Telegrames de Joan Feliu

NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

Segona part: Momentàniament estètic

En una ocasió, improvisant sobre Lorenzo Ramírez en la presentació d’una exposició, em vingué al cap aquella vegada que una dona es va topar amb Borges pels carrers de Buenos Aires, i li va preguntar si era ell realment. Borges li va contestar que no més momentàniament, no més momentàniament. Dons Lorenzo és el pintor Lorenzo Ramírez que nosaltres reconeixem no més momentàniament.
Tota aquesta introducció en el punt anterior, és per a calmar la sorpresa de que el que ens presenta Lorenzo Ramírez a Crisi no és un paisatge ni una escena costumista, no és ni una pintura ni una escultura, és una proposta d’art conceptual, però això si, amb una curada posada en escena de indiscutibles valors estètics.
No és sols un muntatge, que en si mateix ja és una manifestació artística com en totes les exposicions, diguem convencionals, de l'artista, sinó un projecte de gran fonament filosòfic en que la participació i reacció del públic és part del desenrotllament canviant de la seua obra, un projecte, per tant, que provoca en l'espectador una catarsi de raonaments a través de senzilles composicions.
Encara que les mostres d'un art conceptual es basen sobre tot en la idea, i per tant el concepte, i més en el mateix procés que en la realització material de l'obra, la veritat és que Lorenzo Ramírez no pot evitar interessar-se també en la posada en escena, com si una vena esteticista l'obligués a no haver d'abandonar la bellesa de l'objecte acabat, encara que mantingués l'exposició de l'origen i desenrotllament de la idea inicial.
Però no es així únicament per que no es deslliga del seu ofici de pintor, hi ha una raó per damunt de que se’ns aparegués com a pintor, escultor o instal•lador conceptual, i es que Lorenzo es mediterrani i en conseqüència llatí. Així que tot el seu art és un tipus de manifestació fonamentalment llatina. I ho dic per que veure la instal•lació o les fotografies que va generar Crisi i que formen part de la mateixa instal•lació en moments temporals diferents (què concepte més interessant el que una instal•lació tingués diferents significats i visions segons el moment en que la experimentes), té molt a veure amb algunes investigacions dels principis de la dècada de 1970 al món llatinoamericà, quan van aparèixer en el panorama artístic una sèrie de pràctiques conceptuals no canòniques, que es van denominar llavors ideològiques, entre les que es comptaven les obres del Grup de Treball català, o alguns experiments del Grup de Rosario i Tucumán Arde, a Argentina. Aquest moviment, que podríem denominar art conceptual ideològic desenrotllava una manera ampliada d'entendre el conceptualisme, ja que no es renunciava a la materialitat de l'obra, ni al significat, ni als continguts, tenia un nexe comú en les seves arrels llatines basat en la defensa d’una qualitat estètica de les accions.
O no resulta estètic un bosc de fustes encorbatades penjades en una mena de suïcidi col•lectiu? No és estètic jugar amb les paraules? No és estètic el sepeli dels totxos de construcció? No és estètic xafar bitllets? No és estètic un despatx on la foto del marc damunt la taula no és la de la família sinó la d’una tela d’aranya amenaçadora? No és meravellosament estètic un escenari amb possibilitats de personalitzar-lo per a compondre la fotografia de la teva crisi personal?