Un ramito de violetas

Cada 9 de novembre ella rep un ramet de violetes, acompanyat d'un poema sense firma. Al principi, se sent afalagada i intrigada. I un pèl culpable, encara que es tracta d'una culpabilitat sense motius. Així i tot, procura ocultar-se'l al seu marit. Fins que cau. Les violetes, els versos, la data: és com la cançó de Cecilia. Llavors, “el seu amor secret” només pot ser el seu marit. No obstant això, no se'l diu. Només deixa el ramet i el poema a la vista i es sent feliç. Ja han passat més de vint anys. El ramet no ha faltat ni un any a la seua cita. Ella sempre ho deixa, amb els versos, en un lloc ben visible. Però no diu res. El seu marit tampoc diu res. I no perquè el ramet ho encarrega ell. En realitat, no ho mana ell. Tampoc mana el poema. Ni tan sols coneix la cançó de Cecilia. Només una vegada va sentir la versió de Manzanita, però es trobava follant amb el seu amant de tota la vida i no es va fixar en la lletra. Però la seua amant sí es va fixar. Es ella la qui li envia a ell el ram. Són un trio inconscientment feliç.