Premi al millor article inèdit de la magdalena 2010

ARTISTES GAIATERS: PASSAT, PRESENT I FUTUR

No aconseguisc recordar el seu nom.

El meu “abuelo” Pepe, conegut en vida com “el Fulla”, va convertir en un ritual anual el fet d'emportar-me a la Magadalena quan era un xiquet, a vore com s'ultimaven els detalls de la construcció d'una gaiata en el barri d'uns amics seus abans que s’iniciaren les festes.

En ma casa, allà dalt, al poble, es venia el peix que portava del Grau La Panderola, així que existien llaços d'amistat amb famílies de la capital i del barri marítim que feien possible la visita. Després tornaríem a vore la gaiata, regnant en el carrer un segon dia, abans d'anar a la “Charlotà”, l'altra cita inexcusable, quan la Magdalena era la festa de tota la província.

Eren uns temps en què viatjar a la capital era com anar a Vetusta, la ciutat que va pintar Clarín en la Regenta. Ara tot ha canviat en la ciutat: ja no badalla ni fa la sesta, és moderna, amb el perill que aixó entranya respecte a la conservació i comprensió de la tradició.

Tinc gravat en la memòria la ilusió que tenia per que arribara el dia assenyalat, aquell en què el meu “abuelo” se m'emportava a Castelló, i no obstant això no aconseguisc recordar el seu nom, el de l'artista gaiater.

Eixe dia d'últims detalls es reunia entorn de la gaiata tot tipus de gent, els d'allí, els del barri, i els de fora, que esperaven a les portes de l’almagasén per a vore el resultat. Quan véiem la gaiata créiem en el que els més vells del lloc ens havien contat. Créiem en les llegendes i tradicions que simbolitzava. Allí estava per fi la gaiata per a ensenyar-nos tot el que som i hem sigut.

Entenc ara que la gaiata servix per a que la gent veja amb els ulls de la memòria i la mirada de generositat dels castellonencs.

El taller de l'artista del què no recorde el nom era un amagat paradís que no haguera imaginat mai Daniel Defoe. L'artista gaiater, entre artefactes, cables i serradura, em va parlar dels quasi huit-cents anys que havia de representar, i de la responsabilitat històrica que ell va assumir davant dels seus amics del barri.

Ara comprenc eixes paraules. Darrere de la nostra gaiata estaven i estan les primeres dissenyades i executades pel gran pintor Vicent Castell en 1914, per a l'ajuntament de l'alcalde Rafael Gasset Lacasaña i per al Círculo Mercantil. I estaven i estan també les que va fer un any després per a la Cámara Agrícola, el Gremio de San Isidro i el regiment Tetuan 14.

Darrere del ritual de construcció de la nostra gaiata estaven i estan les primeres gaiates de barri de 1929 a iniciativa de l'alcalde Manuel Lillo. I estan els grans artistes gaiaters que sí es recorden: la gran gaiata que va dissenyar Bernat Artola en 1934 per a la Cámara Agrícola; les gaiates monumentals modernes que es van iniciar en 1945; les gaiates sindicals aparegudes en 1951; o també la primera exposició de la llum que es va fer en el parc Ribalta en 1965, davall la que bategava la secreta il·lusió de que tota la ciutat s'il·luminaria com una gran gaiata.

Darrere del treball de l'artista gaiater, el nom del qual no recorde, estan tots aquells continuadors de la tradició: des de la participació de Paco Esteve en 1945, any en què també es van unir a la festa l'escultor Tomás Colón o el decorador Antonio Escorda; a la de Miguel Collado, del que es recorda encara l'espectacular gaiata de la ciutat de 1983. Des de Vicente Bernat Castellet a Jovi Monroig, que combina el classicisme més absolut amb tocs personals d'avantguarda. Des de Pepín Marco a Jaime Ortiz.

I estan també els artistes que han intentat innovar, sense per això perdre el significat i el perquè. Des de la gaiata de la ciutat de 1966 dissenyada per l'enginyer Carlos Bohígas, a la que va construir en 1983 Ximo Roures, o els esforços de Toni Mir, Josep Lluis Estanislao (que va iniciar la seua fructífera carrera en 1980 en el sector nº 1 Brancal de la Ciutat, guanyant el primer premi per a la nostra gaiata), Lorenzo Ramírez, Julián Sebastiá, i més recentment Vanesa Pérez, Juan Boix o Gustavo Traver.

Artistes que disfruten amb el seu treball, molts d'ells amb una sòlida formació de la que és en molts casos responsable l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló, els mestres Ramón Català, Rafael Marmaneu, o el mateix Rafael Guallart. Artistes que disfruten amb el seu treball, i que en cada dibuix, en cada pinzellada, transmeten els seus sentiments i l'amor per la bellesa i la tradició.

Una tradició i un art que ens mostren cada tercer diumenge de quaresma en la desfilada de gaiates, quan s'entenen les paraules d'Antonio Pascual Felip: l'esclat de llum sense foc ni fum; quan a poqueta nit, es concentren tots el monuments de llum en el parc Ribalta i, entre tirs de coets, una a una es van il·luminant.

Una tradició que perviu i es perpetua. M'emocionen especialment els treballs d'artistes com Esteban Gual Ibáñez, o Alejandro Vidal i Barberà, que són abans que res amics de la seua gaiata, membres de la comissió en la que bolquen els seus esforços, i voluntaris, esforçats i merescuts artistes. Igual que m'emociona el treball de les més d'una dotzena de persones que invertixen unes quatre mil hores del seu temps per a confeccionar la gaiata.

Per això em molesten les crítiques dels que desconeixen este món, i més en esta època en què es nota a faltar verdaderament la peresa del malvat i el silenci del panoli.

On està el futur?. L'èxit del gaiater a l'enfrontar els reptes de la festa en este el nostre segle, dependrà, en gran manera, de la fortalesa del nostre esperit, del poder que emana de la nostra confiança en nosaltres mateixos. A nivell colectiu, en la gaiata, estes qualitats estan íntimament lligades a la força amb què afirmem la nostra identitat, al suport que derivem de la nostra personalitat com a poble, de la nostra cultura, eixe llaç essencial que ens unix en la nostra castelloneitat.

La cultura és l'element que ens definix, que fa de les nostres festes i ens fa únics i valuosos davant del món. La vitalitat del nostre poble es nodrix de les seues arrels i en elles hem de recolzar-nos per al nostre projecte de futur. És precisament la nostra identitat la que li permet al poble de Castelló donar-se a conéixer en el món.

Així que recuperant i mantenint la memòria de les nostres gaiates, podrem entendre millor el nostre passat i construir millor el nostre futur en la festa.  

La recuperació, conservació, i mostra esplendorosa d'aquells elements i símbols, que són un reflex de la vida de Castelló, de la seua història, són referents necessaris i essencials de tota societat que aspira a mantindre viva la seua identitat, les seues senyes peculiars, perquè un poble sense memòria no existix ni pot crear un futur harmònic i plural per al conjunt dels seus ciutadans presents i futurs.

La festa de la Magdalena, i el seu símbol, la gaiata, ha de ser concebuda per tots, com una part essencial i inseparable del nostre propi cos; per això, ha d'entendre's sempre que tota representació monumental del trasllat del poble a la Plana, ha d'afavorir i estimular un clima positiu i alegre, que permeta i incentive la convivència festiva de tots els veïns en tots els seus àmbits.

Crear noves gaiates és imprescindible per a mantindre i estendre la idiosincràsia del nostre poble, conservant i protegint la memòria i les arrels ancestrals dels castellonencs.

El ser humà precisa disposar i conservar referents i valors històrics propis. Respectar i mantindre les senyes d'identitat específiques i la memòria, ha de constituir i ser un exercici d'autoestima, tant personal com col·lectiu, atés que així s'afavorix la creació i manteniment d'una atmosfera propícia per a la convivència diversa, plural, positiva i esperançadora de les festes futures.

Encara que sone contradictori, en realitat, la gaiata no té història, si concebem la història com una sèrie ininterrompuda de canvis. Entre el seu passat i el seu present no hi ha ruptura sinó continuïtat. L'artista gaiater està llançat a la conquista de l'eternitat i el futur; i per aixó l'artista gaiater es deixa conquistar pel temps.

Tradicional però no històrica, lligada al passat però lliure en la seua evolució estètica, la gaiata ens ensenya a desconfiar dels espillismes de la història i les il·lusions del futur. L'artista gaiater no vol véncer al temps sinó unir-se en el seu fluir. A través de repeticions que són així mateix imperceptibles però reals variacions, les seues obres persistixen.

Per això la gaiata és un pont entre passat i futur, un pont viu que ajuda a definir i redefinir permanentment la memòria d'un poble.

El plantejament formal de la gaiata es fa clarament des de les idees a la realitat. Se sol dir que una persona està en la realitat perquè “té els peus en terra”, el gaiater té les mans en terra, toca la matèria, té, no una noció, sinó un coneixement físic, olorat, palpat. Estime la festa. Per a ell la matèria és un suport natural, i a ella incorpora la seua imaginació.

Este procés en la realització de l'obra està permetent al gaiater del futur desenrotllar les seues idees des de la matèria, sense qüestionar esta, pensant que és un vehicle i no un llastre per a la creació plàstica.

En contra de l'estesa creença que la progressió en el món de la gaiata és quasi imperceptible, la veritat és que es produïx una lenta però constant evolució tant en la tècnica, amb la incorporació de ferramentes i materials, com en l'estètica. Així, qui s'arrisca en la creació d'alguna cosa personal i meritoria, sap que la seua actitud aporta unes característiques pròpies a la festa.

Volem dir que cada gaiater enfronta els problemes tècnics i formals a la seua manera i que açò no és consubstancial amb l'encert o desencert. Si el procés és més abrupte o més virtuós, si el resultat és més refinat o més popular, no té en principi major importància. L'artista gaiater té en la matèria la solidesa que proporciona alló físic, alló natural. Els materials que utilitza són estables. La fusta o el vidre són elements amb pes, amb temperatura; sonen, vibren, s’oloren, tenen una forma natural característica, són certs, verdaders. 

Però recordem que sobre la veritat es pot fantasiejar, es poden idear mil històries, es pot cantar, es pot riure, es pot plorar. I sempre sabràs si estas plorant, o rient, o cantant, perquè la cara dels teus companys de gaiata t'ho reflectirà.  

No obstant això, no oblidem que el treball del gaiater es valorarà més, ha de ser així, pel seu encert estètic i simbòlic, que per la dificultat tècnica a la què es va enfrontar el seu autor per a resoldre-la. Es una llàstima, però el que sues o patisques, el que disfrutes o tingues goig treballant i creant és una cosa propia i íntima de l'artista gaiater i no deu ni pot eixir del taller. No ho expliques, ningú t'entendrà.  

L'artista gaiater coneix millor que ningú la seua obra, l'aprecia i se sent orgullós d'ella. És normal que un taller de gaiates guarde arrumbats en un cantó algunes peces que han eixit de les mans del gaiater. Quan un profà les pren i li pregunta quina és la causa de la seua marginació, el gaiater respondrà: "no m'agrada com va quedar", "és imperfecta" o "no em va eixir com volia". El gaiater se sotmet a si mateix a un estricte control de qualitat, de manera que encara que existisquen certs atalls en la creació, no tan artesanals, estos no tenen eixa empremta personal, eixa exigència i eixa calor que les mans dels gaiaters imprimixen a totes les seues obres.

Lluny de tractar-se d'un fenomen aïllat i inclús prescindible, una mirada atenta a les gaiates de Castelló ens informa de la nostra sensibilitat i mode d'entendre de vida com a poble. Per això, és desitjable que l'art inunde la vida sencera, que l'òmpliga amb objectes elaborats apassionada i meravellosament com les gaiates, almenys una vegada a l'any.

No aconseguisc recordar el nom d'aquell gaiater, però ell era dels pocs artistes que s'atrevien a confessar, o a admetre, que la validesa de la seua obra podia ser tan bella com la seua fama efímera, com les nostres empremtes en l'arena. I potser serà bo crear art amb eixa idea: que la posteritat oblide el nostre nom, però que la festa sobrevisca.

Quan el meu “abuelo” era major, i jo ja podia anar a Castelló sense acompanyant, em va dir una vegada que pitjor que perdre la vida és perdre les il·lusions. Estic convençut que hi ha un terror en la naturalesa humana: el ser humà, de tots els animals, és l'únic capaç d'il·lusionar-se. Si no fora així, la nostra vida en el seu conjunt seria tan senzilla, com trista.

Crec que “el Fulla”, esforçat pescater i forner de taulellets per obligació, era un panteista, un  poeta que mai va escriure un vers. Quan va faltar, tot al meu voltant es va detindre. Vaig buscar la il·lusió de la que s'enorgullia com a ser humà, i en un instant tan curt que va paréixer etern, vaig tornar a estar a Castelló en Magdalena.

Jo creia que els artistes eren sers d'un altre món, que vivien en el món de les il·lusions, però són persones normals, que treballen, tenen els seus amics i les seues aficions. El que són es creadors d’un món d'il·lusions des de la vida real.

Són artistes que treballen sabent de la fugacitat d'una setmana de festes i que, al mateix temps, no desconeixen que la mateixa festa és un espectacle que no ens decepciona precisament perquè es renova eternament.

El futur de la gaiata es garantix precisament perquè no oblida el seu passat. Queden estes línies dedicades a aquells artistes que es queden treballant per a la festa, sabent que quedar-se és un verb de difícil aplicació, tan difícil com saber escoltar la remor apagat del que ens fan sentir. Tant de bo que tots ho sentiren.

Per cert, ara recorde el nom de l'artista. Però no cal que ho diga.