A la poqueta nit

Amb motiu de la presentació del llibre  "A la poqueta nit" de Lorenzo Ramírez i un servidor, deixe un fragment. Fins les 19 hores, en Argot, aquetsa vesprada. 

A la poqueta nit del dia de Sant Cristòfol

–Bona nit xiquetes, perquè el que és el dia, ni la novel·la he pogut veure, pitades amunt, pitades avall, que pareix que si tens un camió i estàs de festa ja no cal que ningú descanse.

–Ai! Ja se sap que Sant Cristòfol és el patró dels conductors i ho han de celebrar –calmà a la senyora Pilarín la seva amiga la senyora Aurèlia.

–Mira Aurèlia, serà com serà, però jo estic de mal humor.

–Ens faria falta un miracle per a què canviem d’humor a aquest barri –encertà a dir la senyora Aurèlia.

–Ull! Doncs estic per arrimar-me a Santa Maria i contar el cas de ma tia, per si val.

–Quina tia Pilarín? –li preguntà la iaia Sunsioneta.

–No la coneixeu, una tia meva de Figueroles que patia artritis deformant i va romandre asseguda en una cadira durant els últims trenta anys de la seva vida. Totes les vesprades la treien al pati perquè s’entretingueren veient el colom del veí.

–Ja va l’animalada –protestà la senyora Aurèlia.

–El  veí era colombaire, no malpenseu. El cas és que en eixa cadira va morir exposada al seré perquè als familiars se’ls va oblidar ficar-la a la casa com era el costum. Al matí següent quan van anar a veure-la estava seca com una parra. Quan tractarem de ficar-la en la caixa no pogueren adreçar-la, i va caldre dur-la al cementeri asseguda al costat del xofer del cotxe fúnebre. Allà en la fossa la baixarem amb cadira i tot i jo m’imaginaria que deu estar incorrupta perquè els cucs estaran desorientats davant de la presència d’un mort assegut. O no?