De xicotet tenia la certesa que moriria en un
desastre aeri o com a víctima de forces ocultes que tractarien de callar la
meua lluita pels més dèbils. Però com mai he lluitat pels més dèbils, estic
segur que moriré en un accident aeri de proporcions mediàtiques. Amb eixa idea
vaig agafar l'avió que m'emportaria des de Lima a Madrid, es a dir amb la idea
que corria el perill. Llavors el capità de l'avió va anunciar que el vol es
retardaria per un “xicotet inconvenient” amb el sistema de frens. Vaig meditar
sobre la pregunta existencial clàssica: ¿per a què estem en este món? I després
d'alguns minuts de seriosa reflexió sense trobar resposta, em vaig adormir. De
totes maneres d'estavellar-se l'avió, la caiguda lliure de l'aparell i els
crits dels passatgers em despertarien. I quan vaig despertar, encara estava
allí, sense despegar. Ara no sé quina lliçó podem traue d’açò. Crec que no val
la pena pensar en la mort. Si un espera molt la mort, la cosa és avorrida, crec
jo.
0 comentarios:
Publicar un comentario