Estranger


L'individu amb accent estranger (encara no ha parlat, però intuïsc que tindrà accent estranger) em mira esperançat. Llig quelcom que té escrit en un paper i pregunta:
- El carrer del Riu Millars?
- No ho sé - responc.
Sense donar-me les gràcies l'individu amb accent estranger (ara confirmat) posa una dura expressió d'enuig. Pareix molt decebut amb mi. Així que el cride i li dic:
- Perdona, has el dit carrer del Riu Millars?
L'individu amb accent estranger somriu i assenteix.
- Baixa dos carrers per allí - dic, assenyalant un punt qualsevol - i desprès gira a la dreta. Camina cinc carrers més i quan veges la plaça tindràs eixe carrer a la teua esquerra. Ell em dóna les gràcies. Ho he enviat a la quinta punyeta, és veritat, però veient com se'n va de content no puc menys que somriure.

Tazmania


El dimoni de Tazmania es reprodueix de manera poc ortodoxa. Quan la femella està en zel, el mascle arriba a la seua cova, combat feroçment amb ella i, després de sotmetre-la a la força, la viola. Al matí següent, la femella tracta de fugir, però el mascle s'interposa, l'agredeix de nou i l'arrossega de volta al cau violant-la una vegada més. El fet es repeteix durant uns quants mesos, fins a poc de temps abans que nasquen les cries. Això, encara que estrany, pot ser normal amb un animal com eixe. Però no amb una persona. No, senyor, de cap manera.

La revolución de la evolución. Artículo de junio en Castelló al mes


La revolución de la evolución
Últimamente se está hablando mucho de internet como uno de los hitos que han revolucionado de manera incuestionable nuestro devenir, como lo fue en su día la máquina de vapor y la revolución industrial o la invención de la imprenta. No obstante, y sin desmerecer ninguno de los avances antes mencionados, en mi opinión, probablemente el cambio más grande en la historia de la humanidad tuvo lugar en la Edad de Piedra, cuando los nómadas-cazadores-recolectores se establecieron en sociedades y evolucionaron hasta convertirse en agricultores. 
Lo cierto es que nadie ha dado aún una explicación adecuada a por qué tuvo lugar ese cambio social, sobre todo porque yo creo que los cazadores suelen tener una existencia fácil y sin problemas en comparación con los agricultores (fíjense en que en la Edad de Piedra no existía el Seprona). Los cazadores sólo trabajaban cuatro o cinco horas al día, mientras que los agricultores con frecuencia tenían que trabajar desde el amanecer hasta el anochecer para alimentar a sus familias. Por tanto, es difícil imaginar que la transición de los cazadores a la sociedad agraria se llevó a cabo voluntariamente. No veo yo a los cazadores diciendo: “Si empezamos a sudar tinta currando como locos y plantamos estos granos, esperamos con paciencia a que maduren, los cosechamos, separamos los granos, los molemos hasta hacer harina, luego hacemos una masa con agua y levadura, y la horneamos hasta obtener un pan, bueno, difícilmente será más fácil que salir de la cueva y matar un ciervo, pero será un cambio chachi”. No sé, no me lo trago.
La respuesta al porqué las personas de repente empezaron a trabajar como agricultores, en lugar de recoger la comida que estaba disponible en la naturaleza que los rodeaba, no puede ser el deseo irresistible de comer pan blanco en lugar de jabalíes,  bacalao, bayas o frutos silvestres. Yo, tras mucho pensar he descubierto que el pan no es el único producto que se puede hacer a partir de cereales. Los cereales sirven sobre todo para elaborar cerveza.  Y esa es probablemente la razón principal por la que las tribus de cazadores de la Edad de Piedra se establecieron como agricultores. Los cazadores seguramente descubrieron la cerveza por casualidad, experimentaron la alegría que un par de cervezas o tres puede darte y pensaron: ¡Maldita sea, esto está realmente bueno! Así que reorganizaron por completo su sociedad con la intención de producir granos para elaboración de cerveza. Sólo más tarde debieron pensar en hacer pan, cuando descubrieron que si vives únicamente de cervezas puedes tener problemas de desnutrición.

L'espill


Tinc un espill on el meu reflex fa tot el contrari que jo. Diràs que és normal, però es que quan dic el contrari, és exactament el contrari. Si, si alce el braç dret, el meu reflex alça l'esquerre, però si m’estire ficant-me de puntetes, el meu reflex s'acatxa. Es a dir, que no sols contradiu els meus moviments, sinó també les meues accions. He decidit acabar amb ell, i un dia m'ubica enfront del meu espill i d'una pedrada carregada de ràbia destruiré el vidre. Si no ho he fet encara es perquè em dona por que quan l’espill es trenque en mil trossets, jo comence a multiplicar-me.

Castells en l'aire


El pare, amb cara d’estar cansat de repetir el mateix, li explicava més que renyia al seu fill, que ja n’estava bé, que quantes vegades havia de dir-li que els castells en l'aire no existien, que eren un invent barat dels poetes, els escriptors o els publicistes. Però el fill insistia, —Però, papà! Si acabe de veure’n un, i senyalava cap a l’horitzó alçant la seva poteta de xicotet unicorn. 

Medicina contra la tristesa


Man parlat d’una medicina que dilueix la tristesa. El medicament ve en píndoles i, segons exposa el farmaceuta, ha de prendre una cada dotze hores. El problema es que com que la gent comença a oblidar-se dels seus problemes, acaba automedicant-se, i sempre consumeix més pastilles de què deu, sense tindre en compte les contraindicacions, que clarament expliquen que l'excés de la droga té efectes secundaris. De fet, setmanes després d’automedicar-se o a conseqüència d’una sobredosi  als malalts lis és impossible plorar, fins que un dia senten un goig incontenible que es manifesta en una rialla boja i incontrolable i rebenten de felicitat.

El món al revés


Conec un lloc on tot funciona al revés. Durant el dia és de nit, vull dir que el sol surt a la nit, el rellotge corre en sentit contrari de tal manera que es naix vell i es mor jove, com el aquella pel·lícula. La cadena alimentària està completament truncada així que fàcilment es pot veure una ovella saciant-se amb la carn d'un llop, també com en la meravellosa pel·lícula ovelles assasines (que recomane a tothom). En la vida laboral, són els més capacitats els que manen sobre els fills i amics dels fills, i amics del partit que es col·loquen a dit. Així mateix, quan més es menja, més s'aprima. Si un habitant d’aquell lloc imaginari ens visitara es tornaria boig, no entendria com podem viure en semblant caos.

Imposible


¿Quién es?
Soy el imposible.
¿Quién?
El imposible.
No puede ser.
 Pues eso.

Consulta telefónica


Consulta telefónica del Doctor Mefisto. Llama ya. Resultados inmediatos. Dos almas el minuto.

Harén

Me encantaría vivir en un harén, el único sitio donde la masturbación masculina es una excentricidad.

Sobre rabos y albóndigas

La camarera del bar se acercó a la mesa para empezar a servir los platos de la cena, pero previamente tenía que retirar los de las tapas, ya vacíos. Delante de mi quedaban escasos restos de rabo de cerdo y casi la totalidad de las albóndigas. Mientras la camarera se inclinaba mostrando su generoso escote, me preguntó: ¿pongo el rabo en las albóndigas? Con voz temblorosa no pude más que contestar: ponlo, aunque la preposición correcta sería entre y no en. 
Con cara de no entender la camarera mezcló el rabo con las albóndigas sin más, mientras yo pensaba que no sé si soy un pervertido o es que mis aficiones literarias me hacen ver metáforas en todas partes.
Sin embargo, por la noche soñé que la camarera era poeta.

Cosas de la edad


Estoy tocado del oído. Oigo de menos. Tampoco ando bien del habla. Hablo de más.

Impresión


-¿Se te ha caído esa hoja o es una impresión mía?
-No, yo no llevaba ningún escrito.
-Pues eso digo, que es una impresión mía.

El secreto


M'ha dit que li has dit aquell secret que t'havia dit que no li digueres...
- Però jo li havia dit que no t'ho diguera.
- Què li anem a fer! Però ara no li he digues que t'he dit que ella m'ho ha dit...

Me ha dicho que le has dicho aquel secreto que te había dicho que no le dijeras...
- Pero yo le había dicho que no te lo dijera.
- ¡Qué le vamos a hacer! pero ahora no le he digas que te he dicho que ella me lo ha dicho

Instituto de Salud Mental


Gracias por llamar al instituto de Salud Mental, la organización más efectiva para tratar sus momentos de locura:
Si usted es obsesivo-compulsivo, presione repetidamente el número 1.
Si usted tiene múltiples personalidades, presione el 3,4,5 y 6.
Si usted es paranoico, nosotros ya sabemos quién es usted, sabemos lo que hace y sabemos lo que quiere, de modo que espere en línea mientras rastreamos su llamada.
Si usted sufre de alucinaciones, presione el 7 en ese teléfono gigante de colores que Ud. (y sólo Ud.) ve a su derecha.
Si usted es esquizofrénico, escuche cuidadosamente y una pequeña voz interior le indicará qué número presionar. 
Si sufre de pérdida de la memoria de corto plazo, presione 9.
Si sufre de pérdida de la memoria de corto plazo, presione 9.
Si sufre de pérdida de la memoria de corto plazo, presione 9.
Si sufre de pérdida de la memoria de corto plazo, presione 9. 

Gràcies per cridar a l'institut de Salut Mental, l'organització més efectiva per a tractar els seus moments de bogeria: 
Si vostè és obsessiu-compulsiu, pressione repetidament el número 1.
Si vostè té múltiples personalitats, pressione el 3,4,5 i 6.
Si vostè és paranoic, nosaltres ja sabem qui és vosté, sabem el que fa i sabem el que vol, de manera que espere en línia mentres rastregem la seua crida.
Si vostè pateix d'al·lucinacions, pressione el 7 en eixe telèfon gegant de colors que vostè. (i només vostè.) veu a la seua dreta.
Si vostè és esquizofrènic, escolte cuidadosament i una xicoteta veu interior li indicarà quin número pressionar. 
Si pateix de pèrdua de la memòria de curt termini, pressione 9.
Si pateix de pèrdua de la memòria de curt termini, pressione 9.
Si pateix de pèrdua de la memòria de curt termini, pressione 9.
Si pateix de pèrdua de la memòria de curt termini, pressione 9. 

Volar


La primera cosa que cal fer és prendre molta gasosa perquè se t'ompli bé la panxa. Després, mastegar un xiclet doble, ablanir-ho bé i ubicar la goma entre les dents i els llavis. Així, respirant pel nas, espentant amb la llengua i bufant per la boca, pots fer globus immensos; tan immensos que fins i tot pots volar amb un d'ells si continues bufant i t'agafes fort amb les mans…
En menys de cinc minuts, aquell xaval es va prendre tota una botella de cola calenta i va començar a mastegar els xiclets voraçment. L'última vegada que ho vaig veure anava molt content penjat d'un immens globus taronja que el vent espentava cap a l'església. Lamentablement, al fregar el campanar, va anar perdent altura i va caure abruptament en el pati de les monges.

Lo primero que hay que hacer es tomar mucha gaseosa para que se te hinche bien la barriga. Después, masticar un chicle doble,  ablandarlo bien y ubicar la goma entre los dientes y los labios. Así, respirando por la nariz, empujando con la lengua y soplando por la boca, puedes hacer globos inmensos; tan inmensos que hasta puedes volar con uno de ellos si sigues soplando y te agarras fuerte con las manos…
En menos de cinco minutos, aquel chaval se tomó toda una botella de cola caliente y comenzó a masticar los chicles vorazmente. La última vez que lo vi, iba muy contento colgado de un inmenso globo naranja que el viento empujaba hacia la iglesia. Lamentablemente, al rozar el campanario, fue perdiendo altura y cayó abruptamente en el patio de las monjas.

El lobo

-Abuelita, abuelita, ¿por qué tienes los ojos tan saltones?
-Rrrrrrrrrrrrr.
-Abuelita, abuelita, ¿por qué me enseñas esos dientes tan apretados?
-Rrrrrrrrrrrrr.
-Abuelita, abuelita, ¿por qué tienes la frente tan sudada?
-Rrrrrrrrrrrrrrr.
-Abuelia, abuelita, ¿por qué tienes el pelo tan alborotado?
-¡Joder Caperucita! porque soy el lobo y estoy giñando ¿vale?
(Gracias por el chiste a quien ya sabe)

Pobre Monterroso

Pobre Monterroso, no puede volver a casa. Su dinosaurio sigue allí, y con lo famoso que se ha hecho cualquiera lo echa.

Las pulgas


Cierto día, una pulga que vivía en un perro dijo a sus compañeras: Una vez yo oí decir que si uno se ubica en determinados puntos del cuerpo y ejerce presión al tiempo, puede tomar el control de cualquier animal, llámese gato, perro u hombre, hará lo que uno quiera. Propongo que hagamos grupos de a cincuenta pulgas, cada grupo tomará los puntos nerviosos más sensibles del perro, haremos guardia todo el día y cuanto llegue el veterinario tomaremos las posiciones y al tiempo todos pensaremos en que el perro muerda al veterinario, esos impulsos nerviosos subirán hasta su cerebro y tal cual sucederá. A la mañana siguiente cuando llegó el veterinario no pasaron cinco segundos sin que éste huyera despavorido después del cruento ataque que le propicio el animal.
La pulga fue levantada en brazos, por primera vez habían vencido al exterminador. Pero ese fue sólo el comienzo, pues decidieron seguir conquistando nuevos territorios y desde entonces no se sabe a ciencia cierta porqué en todos los países del mundo lo gobiernos han dictado medidas proteccionistas a favor de las pulgas, consideradas hoy en día patrimonio natural de la humanidad.

Un cert dia, una puça que vivia en un gos digué a les seues companyes: Una vegada jo vaig sentir dir que si un s'ubica en determinats punts del cos i exercix pressió al temps, pot prendre el control de qualsevol animal, cride's gat, gos o home, farà el que un vullga. Propose que fem grups de a cinquanta puces, cada grup prendrà els punts nerviosos més sensibles del gos, farem guàrdia tot el dia i quant arribe el veterinari prendrem les posicions i al temps tots pensarem que el gos mossegue al veterinari, eixos impulsos nerviosos pujaran fins al seu cervell i tal qual succeirà. Al matí següent quan va arribar el veterinari no van passar cinc segons sense que este fugira espantat després del cruent atac que li propicià l'animal. La puça va ser alçada en braços, per primera vegada havien vençut a l'exterminador. Però eixe va ser només el començament, perquè van decidir continuar conquistant nous territoris i des de llavors no se sap a ciència certa perquè en tots els països del món el governs han dictat mesures proteccionistes a favor de les puces, considerades hui en dia patrimoni natural de la humanitat.

Duelo


Sí, ese día lloré. Sabía por qué, mas no lograba entender, no era posible…  No quería pensar más en eso, ni recordar aquel fatídico día en que sin más, lo maté. Ni el ruido que producía a cada golpe recibido me detuvo, nada pudo evitar su muerte. Ahora, no podía evitar verlo, estaba en todas partes, en mi cuarto, en la calle, en la cara de mi madre. Sabía que era una locura, sobre todo porque lo hice por una razón justa, pero ni eso me consolaba. ¿Por qué si sabía que ahora estaba mejor? ¿Qué tenía aquel escarabajo para extrañarlo así?

Sí, eixe dia, vaig plorar. Sabia per què, mes no aconseguia entendre, no era possible…  No volia pensar més en això, ni recordar aquell fatídic dia en què sense més, el vaig matar. Ni el soroll que produïa a cada colp rebut em va detindre, res va poder evitar la seua mort. Ara, no el podia deixar de veure, estava en totes parts, en la meua habitació, al carrer, en la cara de ma mare. Sabia que era una bogeria, sobretot perquè ho vaig fer amb una raó justa, però ni això em consolava. Per què? si sabia que ara estava millor! Què tenia aquell escarabat per a estranyar-lo així?

Un món més feliç


El món seria un lloc més feliç si tots ens sinceràrem els uns amb els altres, així de fàcil. L'altre dia vènia conduint de tornada a ma casa després d'un dia pesat (no contents que vaja tots els dies a l'oficina, hi ha ocasions en què em demanen que treballe, t’ho pots creure?), i va i se'm travessa un taxi pel carril pel qual jo circulava amb la gràcia i precaució amb què els treballadors del volant solen procedir. Òbviament vaig haver de frenar a fons per a no xocar, i immediatament després vaig iniciar el protocol establit per a l'ocasió: esmentar sa mare i ensenyar-li al temps un dit determinat de la ma. Quan vaig veure que l'altre també m'ensenyava el seu dit vaig procedir, segons dicta la tradició, a abaixar la finestreta i a cridar-li: I a tu què et passa imbècil? I en això el taxista em respon: És que m'estic cagant. La veritat no vaig poder fer una altra cosa més que somriure i indicar-li amb la mà que no hi havia problema, que em disculpara i que continuara la seua carrera contra el rellotge. Em vaig estar rient quinze minuts.

Extraterrestres de Raelite


Cada vez que oímos hablar de la crisis económica, lo que de verdad sentimos, es miedo. Miedo de que pasará con nosotros, qué pasará con nuestras familias. Y en realidad, a lo que más miedo deberíamos tener es… a los extraterrestres de Raelite. Porque ellos te pueden paralizar con armas de tecnología desconocida, te pueden abducir, y te pueden llevar a sus naves donde te hacen cositas malas en tus partes pudendas. He oído que a uno lo ataron en una butaca donde le dejaban caer gotitas de agua en la cabeza hasta que se volvió loco. Después te pueden encerrar en un cuarto junto a cientos de bebés raelitianos que te comen vivo poco a poco. ¿Qué puedes hacer? Tranquilo, el miedo es solo miedo. Hay que aprender a vivir con él. Mañana cuando suene el despertador, como siempre, le das un gran beso a tus hijos y haz que salgan antes de que tú de casa para estar seguro de que no hay un raelitiano acechando en la calle. Y a partir de ahora, por ellos, los raelitianos, a partirte el alma trabajando, con más corazón, con más espíritu que nunca. Y todo para poder pagar el tributo que exigen los raelitianos cada mes a cambio de no ser abducido, o para qué te crees que son tantos impuestos. Ahora ya lo sabes. Tienes miedo de la crisis? Tú no sabes aún lo que es el miedo.

Cada vegada que sentim parlar de la crisi econòmica, el que de veritat sentim, és por. Por de què passarà amb nosaltres, què passarà amb les nostres famílies. I en realitat, a la cosa que més por hauríem de tindre és… als extraterrestres de Raelite. Perquè ells et poden paralitzar amb armes de tecnologia desconeguda, et poden abduir, i et poden portar a les seues naus on et fan cosetes roïnes en les teues parts pudendes. He sentit que a algú l’han amarrat en un butaca on li deixaven caure gotetes d'aigua en el cap fins que es va tornar boig. Després et poden tancar junt amb centenars de bebès raelitians que et mengen viu a poc a poc fins que mors. Què pots fer? Tranquil, la por és només por. Cal aprendre a viure amb ella. Demà quan sone el despertador, com sempre li dónes un gran bes als teus fills i fes que isquen abans que tu de casa per a estar segur que no hi ha un raelitià aguaitant en el carrer. I a partir d'ara, per ells, els raelitians, vas eixir a partir-te l'ànima treballant, amb més cor, amb més esperit que mai. I tot per a poder pagar el tribut que exigeixen els raelitians cada mes a canvi de no ser abduït, que per això són els impostos. Ara ja ho saps. Tens por de la crisi? Tu no saps encara el que és la por.

Nos atacan


Los italianos se están acercando, nos atacan, señor, dijo Jaime al entrar en la fiesta de aniversario de Arturo. Llevan trajes de camuflaje y una olla en la cabeza. Todo el mundo lo miró fijamente. Nadie sabía de qué estaba hablando. Arturo, el que cumplía años, tomó la palabra. Voy a, eh... alertar a las tropas?  Sí, señor, respondió Jaime. Después salió de la sala. Todo el mundo se reunió en un círculo para comentar la estupidez de Jaime que al parecer se había vuelto loco, y disfrutaron de múltiples risas hasta que un plato gigante de raviolis se estrelló en la casa, matándolos a todos al instante.
Els italians s'estan acostant, ens ataquen, senyor, va dir Jaume a l'entrar en la festa d'aniversari d'Artur. Van vestits de camuflatge i amb una olla en el cap. Tot el món el va mirar fixament. Ningú sabia el que estava parlant. Artur, el que feia anys, va prendre la paraula. Vaig a, eh... alertar a les tropes?  Sí, senyor, va respondre Jaume. Després va eixir de la sala. Tot el món es va reunir en un cercle per a comentar l'estupidesa de Jaume que al parèixer s’havia tornat boig, i van disfrutar de múltiples rialles fins que un plat gegant de raviolis es va estavellar a la casa, matant-los a tots a l'instant.

Discuto conmigo


¿Soy el único idiota que discute consigo mismo en su mente?
Ahora bien, no seré tan idiota puesto que yo siempre gano la discusión. 
¿Qué yo de los dos “yo”? …nunca lo sabréis.

Bajarse de la silla

Te bajaste de la silla cuando tu madre te lo dijo. Aunque quisieras, de niño, ser director de orquesta, obedeciste y te bajaste de la silla, no te fueras a caer. Afortunadamente nunca te bajaste de las nubes. Y te lo agradezco.

La caída del imperio romano


Fundas un imperio, lo crías como a un hijo, lo engordas y cuando crees que todo ha salido bien y que veni, vidi, vici, te jode el que menos te lo esperas, ¿eh? quoque, fili mi?

Príncipes azules


Tengo un amigo poeta, Javi Aguilella, que una vez escribió algo así como que en el reino de los daltónicos los príncipes verdes acaban convirtiéndose en viejos azules. Y es que si el príncipe te sale rana, no se arregla sólo con un beso.