Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.
4ª PART: Una teràpia premonitòria
No ha estat difícil escriure fins ací. D’una banda, no és novetat el que he dit de la tècnica pictòrica de Lorenzo Ramírez i conec suficientment a la persona que és, per que no s’amaga darrere del personatge i es mostra tal i com és des d’un principi. D’altra banda, conceptual és l'etiqueta més recurrent en els intents de definir les actituds i pràctiques experimentals dels artistes. Igual que el qualificatiu ideològic que, a manera d'escorta lingüística, ha esdevingut moneda d'intercanvi corrent en les discussions dels crítics d’art quan pareixia necessari referir-se a tot el que no era normalitzat de les experiències artístiques del conceptualisme, sobre tot espanyoles i també d'Amèrica Llatina.
Però és que és això Crisi. Un intent de traçar una revisió social d'aquelles experiències econòmiques i socials, d’aquells esdeveniments que estem patint en la nostra desgastada convivència, els efectes que han produït en la nostra manera de viure, de pensar, d’anhelar o de somniar. Crisi són els nostres usos, conquistes, derrotes, accidents, absències i equívocs.
Crisi és també una reflexió al voltant del concepte de la desmaterialització, tant de l’obra i de l’ofici de l’artista, com del concepte de l’obra d’art en el mercat, i finalment com a reflexió social del consumisme. Ja existien precedents a l'escena experimental argentina del Corralito. I encara abans a l’Espanya i Amèrica llatina de la dècada de 1960 i 1970 (la parauleta desmaterialització la utilitzà el teòric argentí Oscar Masotta al 1967). I encara abans quan parlà de dematerialization Lucy Lippard. I encara abans quan ho plantejà el constructivista rus Lissitsky en les seves perspectives d'integració dels artistes a la indústria editorial en la Rússia revolucionària de la dècada de 1920. I encara abans, bé encara abans no, per que ja s’allunyem massa de les veritables intencions de Lorenzo Ramírez, però crec que queda clar que hi ha antecedents.
I Crisi reconsidera també un concepte com el no-objectualisme, terme formulat a Mèxic pel crític peruà Juan Acha cap al 1973, per a definir propostes amb un significat de repolitització necessària (en el cas personal d’Acha amb un redireccionament marxista).
Crisi, en el fons és una crítica al sistema de l'art burgés, com es deia abans, o a l’art de mercat, com es diria hui, a través d'una reflexió sobre la pràctica estètica. Comprenguem-ho bé, Crisi és una crítica social, econòmica i política al mateix temps que una crítica a la concepció tradicional de l’art, però no és una critica tendenciosa, és més bé terapèutica i per tant, necessària. Per posar un exemple, algunes d’aquestes línies, aquestes en concret, s’estan escrivint durant la jornada de reflexió d’unes eleccions (el dia absurd en que l’Estat prohibeix que se’ns confongués, donant per provat que tot el que s’ha dit dies abans en la campanya electoral era precisament per a confondre al personal). Dons bé, crec que cap Junta Electoral prohibiria la visita a Crisi en un dia de reflexió, donat que la pròpia reflexió de Crisi no condiciona la resposta que cada espectador tingués ni l’acció que com a conseqüència després de veure-la mamprengués. Això en quan a reflexió no tendenciosa, però es que la condició de terapèutica i necessària també es pot provar, o el que ens demana Lorenzo Ramírez que repensem un divendres 13 de maig de 2011 no està en la base de la gran revolució social que s’inicia dos dies després amb el moviment del 15 de maig? Ho deixem ací per que no soc sociòleg, però crec que Lorenzo Ramírez encertà en plasmar premonitòriament unes preocupacions socials que estaven a punt d’esclatar i que marquen, independentment de la seva utilitat o eficàcia, un punt històric en quant a que signifiquen la veritable expressió pública d’un sentir popular. Així, quan et pregunten on estaves tu quan les manifestacions de la Porta del Sol de 2011, jo almenys podré dir que dues dies abans estava al pati del Museu de Belles Arts de Castelló, veient una reflexió al voltant del que anava a passar dues dies després, sense saber-ho.
Crisi ens recorda que la història no és mai un mitjà neutral, i que, si de cas queda una labor pendent amb aquesta, amb la història dels llibres, és precisament la de ser-li infidel, de trair-la per complet per així convertir-la en més real i humana.
0 comentarios:
Publicar un comentario