existir tan sols entre cors humans alliberats d'escuts i
armadures.
La poesia de Vicent Jaume no encadena al lector amb fingiments prefabricats
o juxtaposicions faltades de significat íntim. Al contrari, la seva poesia ens
allibera i ens revesteix de noblesa, perquè propícia la sensibilitat als
estímuls del món exterior més proper, el que coneixem i que ens envolta.
Per que, al cap i a la fi, per a què i per què escriu Vicent Jaume? A mi
sempre e fan eixa pregunta, com volen dir, feia falta? No sé que contestarà en
aquests casos Vicent Jaume. Perquè tot es fa per a algú o per alguna cosa, i si
em permeteu, no sé, com deia, que contestarà Vicent Jaume, però per a mi la
seva emoció i el seu talent serveixen per a donar compte de la nostra
existència concreta, de l'ací i de l'ara, de la manera en què participem quotidianament,
naturalment, diàriament, del món.
I amb els dibuixos de Mari Carmen Aldás, la bellesa de cadascuna d’aquestes
creacions s'expressa amb major intensitat. No em negareu que els dibuixos
acompanyen les lletres com un fluir, com espontàniament, encara que per si
mateix cadascú és capaç de transmetre candor i dolçor.
Mari Carmen Aldás li va molt bé a Vicent Jaume Almela, per que el seu
treball, si bé és essencialment ingenu, envejablement ingenu, posseeix
l'energia d'aquell artista dotat d'una personalitat profunda, d'un talent innat,
i una especial facultat imaginativa; per això el resultat final de les seues
obres serà, inequívocament, un acte espontani, lliure d'influències externes i
pletòric de la condició de meravellós.
És una pintura no acadèmica, ja que no s'estudia, se sent. El seu estil de dibuix
no es pot fingir, no s’aprèn, naix naturalment, i com la poesia de Vicent Jaume
ens porta a posar-nos en contacte amb el millor de nosaltres i reflectir-ho.
Gracies a tots dos per donar llum a la incertesa.
El asesino gourmet y la ley de Johnson y Laird
El asesino gourmet dice:
"Si es que ya lo
dice la ley de Johnson y Laird: los dolores de muelas empiezan siempre los
viernes por la tarde".
Si quieres leer más tendrás que comprar el libro (Castalia Iuris-Argot-Restauro Taller d'Art-Colorins-La Repro-Libristic.com-finisterraeediciones.com...)
Azogue: el inicio
Entrevista a raíz de la publicación de la primera novela Azogue (aún a la venta en papel en Castalia Iuris o Restauro taller d'art y e-book en cualquier servidor). Febrero de 2010
Cara y cruz. Entrevista a Joan Feliu, autor de Azogue.
P: La de protocolo, ¿de qué trata Azogue?
R: Azogue es una novela de ficción en la que se trata con –creo- cierto sentido del humor e ironía una situación un poco extraña, con un misterioso asesinato y sobre una investigación científica que hacen los protagonistas sobre el mundo de la alquimia y la cerámica para descubrir al culpable.
P: ¿A quién va dirigida la novela?
R: Va dirigida tanto a aquellos que buscan puro entretenimiento como a quien busca un sustento científico a todo lo que explica la novela. Tal vez no contente a nadie (risas).
P: Es una novela que viaja a épocas anteriores. ¿Es histórica?
R: No, la novela está explicada en el tiempo actual, en la cotidianidad, pero los protagonistas de la novela necesitan leer y trabajar sobre libros más antiguos que reflejan hechos históricos reales.
P: En la sinopsis dice que Rogelio atiende el encargo de un cura. ¿Qué papel tiene la iglesia?
R: Con el cura se ha buscado a alguien que tuviera una importante presencia social en un pueblo del interior de Castellón. Es importante que sea un cura porque una parte de la novela tiene que ver con la percepción que tiene la Iglesia del mundo de la Alquimia, y por lo tanto era importante que fuera un párroco, pero por lo demás, no tiene nada que ver con la Iglesia, ni la critica ni la alaba.
P: Desarrollándose en un pueblo pequeño de Castellón… ¿Buscas crear proximidad con el lector?
R: Necesitaba un pueblo pequeño –y ficticio- porque la trama de la novela involucra el mundo de la alquimia con el mundo de la cerámica, y necesitaba que el pueblo tuviera una fábrica de cerámica relacionada con el conde de Aranda, en Alcora. También porque necesitaba describir un pueblo con unas condiciones paisajísticas que conociera.
P: ¿Cómo ha sido el proceso de documentación?
R: Desde hace algunos años he trabajado algunos aspectos del mundo de la cerámica y el mundo de la alquimia a nivel académico, y muchas veces para dar una conferencia me encontraba en una situación en que, para hacer comprender el mundo de la percepción alquímica, tenía que contar un cuento. Por eso, para vincular el mundo de la alquimia con la cerámica necesitaba escribir una novela, y eso posibilitaba también el no tener que justificar todas las hipótesis posibles, como ocurre cuando uno realiza un trabajo de investigación.
P: ¿Se puede aprender con Azogue?
R: Sí, se puede aprender que la Alquimia no sólo estaba pensada para obtener oro o la eterna juventud, sino que su finalidad más habitual en España era obtener medicinas.
P: ¿Qué buscas en una novela?
R: Antes que una gran calidad literaria, prefiero una novela que me entretenga. Si tiene calidad, mejor. Me encanta Pérez-Reverte y me encanta Javier Marías. En el cine, por ejemplo, me puede gustar Woody Allen, pero me entretiene más Piratas del Caribe.
P: Mirando tu currículum he podido ver que tienes publicaciones sobre el arte y patrimonio valenciano y sobre la cerámica. ¿Qué te ha hecho saltar a la novela?
R: Los investigadores tenemos un defecto –yo al menos- y es que cuando acabamos una investigación y la publicamos nos tomamos un descanso. No nos planteamos si esa publicación va a ser leída por más o menos gente, y eso es lo que quería solventar. De alguna manera, una historia de ficción comienza a funcionar a partir de que la gente la lea y la comente. Me apetecía trabajar esa etapa de la publicación.
P: ¿Crees que el bagaje previo que uno posee en un determinado campo es determinante a la hora de escribir una novela?
R: Todas las experiencias son importantes para escribir una novela. El hecho de plantearte escribir más de quince páginas seguidas requiere una preparación o una experiencia previa para evitar repeticiones, para evitar dar cosas por sabidas, etcétera. Haber escrito libros, aunque sean científicos te da cierto bagaje. De todas maneras yo no pretendo convertirme en un gran literato, ni creo que tenga calidad para eso, pero tenía una historia que contar, que es lo fundamental.
P: A estas alturas llama la atención que no hayas tenido que pasar por la autoedición…
R: Ha sido rápido y sorprendentemente fácil. Le había comentado la historia a algunos amigos, que molestaron para que me pusiera a escribirla. Una vez la tenía escrita empezaron a molestarme para que la publicara. Busqué una editorial que no aceptara autoediciones, que tuviera un proceso riguroso de selección de obras y que tuviera en su bagaje obras de escritores ya consolidados, además de aceptar trabajos de autores noveles. La envié, confiado en que recibiría un informe desfavorable que me sirviera de argumentación para que los amigos dejaran de molestarme y la sorpresa fue que inmediatamente me enviaron un contrato. Pensé en retocar el borrador inicial, pero me adjudicaron una editora; Marisa Carbajo. Repasamos el libro durante el verano para que pudiera salir esta primavera y así ha sido.
P: ¿Te siguen molestando los amigos?
Ahora los molesto yo para que lo compren, por mi cargo de conciencia al pensar que puedo provocar la ruina económica de una editorial de Madrid (risas).
P: ¿Algún consejo para los iniciados?
R: Yo les recomendaría dos cosas. La primera es que, si tienen una historia que contar, que la escriban y la ofrezcan para leer para ver si funciona, y si funciona que miren la autoedición como último recurso. Que prueben con editoriales pequeñas, de las que apuestan por autores noveles. Tal vez sean ellos los elegidos.
P: para terminar ¿Por qué dices que la novela puede cargarse quince años de tu prestigio profesional?
(Risas) De alguna manera tenemos una imagen seria como investigadores y la novela trata todos estos temas con mucho humor. En un principio había pensado en publicarla bajo seudónimo, pero finalmente decidí hacerlo con mi nombre real. La gente me dice “¿te arriesgas a que se te recuerde más por una novela que por tu trayectoria?”. No creo que haya mucho prestigio que destruir, pero en cualquier caso, tampoco me molesta.
Nada más. Muchas gracias por haberte dejado entrevistar.
De nada, a vosotros.
La fama
L’altre dia vaig tindre el primer reconeixement
com a famós escritor. Més o menys. Resulta que jo eixia del banc camí de
Castalia Iuris i de sobte escolte... Joan! Joan! De manera repetida; em gire
per a veure si es referien a mi, però ràpidament em doní compte que aquella
rossa exuberant no podia estar reclamant la meua presència, de manera que vaig
continuar caminant. En segons l'admiradora em va alcançar, i agafant-me del
braç i mirant-me fixament als ulls, mig somrient, mig respirant fort per l’esforç
de la corregida, em va dir... eres Joan, veritat?, dic si... Perquè. Res, és
que t'has oblidat el DNI al mostrador.
El asesino Gourmet
Biografía: Joan Feliu Franch (Onda, 1969), doctor en Historia del Arte, ha dedicado gran parte de su vida a la docencia universitaria y a la investigación, especialmente en el campo de la gestión cultural; y autor de una docena de ensayos. Probablemente debido a la clásica crisis de los cuarenta, le dio por mostrar su vertiente más lúdica colaborando en prensa y radio, e incluso publicando su primera novela: Azogue (Madrid, 2010). El asesino gourmet es su segundo libro de ficción.
Si os gustó la primera, ésta tiene mucho en común. Si no os gustó la primera, ésta tiene cosas muy diferentes. Si no leíste la primera, es la ocasión. Por sólo 15 euros, es el regalo ideal de las navidades. En Castellón, en Castalia Iuris y en Onda en Restauro Taller d'Art, puedes comprarla y llevártela dedicada.
Nueva novela de Joan Feliu. El asesino gourmet
Biografía: Joan Feliu Franch (Onda, 1969), doctor en historia del arte, ha dedicado gran parte de su vida a la docencia universitaria y a la investigación, especialmente en el campo de la gestión cultural; resultando de esta labor autor de una docena de ensayos y merecedor de varios premios. Probablemente debido a la clásica crisis de los cuarenta, le dio por mostrar su vertiente más lúdica colaborando en prensa y radio, e incluso publicando su primera novela: Azogue (Madrid, 2010). El asesino gourmet es su segundo libro de ficción.
Si os gustó la primera, ésta tiene mucho en común. Si no os gustó la primera, ésta tiene cosas muy diferentes. Si no leíste la primera, es la ocasión. Por sólo 15 euros, es el regalo ideal de las navidades. En Castalia Iuris puedes comprarla y llevártela dedicada.
Escriure sobre una botifarra d'ibèric
Estava pensant... Tinc l'invent perfecte perquè la gent llitja més. L'atzarosa combinació en la meua ment de: crisi, ecologia i estultícia supina ha generat semblant fita històrica. No es tracta d'ipads o tablets, sinó de llegir novel•les escrites sobre embotits, que evitarà el consum massiu de paper, per tant, la tala indiscriminada d'arbres, i el més important, el lector podrà, literalment, devorar la novel•la una vegada haja sigut llegida i saciar la seua fam cultural i estomacal. L’anunci del regal estrella per al pròxim Nadal: La trilogia de ‘El senyor dels anells' en un pack deluxe compost per: botifarra d’ibèric, xoriço parrillero i llomello embotit. “Recordeu que cal llegir la novel•la abans de menjar-se-la”.
Declaració d'amor
Em van contar que uns soldats a la guerra civil estaven a Terol en hivern, tot nevat, i un d’ells s’havia enamorat de la filla de l’alcalde del poble a prop de les trinxeres. El cas es que una nit, l’enamorat es plantà baix el balcó de ca l’alcalde i pixant a la neu escriu: Et vull Maria Amparo, pero al portar Et vull Ma se li acabà la pitxarrada. Com que l’alcalde es deia Manolo, per a no provocar un error irreparable, corregué a despertar a un company per a que acabara l’escrit. Aquell es posicionà, però no començava i l’enamorat li preguntà: què no tens ganes? No, lo que jo no sé es escriure. I per a Ma va ver la declaració.
Estava pensant en que ara que està de moda escriure novel•les llargues i transcendentals, i que si no no eres un escriptor seriós, deuríem de plantejar-se què eren els escrits clàssics al seu temps. Què escrivia Quevedo, o millor encara: William Shakespeare: escrivia per a les mases. Jo estic convençut que si haguera viscut ara seria el guionista d’Amar en tiempos revueltos o Pasión de Gavilanes. A mi m’agradaria ser un escritor de mases, ho confese. Passar a la història com l’autor de Dallas, ara que van a fer un remake. De moment ja escric amb eixa finalitat, ara no més queda que apareguen les mases que em llisquen. Per cert, ara que pense, tampoc sap ningú qui era el guionista de Dallas no?
Clemenceau
Conten que quan era president del govern francès Georges Clemenceau, va rebre al seu despatx a un altre polític que el mateix dia de la mort d’un dels seus ministres, li va expressar la seua disposició per a ocupar el lloc del ministre mort. Això no és cosa meua, li va respondre Clemenceau, pregunte vostè als de la funerària a veure que poden fer, però no sé que opinarà la vídua.
Sorprès
Del lexicògraf i gran pensador francès Emile Littre, mort al 1881, es conta que va ser pillat per la seua esposa al llit conjugal en actitud més que carinyoseta amb una criada. L’esposa, sense perdre els nervis i molt diplomàticament li va dir: Emile, estic sorpresa. Al escoltar allò, Littre, malgrat la situació tremendament embarassosa, va recuperar immediatament la sua consciència gramatical i la va corregir de seguida: No, carinyet, tu estàs “asombrada”, el sorprès soc jo.
Estava pensant en que no sé si deuria contar-lo, però en fi, tampoc se m’ocorre altra cosa de la que parlar. Bé, el cas es que estava comentat amb un editor el final d’una novel•la. Jo he volgut que acabara amb un final obert, perquè no m’acaba d’agradar que sempre guanyen els bons, sobretot si els roïns em cauen millor, i a la fi jo soc l’autor i faig el que vull, que ell pot dir lo mateix, que els diners són d’ell i que se’ls gasta en publicar el llibre que més li agrade. El cas es que va i em pregunta, però a tu no t’agraden els finals feliços? I li dic: no més quan són possibles, no més quan són possibles, i si estic jo pel mig, va a ser molt difícil que res acabe bé.
Estava pensant que comparat en altres participants a este programa de radio, que tenen coses interessants o importants que dir, jo em sent a vegades un poc com un bufó, no? Es culpa meua ja ho sé. Així que et vaig a contar una història real de bufons: Triboulet, bufó de la cort de Francesc I de França allà pel segle setze, es queixà al rei de que l’havien amenaçat de mort desprès d’una burla. El rei el tranquil•litzà i li digué: No tingues compte, si algú s’atreveix a matar-te, el faré penjar un quart d’hora desprès. Senyor, li va replicar Triboulet, no seria millor un quart d’hora abans?
Estava pensant que l’altre dia un dels meus escassos lectors em recriminava que a pesar de tindre’m per una persona culta amb un depurat gust artístic i unes excel•lents condicions d’escriptor, recorde que eixa es l’opinió d’ell a totes llums errada, em recriminava, deia, que a pesar de tot això, les històries dels meus llibres no més buscaven agradar al mal gust de la majoria. Segona part de la intervenció del amic que considere tant equivocada com la primera. I li vaig contestar: quan vas a pescar, què li fiques a l’hamet, el que t’agrada a tu o el que li agrada als peixos? A més, en el meu cas ens agrada lo mateix, als peixos i a mi, que hi hem de fer? Serà que no soc tan depurat.
Estava pensant en que a mi, malgrat l’oportunitat que em doneu a aquest mitjà, em costaria molt passar a la posteritat per haver dit una sentència per a recordar. Em costa respondre el que vull i molt més ser ingeniòs amb rapidesa. I amb eixa falta d’agilitat mental, dons desaprofite moltes oportunitats de quedar bé i al arribar a casa, pense, li tindria que haver contestat açò o allò. Avuí m’ha passat, m’han preguntat: Que diries si fores l’últim home sobre la terra? I jo he contestat: I on està tot lo mon?. Això es el que diria. Molt bé Joanet, ara ves i gitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)