La vita artis de José Mesa i Juan
Rivero.
A voltes, quan un artista vol
despertar conciències i arriscar-se en les seves propostes, es troba amb grans
dificultats per part dels responsables de programacions culturals que
prefereixen mantindre una posició conformista i allunyada de quasevol
problemàtica. El casé s que no he pogut organitzar una mostra sobre l’obra de
José Mesa i Juan Rivero, pintors als que admire per la seva valenta manera
d’entendre l’art. L'art com a extensió de la manera de pensar, d’actuar, l’art
com a crítica social.
Aquesta és la manera d’entendre
l’art de José Mesa i Juan Rivero. Els dos autors, el primer
castellonenc i el segon cubà, són grans coneixedors de la història de l’art. Si
miren les seves obres podràn reconeixer referències a Picasso, Mantegna, Fídias
o Velázquez, per exemple. Referències cultes que són gastades per a jugar amb
el significat de les obres. Així, en un del dibuixos de José Mesa es veu
clarament una reinterpretació de El
Guernica, invertit al igual que ho va fer Picasso amb Els horrors de la guerra de Rubens, i substituint alguns elements
per altres que li són més adients; així la mare amb el xiquet mort es
corverteix en un tronc tallat en referència a Miguel Hernàndez, i per això
encara brota. Poden buscar les continues referències als ous dalinians, o als
ulls que gasta l’autor com a una mena de signatura. O en el cas de Rivero, un
dels monstres que devora el sexe femení és una reinterpretació del retrat de
Francisco Lezcano de Velázquez, tal i com ja va fer també Botero.
Molts trobaran que les obres
responen a l'ús de l'habilitat i la imaginació per a crear objectes,
experiències, dibuixos, o escultures amb la finalitat d'aconseguir l’interès de
l'observador. I és cert, però no no més és això. Es diu
tradicionalment que l'art alimenta l'ànima, i els qui realitzen aquesta
afirmació no s'equivoquen. En veure una obra d'art, un se sent commogut per
ella, i pot arribar a sentir que s'està transportant a altres llocs i temps,
reals o imaginaris. Però aquest és també un art que provoca esglaiament.
Molts trobaran provocadora
l’obra, especialment en el cas de Rivero, però és eixa provocació la que ens
obliga a reflexionar sobre un tema tant preocupant com la violència cap a les
dones, o l’ús que la societat fa de l’explotació sexual. O prefereixen la
indiferència?
Es diu que la capacitat de
distingir la bellesa del lleig és una habilitat humana innata, però la veritat
és que els valors estètics canvien de cultura en cultura, i l'art i la seva percepció
sempre seran subjectius. És l’hora de
deixar córrer aquesta subjectivitat i gaudir d’una proposta
quasi surrealista, quasi hilarant. Una interessant proposta on els artistes ens
transporten a un personal món inspirat en la mitologia, les il·lusions, i
també la realitat. Veritats socials i humanes que ens ocorren en una societat
que cada dia es torna més surrealista. L’obra de tots dos busca aconseguir que
l’espectador es desconnecte com a membre de la societat per a veure
el món irreal en el que s’ha convertit la nostra pròpia realitat de tradicions,
malediccions, mort, esperança, justícia, política i discriminació. Una societat
malalta i decadent. Una societat que ha perdut l'horitzó per trobar la seva
pròpia felicitat. Un món de preocupacions i emocions que a través de les obres
es van passant al món real de cada espectador.
Els artistes han buscat projectar
l'interior a força d'imatges preses tant del món real com de l'oníric. Han
buscat transformar la vida a través de l'alliberament de la ment de totes les
restriccions tradicionals que l'esclavitzen, alçant-se contra la lògica que
monopolitza el contacte de l'home amb la realitat, la lògica que reprimeix la
imaginació. Han buscat, en definitiva, superar el raonament discursiu
aproximant-se al coneixement intuïtiu amb l’objectiu fonamental de
superar la barrera entre el conscient i el subconscient per aconseguir així una
percepció de la realitat totalitzadora.
0 comentarios:
Publicar un comentario