NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

7ª PART: Un significat negociable

Amb Lorenzo Ramírez, mitjans distints i articulacions canviants recorren els més heterodoxos sistemes semiòtics d’unes instal•lacions pertorbadores, però sempre amb una intenció precisa d'oferir a l'espectador una imatge directa i eficaç de la seva voluntat de denunciar certes injustícies socials de la nostra societat.
La proposta de Lorenzo Ramírez a la Nit de l’Art s’ha d'interpretar, més que com una elecció contradictòria amb el tipus d’exposicions projectades per la resta de entitats participants, com una aposta que busca la interpel•lació en l'acció.
A la fi, el terme art conceptual, amb totes les ambigüitats que comporta, fa referència a un conjunt complex i dissímil de pràctiques que proposen, a partir d'un desplaçament del tradicional objecte artístic cap a la investigació dels seus processos de producció, circulació i consum, la sistemàtica posada en qüestió de l'estatut de l'obra d'art, així com una radical transformació dels llocs de l'artista i del públic en l'experiència estètica, involucrant-nos a tots.
Els conceptualismes no designen un moviment artístic de coordenades precises, fàcilment recognoscibles, sinó un conjunt dispers i múltiple d'estratègies poètiques de contorns porosos i derives indisciplinades, la potència del qual no pot explicar-se només des d'una lògica intrínseca a l'esfera artística.
En la seva aposta radical per redefinir les formes d'entendre l'art i les seves relacions amb la societat, Lorenzo Ramírez construeix un programa al límit en l'exigència de superar l'escissió moderna entre art i vida.
Parlar de Crisi es parlar d’un projecte de gran voltatge crític, parlar de la seva capacitat d'interpel•lar, incòmodament, el hui, parlar de una pluralitat d'idees i actituds, de poètiques sense adscripcions formals definides que inauguren un peculiar nomadisme en els mitjans artístics més variats i en els dispositius interdisciplinaris.
Així, lluny de cenyir-se als marges d'una operació intel•lectiva o procés mental, la proposta conceptual és pensada com a potencial plataforma d'intervenció des d'on activar una presa de consciència crítica respecte de les contingències socials i polítiques del propi context. El desinterès en l'objecte i l'elecció de recursos i materials precaris, de fàcil disponibilitat i socialització, constitueixen una resposta des de l'art a les urgències d'un context cada vegada més radicalitzat.
A Crisi hi ha capacitat intel•lectual d'anàlisi i abstracció, però també apareix l'espontaneïtat de la vivència immediata, la inevitable transitòriament de l'experiència. Però què ens diu Crisi? De què ens parla?
Des de la lectura que jo faig, i que no té per què ser la de tothom, no es tracta de conèixer una sèrie d’idees com una dimensió que preexisteix a l'obra. Es a dir, que no es tracta de saber què pensava Lorenzo Ramírez quan va idear tota la instal•lació ( i més, ja que el projecte era encara més ambiciós). Per a comprendre Crisi hi ha que entendre que no són mers continguts que s’incorporen i materialitzen en una composició o altra, ni són obres creades en resposta a una sol•licitació externa. No es tracta de pensar l'art i la societat com a àmbits mútuament excloents, només conciliables en tant hi ha un “fora de l’art” que ho exigeix o reclama. Crisi tracta d'interrogar la nostra societat a través d’una trama múltiple d'estratègies poètiques, artificis retòrics i tàctiques interlocutòries i artístiques que l'obra encén i mobilitza en el moment en que es produeix la interpel•lació de l'escena, en que es negocia amb l’espectador el seu sentit.
Les instal•lacions que conformen Crisi tramen la seva densitat crítica en la doble operació de descontextualització i reenquadrament, d'extracció i reubicació de fragments apropiats d’altres móns, del dels negocis, del de la construcció, del dels bancs... Però l’objecte apropiat es presenta com ocult per que està fora de context i per que conforma un altre objecte.
En cadascuna de les obres que conformen Crisi la seva descodificació requereix la penetració de l'espectador en l'obra, la modificació del missatge estètic en missatge semàntic. La proposta de Lorenzo Ramírez vulnera així les tradicionals condicions de recepció estètica al forçar a l'espectador a adoptar una actitud participativa i en complicitat amb l'artista, reclamant una interpretació susceptible d'interpel•lar l'obra més enllà del seu registre visible. I sense cap senyal autorreferencial, com seria que el títol de l'obra proporcionés la clau per a la seva interpretació. Crisi es presentava a la Nit de l’Art com un dispositiu tàctic concebut en funció del seu ajust a una situació.
Però recordem que el més important es que les pràctiques conceptuals no constitueixen un episodi tancat i definitiu dins d’una jornada com pogué ser la Nit de l’Art, sinó obert a l'aposta conflictual de successives relectures i interpel•lacions. Interessa llavors preguntar-nos pels modes en què el llegat de Lorenzo Ramírez estendrà els seus efectes més enllà de la seva escena d'origen i ens envestirà un dia darrere altre amb noves ressonàncies de sentit, per a, lluny de confinar-lo als contorns d'un passat ja passat, recuperar-ho en la seva possibilitat de revolucionar encara el present.
Si entrem a valorar més concretament les obres que conformen Crisi, i més encara, les que formaven part del projecte original, concloem que el que volia Lorenzo Ramírez era mostrar l'aniquilació progressiva de les fronteres institucionalitzades dels gèneres artístics heretats de la tradició en que ell mateix havia triomfat.
Com he dit, per a nosaltres, espectadors, no és necessari conèixer els conceptes teòrics anteriors que han determinat com percebre l'obra concreta, però per a Lorenzo Ramírez sí, que és el que l’ha de fer. I quins són els pressupostos productius i receptius de Lorenzo Ramírez? Per al creador es prou amb la mera intuïció, amb el mer ofici. Hi ha també en Crisi quelcom programàtic, un imaginari, un ideari que l'artista segueix i que sap que segueix, açò és en definitiva, una poètica que l'acosta a les manifestacions d'Antoni Albalat, per citar un exemple pròxim. És un poema visual “albalatià” jugar amb ciris encesos amb la paraula pura-puta crisi.
Aquest programa, el seu imaginari, sempre és previ a la concreció de l'obra, i l'artista l’ofereix a la lectura de les mirades que intenten desentranyar el sentit de la seva exposició o bé participar en ella. Per això es tracta d'una obra d'autor, açò és, d’algun que té una obra, que té quelcom que dir i ha trobat els mitjans expressius per a dir-ho.
Al desplaçar l'èmfasi sobre l'objecte a favor de la concepció i del significat, Lorenzo Ramírez explora la conducta perceptiva, imaginativa i creativa del receptor (encara que fos únicament decidint si et retrataves amb una pilota de golf, una espardenya o una carxofa). Això fa que no es tracte d'un art confortable i fàcil de digerir, és un art que existeix en la ment de l'artista i en la seva audiència. És un art que exigeix de l'espectador un nou tipus d'atenció i de participació, atorgant-li a l'experiència estètica un rol constructiu i crític.
Depenent del grau d’implicació en la exposició, el visitant de Crisi havia de processar una informació en codis i llenguatges que anaven més enllà del verbal, incidint especialment en el significat social dels elements.

0 comentarios:

Publicar un comentario